L’incendi de Paüls ens recorda el fracàs d’un model que només protegeix el que és rendible

Quan la direcció del vent apuntava directament cap a Xerta, un poble completament envoltat pel foc, o cap a Aldover, sorgia una pregunta clau: on està el límit entre ordenar una evacuació i decidir un confinament en una emergència d’aquest calibre? Parlem d’un incendi d’una virulència extraordinària —reconeguda per experts— que, en menys d’una hora, va cremar més del 50% del terme municipal de Xerta. Xerta es va convertir en un infern de flames.

Segons el Departament d’Interior, el confinament s’imposa quan no hi ha una via d’evacuació segura, el foc està massa a prop i sortir suposa un risc, o quan es pot garantir la seguretat dins d’un edifici adequat. En aquest cas, Xerta i Aldover comptaven amb una via segura per la C-12, en direcció contrària al vent, mentre que Paüls va quedar sense aquesta opció.

Mentre el terme de Xerta es consumia, el terme d’Aldover, a la vora de Xerta, rebia de front la densitat dels fums i la població va romandre confinada. La virulència del vent aquella nit i matinada, amb ratxes de fins a 90 km/h, amenaçava d'empènyer el foc cap als habitatges disseminats dels termes, principalment de Xerta i Aldover, però també de Jesús i dels Reguers. L’amenaça d’un avanç ràpid i descontrolat va obligar a mantenir el confinament durant dos dies, amb la por constant que la situació empitjorés i les vies rurals d’aquestes àrees habitades es convertissin en trinxeres impossibles d’evacuar.

Aquest confinament va generar malestar i inquietud. Molts veïns denunciaven la manca d’informació clara i constant, especialment en els moments més crítics, durant la nit i matinada quan les flames avançaven cap a zones habitades. La cobertura mediàtica pública va ser insuficient: mentre TV3 estrenava una sèrie com Delta aquella mateixa nit, interrompia la informació fins a les 6 del matí, durant els moments més crítics per a aquestes zones. La població es va haver de refugiar en mitjans locals i WhatsApp per seguir l’evolució del foc. La informació sovint es limitava a notícies generals i no reflectia la realitat concreta de cada zona, dificultant la presa de decisions personals i familiars.

Aquest incendi és un recordatori dolorós dels reptes en la gestió forestal, gestió del risc, la comunicació i la protecció de la població davant un incendi que molts experts classifiquen de 6a generació: amb alta virulència i velocitat de propagació, condicions meteorològiques extremes, afectació directa a zones habitades (nuclis i urbanitzacions), i amb unes característiques que superen la capacitat d’extinció i amb un impacte multidimensional.

Demanem una gestió adequada del territori i la preservació del sector primari. La mitjana d’edat a les nostres terres és alta i els joves marxen per manca d’oportunitats laborals, fet que provoca l’absència de relleu generacional en activitats agràries o ramaderes, fonamentals en la gestió del paisatge i el teixit productiu. Falten plans de silvicultura, pasturatge controlat, tallafocs vius i aprofitament forestal sostenible. La nostra pagesia i ramaderia viuen en condicions precàries, amb preus baixos, escassa rendibilitat i manca de suport real, en un model agroindustrial dominat pel capitalisme, que expulsa el petit productor en lloc de reforçar-lo, amb megaprojectes eòlics i fotovoltaics que desplacen pagesia i sobirania energètica sense retorn al territori.

A diferència d’altres indrets (com passa a parts del Pirineu), a l’Ebre no s’han incentivat prou els ramats per pasturar el sotabosc, tot i que ajudarien a la prevenció d’incendis. Però tot això tampoc és la solució definitiva, ja que els boscos mediterranis cremen, han cremat i cremaran.

Per això caldria centrar les tasques forestals i preventives en les urbanitzacions i poblacions, ja que és impossible intervenir en tots els boscos. També potser caldria definir protocols per mobilitzar voluntariat en aquestes situacions i coordinar-se amb els cossos d’extinció i seguretat.

Després d'aquest episodi dramàtic, que se suma a una llista cada cop més gran i constant, hem de dir que cal acabar amb el capitalisme, ara també capitalisme climàtic. Incendis inapagables, DANES, escassetat de recursos, crisis energètiques, crisis econòmiques, extinció d'espècies... Estem davant d’un sistema que fa aigües i que, en 200 anys, s’ha carregat l’equilibri del planeta, derivant en escenaris on la vida es fa cada cop més hostil.

Des del nostre sindicat volem expressar el nostre més sentit condol per la tràgica mort del company bomber.

Cal que totes aquestes pèrdues serveixin per reafirmar el compromís institucional amb la seguretat i els recursos, així com amb la protecció i la gestió del risc d’incendi adequada al territori i als efectes del canvi climàtic derivats d’un capitalisme sense fre.

Ara ens venen una “transició verda” basada en el mateix model: grans projectes renovables especulatius, banca verda, turisme sostenible per a rics, mentre s’abandonen els boscos, el camp i el territori rural.

O acabem amb el capitalisme o ell acabarà amb nosaltres.

CGT TERRES DE L'EBRE