Libia: Una altra “guerra humanitària”?

El 17 de març el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar la resolució 1973 que autoritzà la intervenció militar estrangera a Líbia. Hores després, s’iniciaven tres intervencions militars unilaterals: “Harmattan” (França), “Odyssey Down” (EUA) i “Ellamy” (Regne Unit).
També es va afegir l’Espanya de Zapatero, el mateix que va retirar les tropes de l’Iraq, acusant l’ocupació d’estar motivada pels interessos energètics.

Una intervenció il·legal i hipòcrita

És cert que hi ha una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU que autoritza “totes les mesures necessàries” a Líbia, per protegir la població civil i permet l’establiment d’una zona d’exclusió aèria. També és cert que el redactat del text d’aquesta resolució és deliberadament ambigu per permetre diferents interpretacions. Però els límits estan clars: són els que van ser negociats amb els països que finalment es van abstenir en la votació al Consell perquè no es posicionessin en contra, amb la particularitat que tant la Xina com Rússia tenen poder de veto. De ser vetada, la intervenció no hagués estat legitimada per la resolució i seria obertament il·legal. Però és qüestionable que, sense resolució, no hi hagués intervenció militar.

Aquests límits han estat llargament traspassats pels estats que estan intervenint. Així, la resolució no autoritzava el derrocament de Gadafi, combatre junt als rebels o el subministrament d’armes. Pel contrari, el mateix Consell de Seguretat va imposar a la resolució 1970 un embargament d’armes a Líbia, que inclou també als rebels. Tanmateix, és ben conegut que estan rebent armament lleuger i pesat a través d’Egipte. És cínic que desenes de vaixells (i un submarí espanyol) i avions estiguin patrullant la Mediterrània per imposar l’embargament mentre que fan els ulls grossos (o directament hi participen) en el que passa a la frontera amb Egipte, que té un exèrcit molt ben relacionat amb els EUA. Alguns dels països bel·ligerants no han tingut embuts en recomanar el subministrament d’armes als rebels i la terminació del règim de Gadafi.

D’altra banda és molt hipòcrita que els mateixos dirigents que fa dos mesos abraçaven Gadafi i incrementaven generosament el seu compte d’estalvis, els seus arsenals i el seu poder, ara ens diguin que és el mateix diable. El president nord-americà George Bush li va felicitar el 2008 “per la seva contribució a la pau en el món”, i tant Aznar, Zapatero com Juan Carlos de Borbón han visitat i mostrat les seves millors maneres al dictador. Cal preguntar-se si algú dels que avui el bombardegen rendirà comptes per les seves relacions i negocis amb Gadafi. Recordem que el seu règim va ser tristament conegut abans i després del seu apropament a Occident, i estan ben documentades les seves contínues ingerències a altres països armant i finançant a grups rebels i règims totalitaris que han massacrat la població civil.

Els mitjans de comunicació de masses estan jugant un paper determinant en aquesta guerra. Alguns, com El País, sembla que fan més campanya pro intervenció que periodisme. Resulta com a mínim curiós que la primera notícia sobre víctimes civils dels atacs de l’OTAN fos la denúncia d’El Vaticà de la destrucció d’un edifici a Trípoli en el qual van morir 40 civils i que “algunes bombes van caure en hospitals”. Sobre la investigació anunciada per l’OTAN, no se sap res ni es sabrà.

Per què Líbia?

Com sabem, Líbia no és l’únic lloc del món on s’estan cometent o s’han comés recentment abusos contra la població civil i on hi ha repressores dictadures enquistades des de fa dècades. Tanmateix, en aquests altres països no s’ha produït cap intervenció militar per part dels països membres de l’OTAN. La llista és tan evident com llarga. Llavors, per què la intervenció estrangera? Les principals motivacions dels països participants estan estretament relacionades amb: 1) els seus interessos energètics; 2) pressions internes (escàndols a França i Regne Unit per complicitats amb els anteriors règims a Tunísia i Egipte, tensions partidistes o qüestions electorals, amb certes dosis d’egolatria); 3) influir en les protestes d’Orient Mitjà, uns processos en els quals adopten l’estratègia de l’oportunisme i la prudència en la protecció dels propis interessos; 4) oportunitats i influències en una eventual Líbia post-Gadafi (qui guanyava poc abans, pot augmentar els seus beneficis si s’enderroca el dictador); 5) guanyar pes, prestigi militar i favor internacional i/o regional.

Quins són els interessos de cadascun dels països?

Aquests interessos poden ser molt plurals, però els hidrocarburs tenen un paper destacat. De fet, els hidrocarburs representen el 71% del Producte Interior Brut de Líbia. Per als EUA, Líbia era un país en el punt de mira des de fa uns anys. És a dir, la intervenció militar per derrocar Gadafi ja seria un objectiu anterior a les revoltes i aquestes només haurien representat una oportunitat per dur-la a terme. Al menys, aquesta intenció d’intervenir militarment en Líbia va ser denunciada per Wesley Clark, ex general nord-americà i ex Comandant Suprem de l’OTAN. No obstant això, els EUA també tenien interessos a la Líbia de Gadafi, si bé d’un volum inferior al que Washington desitjava. Algunes de les companyies que operaven al país eren ExxonMobil, Oxy, Marathon, ConocoPhilips i Morgan Stanley. Si bé el 5% de les exportacions de Líbia estaven destinades als EUA, el percentatge sobre el total de necessitats era inferior a l’1%.

Els interessos europeus eren més forts. Destacava la presència de les petrolieres OMV (Àustria), Total (França), Eni (Itàlia), Royal Dutch Shell (Regne Unit/Holanda), RWE i Wintershall (Alemanya), Statoil (Noruega) i Repsol (Espanya).

Però cap país té tants interessos a Líbia com l’Itàlia de Berlusconi, el que no ens agafa per sorpresa. Així, 180 empreses italianes treballaven a Líbia fa dos mesos, i la dependència energètica italiana de Líbia és del 24% en petroli i del 10% en gas. Líbia (i Gadafi) també en tenen força interessos a Itàlia (7,5% d’Unicredit, la principal banca italiana, i el 67,5% de la Banca Ubae; l’1% de la petroliera Eni i el 100% de Tamoil Italia, una altra petroliera; el 40% de la constructora Libco; el 2% de Fiat Auto; el 2% de Finmeccanica, la major empresa armamentística italiana; i el 7,5% de l’equip de futbol Juventus, entre moltes altres participacions. Probablement per això Itàlia encara no ha congelat tots els comptes libis, malgrat les resolucions obligatòries de l’ONU i la UE. La petroliera italiana Eni extreia abans de les revoltes més del doble de petroli que qualsevol altra companyia estrangera a Líbia. Les relacions entre Berlusconi i Gadafi van arribar al punt que el primer demanés perdó al segon per l’ocupació colonial i va prometre indemnitzar Líbia (és a dir, Gadafi) amb 5.000 milions de dòlars en 20 anys. Evidentment, Gadafi limitaria, en contraprestació, l’arribada d’immigrants africans a Itàlia a través de Líbia.

Finalment, cal no oblidar que Rússia (Tatneft, Gazprom i ferrocarril Sirte-Bengasi), Xina (50 projectes de 20 companyies) i Turquia (ports, tractament d’aigües residuals i un enorme projecte d’aigua) també tenen interessos amb el règim libi. Els russos, malgrat perden negocis energètics i de comerç d’armes, veuen amb bons ulls una pujada del preu del petroli a causa del conflicte (Moscou és l’única potencia energèticament autosuficient). Xina, tenia més de 300.000 nacionals treballant a Líbia, ara aturats, el que ha comportat quantioses pèrdues.

Els rebels han estat clars al dir que consideraran la participació en la intervenció militar estrangera a l’hora de fer concessions futures d’explotació i exportació d’hidrocarburs. Tampoc és casualitat que els combats entre rebels i OTAN i forces pro Gadafi s’hagin centrat en la principal refineria del país (Ras Lanuf) i la tercera després de Trípoli (Brega). Malgrat la guerra, els rebels han començat a exportar als aliats. L’Arabian Gulf Company (AGOCO), basada a Bengasi, va estar hàbil de desmarcar-se de la companyia matriu NOC (National Oil Company), sancionada per l’ONU i la UE. El reconeixement del Consell Nacional Libi com a interlocutor per part de diversos països ha facilitat les coses. Malgrat les sancions contra el sector energètic libi, el portaveu d’Exteriors de la UE ja ha confirmat que la UE no posarà cap tipus d’impediment a aquestes exportacions.

Considerant la hipocresia demostrada i les raons i interessos esmentats, desconfiança és el mínim que podem sentir i mostrar envers els Sarkozy, Cameron, Zapatero, Obama i la resta d’aliats que han donat suport moral, material i humà a la guerra. Són multitud les persones que han estat d’acord amb la intervenció demanant justícia, però una part s’ha basat en una informació parcial, controlada i tendenciosa per part dels mitjans de comunicació majoritaris. Aquests no han posat damunt la taula qüestions, entre d’altres, com si no hi haurà repressió contra el que és apercebut com pro Gadafi (ja s’ha produït), què passarà amb el grup Gaddafa, quina és la probabilitat d’una nova guerra civil en la Líbia post Gadafi o qui són els rebels.

A qui està ajudant l’OTAN? Qui són els rebels?

Entre els rebels, sembla que hi ha de tot, incloent-hi moltes persones que mereixen solidaritat internacional. Però és com a mínim sospitós que el Consell Nacional Libi (CNL) amagui el nom de 23 dels seus membres (d’un total de 31). Potser perquè no serien ben rebuts per Occident, o almenys per l’opinió pública, que ha idealitzat els rebels com si fossin el Che Guevara. Entre els noms coneguts del CNL figuren diversos ex ministres de Gadafi, algú dels quals fa dos mesos estaven al seu costat. Destaquen Mustafá Abdul Jalil i el General Yunis al-Obaidi, qui eren ministres de Justícia i de l’Interior de Gadafi quan van esclatar les revoltes (Yunis també fou resposable de les forces especials i company d’armes del dictador); Omar El-Hariri, també militar, participant al cop d’Estat que va portar a Gadafi al poder el 1969; o Mahmud Jibril, antic estratega de Gadafi. Potser per aquests perfils els rebels libis han optat per la revolució armada, en lloc del que van fer els seus veïns de Tunísia o Egipte. Hi ha, dins del CNL, notables diferències entre els anomenats “liberals” (encapçalats pels advocats que feren les primeres protestes) i els conservadors (liderats per Abdul Jalil, que no tindrien majors problemes en negociar amb Gadafi).

A més a més, no hem d’oblidar que els rebels no són una coalició d’entitats de la societat civil (molt afeblida i desestructurada a la Líbia de Gadafi), i és molt probable els seus membres tinguin interessos no compatibles. A Líbia hi ha 140 grups “tribals”, dels quals al menys 30 tenen pes polític. Les divergències entre elles son com el cel i la terra en assumptes, entre altres, com el paper de la monarquia i de l’Islam polític (ambdues amb major acollida a la part est del país, controlada pels rebels). El dret successori de la monarquia se’l disputen el net i el fill del nebot del rei enderrocat per Gadafi (també existeixen importants grups contraris a la monarquia), mentre que l’opció de l’Islam polític és inqüestionable a ciutats a l’est del país com Darnah (52 dels 112 libis que van lluitar en la guerra de l’Iraq provenien d’aquesta ciutat, més que de cap altra ciutat àrab, fent de Líbia el major contribuent per persona).

Per als països membres de l’OTAN que bombardegen, el que més importa no és la Líbia de la postguerra, la població civil o els rebels (i si aquests rebels no són massa rebels, millor). El que compta és que les concessions d’explotació d’hidrocarburs i altres guanys de caire polític compensin la inversió feta. Al cap i a la fi, la guerra, en el depredador model capitalista actual, és una bona manera de fer negocis i relacions internacionals.

* Jordi Calvo Rufanges i Alejandro Pozo Marín són investigadors del Centre d'Estudis per la Pau J.M. Delàs