CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

L’OTAN i l’Estat propi

Divendres, 15 febrer, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

A l'inici del documental Bowling for Columbine, de Michael Moore, es descriu el que Moore caracteritza com "un dia típic als Estats Units d'Amèrica": "El granger fa les seves feines. El lleter fa el repartiment. El President bombardeja un altre país de nom impronunciable..."

És una bona manera d’explicar la quotidianitat d'un país que, des de fa dècades, sempre està en guerra. Però no solament ell, també ho estan, en primera línia o a la rereguarda, els seus aliats de la UE que li donen suport enviant soldats o permeten-li que utilitzi les bases militars ubicades al seu territori. És el cas de l'Estat espanyol i, si ens hem de prendre seriosament les propostes d'Artur Mas, també ho serà de l’Estat català somiat pel bloc social i econòmic que se sent representat per ell en aquest punt. Segons l'actual President de la Generalitat, el futur Estat català hauria de fer el mateix que l'Estat espanyol, es a dir, formar part de la UE i l'OTAN.

Al 1986, com tothom sap, es va du a terme un referèndum sobre la permanència d'Espanya a l'Aliança Atlàntica. A Catalunya --com al País Basc, Navarra i Canàries- va guanyar el NO. Des de llavors, la llista de raons per anar-se'n de l'OTAN s'ha fet tan llarga que ja és quilomètrica. A tots els arguments que es donaven aleshores, cal afegir ara els que es deriven del rebuig a les diverses guerres d'agressió, invasions, ocupacions i intervencions militars dutes a terme al llarg dels últims deu anys (Afganistan, Iraq, Somàlia, Líbia, Síria, etc..) sota la cobertura ideològica de la fantasmagòrica guerra contra el terrorisme o per espúries raons humanitàries. Els Estats Units i els seus aliats (com, per exemple, l'Estat d'Israel) són el bloc més agressiu i bel.licista que hi ha al planeta Terra i, per això, el més perillós per a la seguretat i la pau mundials: només cal pensar el que podria succeir a la convulsa regió de l'Orient Mitjà --i per extensió a la resta del món, donades les conseqüències de la pujada del preu del petroli que això podria provocar- si Israel ataqués l'Iran.

Totes les intervencions militars occidentals dels últims deu anys han tingut com a motivació principal garantir el subministrament energètic d'EUA i la UE. Segons dades proporcionades per l'AIE (Agencia Internacional de l'Energia), els EUA necessiten importar el 65% del petroli i el gas que consumeixen, i els països de la UE, el 53'9% de les mateixes fonts d'energia.

El poc espai que totes aquestes qüestions ha ocupat a la campanya electoral recent --i, més en general, en tot el debat sobre unionisme i/o secessionisme- és un símptoma clar de que la majoria de la població catalana i espanyola ha acceptat com quelcom de normal la participació en les guerres per la "seguretat energètica", com diuen els que manen. De fet, també nosaltres podríem fer la descripció "d'un dia típic a qualsevol Estat --present o futur- de la Unió Europea": "la gent es manifesta contra les retallades, els banquers guanyen diners a cabassos i els governants europeus bombardegen països de nom impronunciable davant la indiferència del seus ciutadans ".

* José Luis Gordillo és membre del Centre d'Estudis per la Pau J.M.Delàs

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció