Llocs de treball desnonats
L'actual estructura del mercat de treball és producte de normes –lleis– generades i creades per persones molt concretes.
Hauran mort les classes socials i s'haurà diluït la dependència de la relació salarial de la majoria social, i no ens hem assabentat? Serà per això que el capitalisme no necessiti en el sud d'Europa de milions i milions d'ocupacions? Des de la Comissió Europea se sosté que cal refundar el model de capitalisme sobre la base d'un nou model productiu, de formació professional-educacional i un ampli model de “protecció social”. On es troba llavors la quadratura del cercle? Per què l'economia espanyola manté improductius a més de sis milions de persones?
L'explicació més política l'hem de buscar en el model de relacions laborals –i per tant socials–, imperant des de la meitat dels ‘70 fruit de l'adaptació a un capitalisme competitiu, globalitzat i modern: flexibilitat en la contractació individual i en la concertació col·lectiva, llibertat de donar per acabat el contracte de treball sense tutela judicial, i retallada de les polítiques protectores davant atur. És la famosa “flexiseguretat” del Tractat de Lisboa, avui rebregada autoritàriament en l'últim Pacte Fiscal.
A l'Estat espanyol, l'atur defineix el nostre mercat de treball, simbolitza la crisi econòmica i, a causa de la rapidesa en la destrucció d'ocupació, força la ‘societat’ a la perplexitat. L'atur impedeix, si més no, una mirada lúcida sobre les causes d'aquesta destrucció. D'aquí la incapacitat per a analitzar el perquè es va generar la mateixa quantitat d'ocupació en el període llarg de creixement –uns deu anys 98/07–, que ara s'ha destruït en aquests gairebé 6 anys de crisis-estafa.
Davant tal perplexitat i davant la seriosa deterioració de les condicions de vida, sobretot dels milions de persones que perden rendes salarials i rendes de protecció, les respostes que es configuren, totes elles, incideixen en una sola direcció: l'obligada i autoritària flexibilització del contracte, convertir al treballador en mer cost variable. No és sinó una manera de que actuï com mercaderia nua de drets, prenyada de “productivitat”. I que les retallades de despesa social per a situacions d'atur i per al retir de la vida activa –les pensions– actuïn com variable depenent d'aquesta salarització primigènia.
L'actual estructura del mercat de treball no és producte de la “casualitat o de les conjuntures econòmiques”. Tampoc ho és de les lleis del mercat reconvertides en lleis inexorables. És un producte de normes –lleis– generades i creades per persones molt concretes. Lleis aplicades amb “mà de ferro” per institucions de justícia i ordre –judicatures en tots els ordres: laboral, civil i penal–.
La constitució d'aquest ordre social en el terreny laboral s'expressa en els denominats “models de relacions laborals”. Model de relacions laborals que ha assolit ‘normalitzar’ la impunitat dels responsables de la violència sistèmica més greu de les últimes dècades: la dels actes privats empresarials, siguin aquests públics, semi-públics, de Pymes o de multinacionals, que no només priven a milions de persones assalariades del seu estatut de treballador/a i de l'ocupació –i drets–, sinó que, alhora, els impedeix l'acció lliure de no treballar assalariadament. Doncs se'ls neguen rendes bàsiques o salari social suficient per a una vida digna i plena i, a més, se'ls despulla dels seus drets de ciutadania.
El debat fals sobre els “costos laborals i socials”, sobre la plena “ocupació”, eludeix l'origen del problema: empresaris, governs i sindicats majoritaris han construït, consentit i implantat totes les polítiques econòmiques i socials, basades en la reducció del preu del treball i la pèrdua de drets laborals, de llibertats sindicals i socials. El fals debat fa desaparèixer del debat social el veritable problema: el d'abolir, avui i aquí, el treball assalariat. La solució no és la plena ocupació, i molt menys ara que almenys una gran part de les consciències ha constatat les conseqüències mediambientals i en les maneres de relacionar-nos, de consumir-nos i de destruir-nos.
A més, el model capitalista no necessita de milions d'ocupacions que ell mateix ha desnonat, per a la recuperació de les seves taxes de benefici. Avui l'empresariat, els banquers, els seus economistes i els executius de qualsevol organisme, se saben per sobre de la justícia i la seva impunitat és gairebé total. D'això va aquest debat de l'ocupació avui.
* Desiderio Martín és membre del Gabinet Confederal d'Estudis de la CGT. Article publicat al núm.200 de la revista Diagonal.