L’INEM contra els magrebins
Centenars de persones immigrades a l’Estat espanyol han perdut als darrers mesos el dret a percebre l’atur i han estat obligats a retornar els diners rebuts en aquest concepte. El motiu? Haver sortit del territori espanyol.
Un dia qualsevol, si algú
s’apropes a xafardejar
per algun dels jutjats
socials de Barcelona, segurament
es sorprendria de la
llarga llista de noms d’origen
magrebí que demanden
l’INEM. També es podria
preguntar què tenen els
ciutadans del Marroc contra
aquest organisme, tot i que la
pregunta correcta seria la
contrària: que té l’INEM
contra les persones d’origen
magrebí?
La resposta la trobem en
unes directrius internes que en
els darrers mesos han sembrat
de racisme institucionalitzat
les oficines de l’atur. L’argument
és tan senzill, pervers i
institucionalment acceptat,
que l’advocacia d’aquest
organisme públic no té rubor
d’exposar-lo públicament en
seu judicial: els perceptors de
l’atur no poden sortir de l’Estat
espanyol, si no és amb l’autorització
corresponent, i mai
més enllà de 15 dies; però els
treballadors originaris del
Marroc tenen la incomprensible
dèria de visitar els seus
familiars mentre cobren l’atur,
i a més a més ho tenen massa
fàcil, a poc més de d’un dia en
cotxe. La consigna s’ha estès
per les oficines d’aquesta
administració: cal controlarlos,
qualsevol sortida no
autoritzada ha de ser sancionada,
per curta que sigui, sempre
amb el noble objectiu d’engrandir
les arques públiques,
dedicades al noble art de
rescatar bancs i banquers.
I la veda s’ha obert.
L’INEM ha demanat en els
darrers mesos a milers de
treballadors estrangers el
passaport, i si en ell consta
una sola sortida de “territorio
nacional”, l’Estat deixa immediatament
d’abonar la prestació
i reclama tots els diners
que ha cobrat el sancionat.
El resultat ha estat dramàtic
per als treballadors i
treballadores, i alhora sucosament
rentable per a l’INEM.
Mentre el funcionari que ha
organitzat aquesta operació
deu estar rebent copets a
l’esquena dels seus superiors,
milers de treballadors estrangers
s’han quedat sense cap
ingrés de la nit al dia, a pesar
d’haver cotitzat anys i anys, i
en un moment on la crisi fa
pràcticament impensable
trobar una altra feina. Molts
d’ells, desesperats, es pregunten
si l’Estat que es diu del
benestar pot retirar-los l’atur
de dos anys per haver anat
només dues setmanes a visitar
un familiar malalt, o per
passar el mes d’agost entre els
seus a l’altra banda del Mediterrani,
quan res li passaria a un
ciutadà que tingués la família
a Almeria, uns pocs quilòmetres
més cap aquí.
Els exemples són gràficament
indiscutibles: només a la
Oficina de l’INEM de Vilafranca
del Penedès, 104 han estat
les persones afectades en sis
mesos, de les quals, oh casualitat
més casual, només el 97%
eren estrangers, quan fa només
un any els sancionats amb
targeta de residència extracomunitària
no arribaven al 12%.
De cop i volta, a cop de circulars
internes, alguns ciutadans
ja no tenen els mateixos
drets que la resta, i per dir-se
Mohamed o Fàtima passen a
ser “sospitosos” de frau, i
objectiu del control selectiu. En
alguns despatxos deuen estar
fins i tot celebrant com molts
d’aquests veïns només els
restarà la possibilitat de tornar
als seus països, empesos per
tanta vigilància selectiva, i
després d’haver comprovat en
pròpia pell com és de democràtica
l’Europa que no para
d’exportar democràcia arreu el
món, a cops de bomba, si cal.
* Àlex Tisminetzky és Advocat laboralista del Col·lectiu Ronda. Article publicat al núm. 281 del setmanari Directa