L’inútil intent de salvar el titanic immobiliari
L'autor exposa que, a pesar de l'obstinació del Govern per retornar aire a la bombolla, la crisi ha tirat per terra el dogma de la propietat que aquella es va basar.
Adrià Alemany, Plataforma d'Afectats per la Hipoteca
El creixement econòmic dels últims anys ha anat estretament lligat a la construcció i a la concessió indiscriminada de crèdit. Les polítiques orientades a promoure el règim de propietat com única manera estable de tinença, al costat de l'absència de lloguer assequible, van empènyer a una part important de la població a sobreendeutar-se per a poder accedir a un habitatge. Avui, l'esclat de la bombolla immobiliària, ha deixat al descobert els fràgils fonaments sobre els quals s'assentava el “miracle espanyol”.
Amb la depreciació dels immobles, part de la població ha vist com el seu patrimoni es reduïa substancialment. Per a qui van comprar en ple boom immobiliari, el valor actual dels seus béns està molt per sota fins i tot del valor dels deutes contrets per a adquirir aquests béns, aquest fet perjudica en major mesura a les classes mitges i populars, eixamplant la bretxa de la desigualtat entre uns pocs que posseïxen molt i uns molts desposseïts.
Aquesta situació es torna dramàtica per a qui s'han quedat en atur i no poden plantar cara al pagament de la hipoteca. Quan això passa, el banc interposa una demanda i s'inicia el procés d'execució hipotecària que acaba amb la subhasta de l'immoble. Donada la devaluació dels preus, les subhastes queden desertes. Llavors, d'acord amb la legislació actual, les entitats bancàries s'adjudiquen l'habitatge pel 50% del valor de taxació i continuen reclamant el pagament del deute restant, més interessos i costes judicials, a la persona en situació d'insolvència mitjançant l'embargament de nòmines i l'alienació dels béns dels avalistes. No és una situació anecdòtica: segons el Consell General del poder judicial, entre 2008 i 2010 s'hauran iniciat més de 350.000 execucions hipotecàries. És a dir, mes de 350.000 unitats familiars perdran la seva casa i a més arrossegaran un deute de cent, dos-cents o fins i tot 300.000 euros.
L'oferta de pisos en lloguer segueix sent escassa en relació a una demanda que, arran de la crisi, s'ha revitalitzat. Les condicions d'accés i les exigències en forma d'avals s'han endurit. Amb una taxa d'atur propera al 20%, els ingressos per unitat familiar s'han reduït, incrementant l'esforç que han de realitzar les famílies per a pagar l'habitatge. Amb 1,22 milions de llars amb tots els seus membres actius en atur, l'amenaça del desnonament pesa sobre milers de famílies. Mentrestant, els pisos desallotjats passen a engrossir el parc d'habitatges buits, el més gran de la UE.
Aquesta situació aguditza les contradiccions d'un sistema que sobreprotegeix el dret a la propietat en detriment de les necessitats més bàsiques. L'administració, amb un parc públic d'habitatge que no arriba al 1% del parc total, sembla poc disposada a donar resposta a la situació d'emergència habitacional. A pesar dels cants de sirena d'apostar pel lloguer, les mesures impulsades fins a la data van majoritàriament dirigides a reactivar el sector immobiliari i detenir la caiguda dels preus.
Atrapats en un bucle
En aquesta línia s'emmarca el desenvolupament d'una normativa que permet reconvertir l'estoc immobiliari invendible en una nova figura d'Habitatge de Protecció Oficial (VPO) de compra, a preu concertat. Aquestes VPO gaudeixen d'avantatges fiscals, subvencions directes als tipus d'interès i estan garantides amb avals públics. De manera que es facilita l'accés dels particulars al finançament i el risc que assumeix el banc en cas d'impagament és nul. Així, es fabrica una demanda, d'una altra manera inexistent. Crida l'atenció que en molts llocs el preu d'aquest tipus d'habitatges sigui superior al dels habitatges del mercat lliure.
Sota la mateixa lògica operen les polítiques socials d'ajuda a l'habitatge. Quan la política pública es redueix a una política de xecs i no s'integra en un programa de reformes més ampli, les ajudes monetàries suposen un transvasament directe que beneficia als propietaris i consumeix els pressupostos públics. Igualment reveladores resulten les declaracions de la ministra, Beatriz Corredor, quan recomana comprar aprofitant la conjuntura històrica de baixos tipus d'interès a pesar que les previsions dels experts coincidien a apuntar que els tipus començarien a remuntar a mitjan any. De la mateixa manera, l'anunci d'eliminar el desgravament fiscal per la compra d'un habitatge en un termini de dos anys serveix per a estimular la demanda a curt termini.
D'altra banda, el Govern ha aprovat recentment una normativa que agilita els desnonaments per impagament en les rendes de lloguer. Així, en plena crisi i amb 4,3 milions de persones en atur, moltes sense prestacions socials, s'anteposa la seguretat i els beneficis dels grans propietaris per sobre de la funció social de la propietat i la garantia del dret a l'habitatge.
Però, a pesar de les teràpies de xoc aplicades pel govern per a reanimar la compravenda, la sortida sistèmica a aquesta crisi de sobreproducció no és realista. El mercat està saturat, la demanda efectiva esgotada, les famílies, endeutades, i la inversió especulativa s'ha pulveritzat. Passaran anys abans d'absorbir l'estoc i digerir tant deute i maó. Els esforços desesperats de l'administració per reactivar l'economia amb el mateix guió de sempre representen un tràgic intent per reflotar un Titanic que s'enfonsa irremeiablement.
Però no tot són males notícies. El mite de la propietat es comença a esquerdar. El mercat ja no és intocable. La crisi i els seus estralls han dinamitat el projecte d'una societat de petits propietaris que, concebuda des de les esferes de poder, havia funcionat com un mecanisme de control social alineant-se amb els interessos corporatius.
Amb milers de famílies desnonades, milions de pisos buits i una demanda social de lloguer en augment, s'obre un nou escenari polític. Fins a ara, les injeccions de fons públics al sector bancari no han servit perquè els bancs assumissin la seva part de responsabilitat. Segons càlculs de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, amb els 100.000 milions d'euros del FROB, l'Estat podria haver adquirit 700.000 pisos al preu pel qual els bancs els hi estan adjudicant en el procés d'execució. Aquesta plataforma i altres veus crítiques porten temps exigint la reconversió del parc immobiliari que atresoren els bancs en un parc públic de lloguer. La batalla encara està per lliurar.
El paper de les entitats financeres
L'acumulació de sòl i habitatges a les mans d'entitats financeres procedents d'execucions i fallides concursals, accentua la concentració de la propietat. Amb tant maó en els seus balanços, la gestió dels actius immobiliaris es converteix en una prioritat. La reestructuració del sistema bancari respon a aquesta nova dimensió del negoci. La banca, convertida en la major immobiliària del país, exercirà la pressió necessària perquè les polítiques que s'adoptin en matèria d'habitatge no contravinguin els seus interessos. D'altra banda, la paràlisi del sector immobiliari amenaça seriosament la viabilitat de les entitats financeres. Es calcula que hi ha entre 0,8 i 1,2 milions de pisos en estoc que no es poden vendre. Les immobiliàries deuen als bancs 325.000 milions d'euros i el saldo viu hipotecari de les famílies ascendeix a 675.288 milions.
Un recent estudi de Pricewaterhouse assenyala que les refinanciacions hipotecàries a particulars i empreses que es van signar quan va esclatar la crisi només han servit per a comprar temps. S'acosta una altra onada de fallides immobiliàries que podria acabar arrossegant a les entitats financeres. Si això ocorregués, els salvaments bancaris dispararien el deute públic. Ens trobem, així, davant un joc de suma zero, on els guanys d'uns s'obtenen en perjudici dels altres. Cada vegada resulta més difícil conjugar els interessos de les entitats financeres amb les necessitats de la major part de la població. Davant aquesta disjuntiva no se sap cap a on bascularà l'administració.
>>> Article publicat al núm. 121 de la revista Diagonal