L’oposició a l’energia nuclear es rearma
Óscar Chaves / Redacció Diagonal
La campanya que des de fa uns anys impulsa la indústria de l'energia atòmica a fi de vendre el suposat caràcter “net” de la seva activitat ha reactivat al, en altres èpoques, poderós moviment antinuclear.
Sobre la taula de Zapatero, un controvertit expedient espera per a ser resolt. En aquestes setmanes, el president del Govern haurà de decidir si, tal com va prometre en el seu programa electoral i el 20 de maig li va recordar el vicepresident de la Fundació Ideas, Jesús Caldera, tancarà Garoña o cedirà a les pressions del poderós lobby nuclear, renovant la seva autorització d'activitat. L'exministre de Treball va advocar per tancar progressivament totes les centrals nuclears, començant per la burgalesa, la més antiga de l'Estat, el permís d'explotació de la qual expira al juliol, ja que el reactor “ha consumit la seva vida útil” i és substituïble per fonts d'energia renovable.
Però el PSOE es troba dividit i pesos pesats com Rubalcaba o històrics dirigents com Luis Atienza i, especialment, Felipe González, aposten sense disimular per l'opció nuclear. “Si prorroguen la vida de Garoña seria un autèntic exercici d'incoherència i una gran decepció”, indica Carlos Bravo, de Greenpeace. “La central, que ha estat de sobres amortitzada, pot tancar perfectament; ha estat substituïda de facto, ja que l'any passat l'increment de producció per energies renovables va ser més del doble que la producció de Garoña, per no parlar dels seus problemes de seguretat. Si no es tanca serà només per voluntat política”, assegura.
La intensa activitat propagandística desenvolupada en els últims anys per les empreses atòmiques, agrupades en l'anomenat Fòrum Nuclear, ha donat nou impuls a un moviment d'oposició que, encara que latent, havia perdut la iniciativa dels ‘70 i ‘80. Segons Miguel Muñiz, coordinador de la plataforma Tanquem les Nuclears-100% Renovables, que agrupa 24 organitzacions ecologistes i veïnals catalanes, “la campanya del lobby nuclear, que està arribant a uns nivells de demagògia increïbles, i ara ven la seva energia com ecològica perquè no produeïx CO2, ha fet que reneixi el plantejament crític”.
Prova d'aquest “renaixement” és la recent creació de la xarxa valenciana Tanquem Confrents i la reconstitució, el passat mes de març, de la Coordinadora Estatal Antinuclear (CEAN). L'acció de la primera CEAN, que es va crear l'any 1977, va resultar essencial per a frenar la major part dels 35 complexos nuclears projectats en el Pla Energètic Nacional de 1975 i arribar a l'aprovació, el 1984, de la moratòria nuclear del Govern de González. La moratòria va suposar la suspensió definitiva de cinc centrals ja autoritzades, però també la construcció de Trillo, Almaraz, Ascó i Cofrents. Aquesta victòria relativa, unida a la desmobilització després del referèndum de l'OTAN, va suposar, en paraules de l'històric activista Fernando Llorente, “la fi de l'etapa àlgida del moviment antinuclear a l'Estat espanyol”. Un període en el qual la miríada de grups que conformaven el moviment, que tenia una clara base antimilitarista i anticapitalista, podia mobilitzar a desenes de milers de persones i d'organitzar, en un continuum insistent i creatiu, les accions més variades i incisives.
“Nuclears, no gràcies”
Lluny queden aquells anys en els quals el “Nuclears, no gràcies” estava en boca de tots. En els '90, el moviment va anar perdent pes en el carrer, al mateix temps que s'especialitzava i la denúncia era mantinguda per organitzacions ecologistes. Paral·lelament, a fi de plantar cara a iniciatives com els magatzems de residus, la investigació nuclear del CIEMAT a Madrid, el transport de deixalles nuclears o, molt recentment, els estudis per a extreure urani en la zona de Molina de Aragón (Guadalajara) i Salamanca, s'han anat formant xarxes locals, que molt poques vegades tenen relació entre si. “Fa dos anys va sorgir una plataforma contra el cementiri nuclear Los Ibores (Càceres), que tenia un caràcter típic de col·lectiu NIMBY (No en el meu pati del darrere, en les seves sigles en anglès). Quan la Junta va rebutjar el projecte tots es van anar a casa”, exemplifica Paca Blanco, portaveu de la Plataforma Cerrar Almaraz. “Abans teníem dos grans monstres, Almaraz I i II, i després de 30 anys és agotador veure que no es tanquen; ara tenim molts monstres petits com les refineries, les tèrmiques... hi ha molts fronts oberts”, ressalta aquesta incombustible ecologista de 60 anys.
La situació és similar a Euskal Herria, el territori on la protesta va ser més massiva. Allí, a tenor d'Alfonso Ribote, d'Ekologistak Martxan, “el moviment està molt afeblit. Després de Lemoniz es viu una sensació de victòria social i la lluita contra Garoña duu tants anys que la gent s'ha anat despenjant per pur cansament”. Carlos Bravo és, no obstant això, optimista respecte a una protesta que també s'està reactivant en llocs com França o Itàlia. “El moviment antinuclear ha madurat molt. Manté el seu component pacifista i democràtic i, encara que ara tingui un plantejament menys ideologitzat, ha avançat molt en els seus arguments tècnics i econòmics”, sosté, abans d'afegir: “Això anirà cobrant més força perquè existeix la voluntat de treballar junts i estem més coordinats”.
Per a Muñiz, la unitat segueix sent un element central en aquesta lluita. “Les nuclears no es tancaran només amb les accions locals, es necessita una activitat de solidaritat que afecti a tot l'Estat”, indica, insistint en la importància de la batalla informativa. “Cal mantenir un nivell alt, ja que respecte al lobby nuclear tenim un desavantatge en els mitjans de 20 a 1. Per això, a més de les denúncies per les irregularitats i accidents en les centrals, nosaltres realitzem molt treball de base, de difusió, a través de xerrades i altres accions, en les quals també presentem l'alternativa de les energies renovables. Molta gent s'ha oblidat fins i tot de l'accident de Chernobil”, conclou.
Article publicat al núm. 103 de la revista Diagonal
www.diagonalperiodico.net/spip.php?article8103