CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Llei d’Amnistia: com apuntalar els pilars d’una dictadura

Dissabte, 20 octubre, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

El 15 d'octubre es van complir 35 anys de l'aprovació de la Llei d'Amnistia, que va deixar sense jutjar els crims polítics del Franquisme.

“El pressupost ètico-polític de la democràcia, d'aquella democràcia a la qual aspirem, que per ser autèntica no mira cap a enrere, sinó que, ferventment, vol superar i transcendir les divisions que ens van separar i van enfrontar en el passat.” Amb aquesta frase definia la Llei d'Amnistia Rafael Arias Salgado, portaveu del govern de UCD d'Adolfo Suarez. La Llei d'Amnistia va ser aprovada el 15 d'octubre de 1977 per les primeres corts democràtiques després de la mort de Franco.

Però darrere d'aquesta Llei i d'aquestes paraules d'Arias Salgado, s'amaga tot un component que marcarà l'esdevenir del nou règim, que ve de la il·legitimitat de l'anterior i no d'una ruptura amb ell. La Llei d'Amnistia exonerava de tots els crims comesos a Espanya amb anterioritat al 15 de desembre de 1936 i fins al 15 de juny de 1977. Tots els crims comesos en aquest temps quedaven amnistiats i els presos polítics quedaven en llibertat. No tots, perquè aquells que no van acceptar el model van seguir en la presó, al tipificar la llei que tots els actes comesos amb anterioritat al 15 d'octubre de 1977 que fossin constitutius de delictes lesius no serien amnistiats. Era un paràgraf dirigit bàsicament contra els integrants d'ETA-Militar.

No obstant això, l'exonerar qualsevol crim entre 1936 i 1977 era el gran triomf del Franquisme perquè no fos jutjat per crims contra la Humanitat. Tots els suposats crims que havia comès el bàndol perdedor en la Guerra havien estat jutjats pel franquisme sota una legislació arbitrària que contemplava la presumpció de culpabilitat i no la d'innocència. Els milers de consells de guerra que durant el Franquisme es van desenvolupar eren tot un component il·legítim on el reu estava sentenciat per endavant. I no per crims sinó per qüestions ideològiques. Un modus operandi que no va variar el franquisme en els seus gairebé 40 anys d'existència. A pesar del sorgiment del TOP (Tribunal d'Ordre Públic) on es va seguir jutjant les idees, el que el Franquisme considerava com un atemptat contra el règim passava per tribunal militar. Fins i tot aquest TOP, que havia tingut com antecedent el Tribunal Especial per a la Repressió de la Masonería i el Comunisme, es va convertir amb la mort de Franc en l'actual Audiència Nacional.

La Llei d'Amnistia exonerava als criminals que durant el Franquisme havien actuat de tal forma. Però per aquesta Llei també es cobria en un mantell d'oblit a les víctimes. No anaven a poder ser reparades. Aquells que entre 1936 i 1977 havia estat assassinats per qüestions polítiques anaven a quedar condemnats a l'ostracisme. Des dels milers de militants antifeixistes de primera hora, fins a Salvador El Puig Antich, els cinc afusellats al setembre de 1975, els morts a Vitòria al gener de 1976 o, fins i tot, els advocats laboralistes d'Atocha de gener de 1977.

Una Llei que, com no podia ser d'altra manera, va ser alegrement rebuda pels franquistes. Tenint en compte que tot el procés de Transició va ser dirigit per aquestes elits provinents del Franquisme, era evident que anaven a legislar en aquesta línia. Però aquesta Llei va comptar amb la inestimable col·laboració d'un sector de l'esquerra que va rebre amb algaravia i entusiasme un procés que sepultava la seva pròpia història. Poc li va importar al PSOE i al PCE la combativitat de la sang vessada per milers i milers dels seus militants afusellats, empresonats i exiliats durant els llargs anys de la dictadura. Molt per contra van “preferir amnistiar” els crims del Franquisme enfront dels seus propis militants.

La jugada no va quedar solament aquí. Aquesta llei va ser aprovada, com hem dit anteriorment, per una Corts sorgides de les eleccions de juny de 1977. Eleccions que estaven lluny de ser lliures. No totes les candidatures polítiques van poder presentar-se. Totes les opcions crítiques amb el procés iniciat no van ser legalitzades. Ni republicans ni extrema esquerra van tenir lloc en aquestes eleccions. El parlament el van compondre opcions polítiques, des de l'esquerra moderada fins als nacionalistes i els sectors franquistes, passant pels comunistes, que anaven a aprovar aquesta llei de punt i final. Igualment, sense ser constituents, van començar a redactar una constitució que afermava les estructures heretades del Franquisme (el Cap d'Estat, la verticalitat política i sindical, les estructures judicials, etc.). Cap funcionari franquista, fos del cos que fos, va ser depurat. Per contra van continuar en els seus llocs. El mateix que l'Exèrcit o la col·laboració eclesiàstica amb la dictadura. Tal com el dictador havia dit “tot quedava lligat i ben lligat”.

Quan molts anys després aquests pactes de silenci havien caducat, les oligarquies polítiques que segueixen en el Govern s'emparen en la Llei d'Amnistia de 1977 per a no jutjar els crims del Franquisme. Fins i tot el tan controvertit auto de Garzón era bloquejat pel propi jutge en virtut d'aquesta llei i de la seva pròpia inhibició per a jutjar el Franquisme. Han passat ja 35 anys. I d'aquestes pols aquests llots.

* Un article de Maurici Basterra, pseudònim d'un historiador madrileny, publicat al núm. 183 de la revista Diagonal.

http://www.diagonalperiodico.net/Ley-de-Amnistia-como-apuntalar-los.html

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció