Llei de memòria històrica: una llei-parany covarda i infame

Ha transcorregut un any des que es formalitzés l'entrada en vigor de l'anomenada Llei de Memòria Històrica. La seva redacció i aprovació va sofrir uns terribles vaivens. Finalment es va aprovar amb el suport de la gran part dels grups polítics però sense l'aprovació de la societat. El que ens temíem s'ha fet realitat i fins i tot ha resultat ser més sagnant del que s'esperava.

Tirant la vista enrere, analitzem el que esperàvem aconseguir amb aquesta llei - recuperació i rehabilitació dels oblidats i vexats- i el que realment ha suposat, vexar encara més la memòria dels vençuts.

• No s'anul·len les sentències pronunciades pels tribunals repressius de la dictadura franquista.

• S'estableix una infame discriminació entre les víctimes de la repressió franquista en funció dels anys de comissió de l'assassinat.

• Manté la llei d'amnistia de 1977 per als botxins.

• No es crea una Comissió de la Veritat, demanada per la pròpia UE i l'ONU

• L'Estat espanyol no assumeix la seva responsabilitat de buscar a centenars de milers de desapareguts.

Per altra banda, des de CGT, només podem pensar que l'admissió a tràmit, en l'Audiència Nacional, de la denúncia presentada per Associacions i Organitzacions preocupades per la rehabilitació i recerca de les víctimes i desapareguts pel franquisme, CGT entre elles, ha estat un sumari-parany que tan sols buscava un rentat d'imatge i tancar definitivament la discussió sobre si el règim franquista va assassinar o no a milers de persones, si va cometre crims de lesa humanitat.

Hi ha qüestions que no admeten dubte. Franco i els seus col·laboradors són els responsables que avui hi hagi centenars de milers de cadàvers en les cunetes dels pobles. Però per a això no és necessària tanta fanfàrria. És un fet objectiu i demostrat pels historiadors i conegut per tota la societat.

El que no ha volgut assumir l'estat, el que no ha volgut assumir aquesta democràcia formal, és la seva responsabilitat a investigar i reparar aquestes morts. Al contrari, tot sembla indicar que, després d'una aparença d'intervenció i estudi en l'assumpte, l'actuació de la judicatura i l'executiu va dirigida a posar traves i fer més dificultós el que hauria de ser el veritable objectiu de la llei: rescatar la memòria, rehabilitar a les víctimes per ser defensors dels principis de la democràcia i la llibertat, buscar la veritat i restablir la justícia social.

Per això CGT seguirà reclamant:

Recuperació de persones:

Milers de persones van quedar sepultats/des en anònimes Fosses després de “paseillos” i ajusticiaments. Les seves famílies reclamen aquests cossos mai oblidats malgrat el pas del temps, el desconegut de la seva ubicació i les modificacions del terreny. Cal restituir els seus cossos i, amb ells, la seva identificació. Milers van ser condemnats en irregulars processos judicials imposats per un govern il·legítim i il·legal, imposat per una revolta militar feixista mantingut a través del terror i de la repressió. És necessari que es porti a terme el reconeixement i recerca d'aquests companys caiguts.

Recuperació d'idees:

Parlem d'un alçament militar contra un govern establert democràticament. I d'una resposta en defensa d'aquest govern, amb avanços i conquestes revolucionaris, més endavant destrossats. Parlem d'un tros de la nostra història en la qual, qui van defensar les banderes republicana o roja i negra, no van obrar a la recerca de conquestes materials, sinó socials i ideològiques. Tot això ha estat mantingut en l'oblit i el silenci, evitant la seva aparició en els llibres escolars. I la història d'un país ha de ser coneguda pel seu poble.

Recuperació de documents:

És notòria la destrucció d'arxius de propietats i registres. És evident que no es poden reconstruir els arxius destruïts, però sí es pot retornar el traslladat. I més fàcilment, es pot considerar que el que encara roman simplement empaquetat – en el millor dels casos – en Arxius i dependències civils o militars, ha de ser accessible de manera senzilla i eficaç.

Recuperació de béns:

Més enllà de la destrucció realitzada, dintre de la possible i discutible lògica de qualsevol període de guerra, acabada aquesta es va procedir no només a retrotraure les propietats d'edificis i terres a qui abans la posseïen, sinó que també es van confiscar, van destruir o van lliurar a persones i institucions béns que havien estat aixecats amb les mans obreres o comprades amb les aportacions de quotes sindicals. De tot això existeix un llistat detallat, la compensació econòmica del qual segueix pendent.

Així doncs creiem necessari seguir exigint:

- La revisió i anul·lació de les sentències franquistes. I la compensació econòmica a les seves famílies, més enllà del merament simbòlic.

- La no discriminació entre les víctimes en funció de l'any de la seva mort.

- El reconeixement públic del “sofriment” dels treballadors i treballadores que van ser assassinats, perseguits, reprimits, empresonats, repressaliats…

- No acceptar l'equiparació entre víctimes i botxins ja que les víctimes van ser la conseqüència d'una barbàrie programada des de l'aparell de l'estat franquista amb la connivència de la cúpula de l'església

- Dotar de mitjans per a la recerca, localització, exhumació i identificació dels cossos existents en Fosses i cunetes. Una base de dades de totes aquestes persones segueix pendent de realitzar. L'administració pública ha d'assumir aquest treball íntegrament.

- No oblidar les condemnes a treball esclau (canal dels presos,…). Detectar aquests camps i, en la mesura del possible, fer d'ells llocs de memòria.

- Ha d'integrar-se en els llibres d'educació aquells casos de col·lectivitats, rurals i industrials, que van demostrar que una altra gestió de l'economia i de la societat va ser i és possible.

- A través de les organitzacions de ex-presos i refugiats és relativament fàcil aconseguir la reconstrucció de noms i fets esdevinguts als refugiats espanyols en els camps de concentració interiors (Albatera,…) i exteriors (Argèlès,..)

- Revisió de quantes lleis i actes es van engegar en el període de la denominada “Transició” per a donar per superat artificialment el període de dolor i repressió franquista.

CGT exigeix que la democràcia assumeixi la seva responsabilitat davant la vergonya i deshonor de seguir validant les sentències del règim franquista. Per tot això s'ha de crear una “Comissió de la Veritat”, amb reconeixement i mitjans públics, on concorrin totes les organitzacions i col·lectius que estem treballant en aquest camp perquè finalment pugui esclarir-se amb profunditat l'etapa franquista, definint-se tota la veritat i l'horror generat durant la dictadura.

Des de CGT seguirem treballant perquè la passivitat d'administració pública sigui esperonada amb la mobilització social.

Secretariat Permanent Comitè Confederal de la CGT