Lleis que arruïnen vides: Els perquès de les reformes penals actuals

Les tendències penals del neoliberalisme ibèric evidencien una acusada tendència punitiva. La reforma del Codi Penal (CP) vol posar a dieta un subsistema penitenciari insaciable i, alhora, reforçar els dispositius per al control i l’exclusió permanent (“revisable”) dels ‘enemics’. Mentrestant, l’avantprojecte de llei per a la protecció de la seguretat ciutadana (LPSC) amenaça d’ampliar la repressió administrativa a cada cop més focus de conflicte social.

Les dues reformes (CP i LPSC) perpetren un atac antidemocràtic a la dissidència, però també formen part d’una repressió que va més enllà del terreny penal: suposen un atac mortal contra drets i llibertats, alguns derogats ‘de facto’ i altres simplement impossibles de ser aplicats. El replegament de l’Estat en el terreny social va acompanyat, d’aquesta manera, d’un desplegament punitiu que barreja autoritarisme neofranquista i economicisme neoliberal.

Codi Penal i llei mordassa són dues cares de la mateixa reforma punitiva, dues reformes que –juntament amb el projecte de llei de seguretat privada i el regal classista per a grans delinqüents fiscals que suposen la LO 7/2012 i el RDL 12/2012, entre altres– confirmen una de les claus de l’ofensiva actual contra la mobilització social: el que no es castigui amb mesures penals, es corregirà per la via de la repressió econòmica o, en el pitjor cas, mitjançant una doble reacció punitiva consistent a castigar i recaptar. Sempre, això sí, mantenint fora de perill les delinqüents en majúscules. La dimensió quantitativa d’aquest càstig múltiple és tan important com els seus efectes qualitatius.

Mentre es debat l’abast que tindran aquestes reformes legislatives i s’acaben de definir els acords entre bastidors per tirar-les endavant, la reducció de la població empresonada ha superat el 12% en només tres anys. Aquest canvi de tendència, que va començar amb la crisi (estiu de 2010) i va ser precedit per un augment exponencial (del 750%) de l’empresonament al llarg de tres dècades, no obeeix a una política de reducció del patiment, sinó a criteris de simple austeritat fiscal. Les contínues reformes del CP que es van anar introduint en el passat no van fer altra cosa que omplir les presons, tot i que, paral·lelament, la taxa de criminalitat espanyola es reduïa fins als índexs més baixos de la Unió Europea.

L’actual presó gran, ostentosa, mo- derna, creixent i amb projecció de futur és impossible de mantenir ara que toca estrènyer-se el cinturó penitenciari –tant pel que fa al nombre de places com a la seva qualitat. “Menys piscines i televisors de plasma”, diu el ministre, però la realitat és ben diferent: les retallades de disset hores diàries en l’atenció sanitària, la introducció de quotes per al tractament de l’hepatitis C (que afecta una quarta part de la població presa) o la introducció de l’obligació de pagar per menjar (mesura beneïda pel Tribunal Constitucional) confirmen una vulneració sistemàtica dels drets humans que segueix la mateixa tendència que es viu fora dels murs. És prou conegut: segons el principi de menor elegibilitat, les condicions dins de la presó sempre han de ser pitjors que la pitjor de les condicions de vida en llibertat. Si “governar consisteix en administrar sofriment” fora dels murs, podem imaginar-nos el que hi passa dins.

El Codi Penal

Més enllà de la polèmica sobre la cadena perpètua (“presó permanent revisable”) o el reforç de l’excepcionalitat penal (“perillositat”, “mesures de seguretat”, “suspensió de condemnes”, derogació del quart grau penitenciari...), el projecte de Codi Penal (PCP) inclou un autèntica declaració de guerra a la dissidència. Les persones que protesten són considerades enemigues; en canvi, la ciutadania de bé s’ha de comportar com a majoria silenciosa que suporta, dòcil i obedient, els admirables esforços dels nostres governs per treure’ns de la crisi.

Així, el PCP preveu la repressió arbitrària del descontentament als carrers mitjançant una reforma àmplia i ambigua. D’entrada, proposa una nova definició d’atemptat a l’autoritat que inclou “tots els supòsits d’escomesa, agressió, ús de violència o amenaces greus” i que criminalitza la protesta pacífica en entitats bancàries o altres corporacions, en edificis públics i en alguns espais oberts (reforma introduïda amb motiu dels suposadament temibles escraches, titllats de “violents”, “antidemocràtics”, “nazis” i “filoetarres”, que ja van donar lloc a l’obertura de dotzenes d’expedients penals amb multes de milers d’euros). Així mateix, el PCP no únicament castiga les persones que alterin l’“ordre públic”, sinó també les que “reforcin la seva disposició” a fer-ho. I inclou com a agreujant el fet que aquestes alteracions es produeixin en una manifestació o “reunió nombrosa”, o fins i tot “amb motiu d’alguna d’elles”.

Com que el descontentament és capritxós, el PCP també preveu respostes molt variades. Se sancionen, per exemple, “les accions individuals o en concurs amb altres persones per mitjà de les quals s’interrompi el funcionament dels serveis de telecomunicació o transport, causant una greu alteració de la prestació normal del servei”. I s’inclou la possibilitat d’imposar multes per la quantitat de diners no percebuda per l’empresa corresponent durant la interrupció del servei.

Amb l’argument hipòcrita de la proporcionalitat penal, el PCP elimina les faltes del seu catàleg d’infraccions, en redefineix algunes com a delictes i sanciona administrativament la resta. Tot i que s’ha presentat com una mostra de benevolència, el cert és que aquest canvi agreuja la repressió d’actes emparats en els drets fonamentals, per la qual cosa suposa un atac a la mateixa Constitució. No penalitzar una conducta no significa que deixi d’estar perseguida i castigada: de fet, l’avantprojecte de LPSC augmenta les sancions econòmiques per a tot el que queda fora de la via penal, eventualitat que el PCP ja preveu (“els supòsits d’alteracions lleus de l’ordre públic o els casos de faltes lleus de respecte a l’autoritat s’han de reconduir a la via administrativa, en la qual es preveu la seva sanció”).

Aquests són només alguns dels exemples de l’“enginyeria jurídica” de què es vana el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, tant fi per a algunes coses i tan sincer per a d’altres. “Ofensa és el que és ofensiu”, declarava Fernández Díaz en una roda de premsa per referir-se a les “ofenses o ultratges a Espanya, a les comunitats autònomes i entitats locals o a les seves institucions, símbols, himnes o emblemes”. Una explicació ben precisa: “ofensa és el que ofèn” i punt.

La llei de seguretat ciutadana

Però el Partit Popular no ha estat l’únic que ha intervingut en l’impuls de l’actual onada punitiva. De fet, qui va reclamar l’aprovació de la nova LPSC al govern actual va ser el grup de Convergència i Unió. Concretament, va ser el 26 de juliol de 2012 al Congrés dels Diputats, tan sols una setmana després que els bombers de Barcelona desafiessin la policia davant del Parlament. No casualment, l’avantprojecte presentat fa referència de manera molt clara a infraccions relacionades amb les accions que van protagonitzar els bombers aquell dia (saltar o moure tanques, obstaculitzar els serveis d’emergència, l’ús de l’uniforme oficial sense autorització), així com a les principals –i més molestes– formes de protesta dutes a terme arreu de l’Estat durant els últims anys.

A principis dels anys 90, el gran moment de l’aleshores ministre de l’Interior del PSOE, José Luis Corcuera, va ser la guerra contra les persones pobres i contra el jovent sense futur (contra la droga, les drogoaddictes, les barraques, la xusma en general), el moment de les patrulles veïnals, la televisió escombraria i una forma de governar que feia servir el delicte com a tema estrella. Ara, en plena depressió econòmica, el moment de Fernández Díaz és la guerra contra qualsevol persona que no accepti dòcilment, com a bon patriota (pobre, però patriota), que el seu futur està a l’abocador social del segle XXI.

Pedro Oliver, professor a la Universidad de Castilla-La Mancha, assenyalava amb encert que el pitjor de la LPSC no és que sigui més autoritària, sinó el fet que es tracta d’una llei d’excepció pensada per “blindar el mateix exercici de l’autoritarisme” i funcionar “per sota del radar dels drets fonamentals”. És a dir, que permet que les forces de l’ordre actuïn tranquil·lament sense que cap jutge les molesti al·legant garanties jurídiques. Això és el que s’anomena seguretat jurídica, tranquil·litat ciutadana o reforçament de la democràcia. Pel que es veu, la raó d’Estat necessita evitar les decisions judicials que es prenen seriosament les garanties reconegudes a la Constitució.

Cal no oblidar, per posar un exemple, que cap de les 450 detencions efectuades des del maig de 2011 durant les mobilitzacions convocades a Madrid pel “terrorífic i amorf moviment antisistema” anomenat 15-M no ha acabat en condemna. El govern considera intolerable que advocades i jutgesses facin funcionar els drets i, per això, aquesta llei mordassa pretén aturar amb més duresa l’excés de manifestacions posant sobre el paper el que ja passava a la pràctica: segons el Ministeri de l’Interior, l’aplicació de multes (l’import de les quals es pretén augmentar de manera obscena per a les infraccions lleus) ja va créixer un 350% el 2012 respecte a l’any anterior.

A més d’incrementar els ingressos a costa de drets, potser també caldria tenir cura de l’austeritat en les despeses. Però no sembla que això sigui una prioritat del govern. L’excusa de l’austeritat aplicada a la presó no es correspon amb la generositat del pressupost destinat a la repressió al carrer. Un contracte de la Prefectura d’Afers Econòmics de la Guàrdia Civil del juny de 2011 feia referència a l’adquisició de gasos lacrimògens per valor d’1.071.770,40 euros i d’“artificis fumígens” per 416.799,60 euros. A Madrid, una nova Unitat de Prevenció i Reacció del Cos Nacional de Policia (els bronces) reuneix 378 efectius dedicats a la repressió de manifestacions. A més, als gasos lacrimògens i les bales de goma, s’hi afegeixen projectils viscoelàstics paralitzants i tanquetes per al llançament d’aigua (la nova que va adquirir Interior va costar gairebé 500.000 euros).

A Catalunya, també s’han recuperat el canó d’aigua, els gasos lacrimògens i operatius demencials, com el que va antecedir les mobilitzacions del darrer 1 maig a Gràcia: 40 furgonetes, 280 agents (i uns altres 100 de paisà), escopetes i màscares de gas... I tot plegat per seguir 100 manifestants durant dues hores. El preu: 95.000 euros. Cal no oblidar que l’Estat espanyol és, amb 243.000 agents, el tercer país de la UE en xifres totals de policies i líder en nombre d’agents per habitant. Alemanya, per exemple, té gairebé els mateixos efectius policials (245.000) per al doble d’habitants. L’aposta per reduir costos i la preocupació per l’austeritat mai no són iguals en tots els terrenys.

Un atac no només punitiu

Encara que tot això ens ha de preocupar, no hem de perdre de vista que les actuals reformes punitives són molt més complexes: assistim a una nova criminalització de l’avortament, a l’increment de les taxes judicials, a la privatització de la seguretat, al final de la seguretat social, dels drets laborals i, com és recurrent, a un atac contra les persones estrangeres pobres. Així, el PCP preveu que, per substituir una condemna penal per l’expulsió del país, ja no sigui necessari que la persona condemnada estigui en situació de residència il·legal. I no només això, sinó que acollir o ajudar alguna migrant indocumentada podrà ser constitutiu de delicte –excepte per “motius humanitaris”, segons matisa l’avantprojecte de manera ben ambigua.

És important assenyalar, per tant, que el problema no és únicament punitiu. Aquestes reformes són una arma més de l’actual atac governamental contra els drets, les llibertats i les condicions de subsistència d’una gran majoria de la població. Menys presó (de moment), però més repressió a l’aire lliure. Més selectivitat penal, més repressió, més classisme i més racisme. Més producció de dany social i més càstig burocràtic per atacar la butxaca de qui s’atreveixi a alçar la veu. Austeritat en la despesa per garantir drets i malbaratament pressupostari per segrestar llibertats i sostenir els grans capitals.

Un Estat de dret que abandona els drets es defensa de les seves víctimes combatent la possibilitat de desenvolupar-nos com a éssers humans, de satisfer les nostres necessitats o de reaccionar amb dignitat davant de l’espoli i l’explotació. Ningú, ni tan sols les votants dels partits actualment al poder, els ha donat permís per arruïnar tantes vides. I per aquesta mateixa raó, perquè ho estan fent sense permís, robant i mentint amb absoluta impunitat, rient-se de nosaltres, negant els danys causats i negant la seva pròpia responsabilitat, per tot això, necessiten rearmar-se amb més lleis repressives. Però les mostres de rebel·lia i solidaritat es multipliquen. El proper 29 de març en serà un bon exemple. Un entre tants altres.

* Article publicat al setmanari Directa.

http://directa.cat/noticia/fons-els-perques-les-reformes-penals-actuals