L’últim Borbó i la revolució democràtica

Li van fer una coronació a mida de les seves necessitats, sense denunciar d'on venia ni on anava, entronitzan-lo com un faraó: rei vitalici, cap de l'Exèrcit i monarquia hereditària. I ara, els dos partits dinàstics turnantes li preparen una abdicació a la carta, blindant els seus poders deposats més enllà del càrrec perquè els tribunals, cas de despertar, no arribin al Borbó del Bribón.

Un baptisme polític i un funeral d'Estat que els sagristans majors del regne, PP i PSOE, oficien incloent l'aforament per al seu successor, el príncep Felip, hereu del tron ​​gràcies a una Constitució sui generis que consagra amb pompa la desigualtat de gènere en la Família Real. Tot a major glòria de la Marca Espanya, el pati de Monipodio que diuen democràcia i no ho és.

Per fi estan ensenyant la poteta, com les velles meretrius al final de l'escapada. Després de setmanes de difícil digestió, la boa del sistema està deixant anar llast. Incapaços d'aturar la bola de neu que la imputació de la Infanta Cristina ha originat, els quinquis que amancebaron una transició del poble, per al poble i sense el poble, han tornat a confabular per buscar una sortida d'emergència a laberint Nóos-Casa Reial . I si hem de elucidar les seves convulsions pel que els mitjans més cínics deixen entreveure, tot sembla indicar que han començat a donar per amortitzat al Rei i preparen el recolzament al Príncep Felip. Tal seria una de les lectures possibles d'aquesta contradicció sense igual que va fer que només amb una diferència de 24 hores Sarsuela-Rei digués una cosa i Sarsuela-au-Prince la contrària.

Primer va ser la resposta de pota de banc de qui s'ha vist inviolable de per vida per gràcia d'una Constitució feta a imatge i semblança de la monarquia continuista que Franco va dissenyar en la persona de Joan Carles de Borbó. La corona reconeixia la seva sorpresa pel "canvi d'opinió del jutge" Castro i donava la seva benvinguda al recurs "contranatura" immediatament anunciat pel fiscal del cas. Els ocellets disparant les escopetes. Una prova més que quan un monarca diu que la "justícia és igual per a tots" significa exclòs ell i els de la seva mena. Segurament perquè en el fons Joan Carles pensava que això de la nena es podria tancar repetint la real fórmula de contrició: "perdó, m'he equivocat, no tornarà a passar". Sobirà, ja se sap, és qui no ha de retre comptes.

No obstant això, les aigües de palau baixen tèrboles. Al dia següent, el seu fill i hereu per mor d'una Constitució masclista que margina les dona en la successió, segons preveuen les normes de la Casa de Borbó, li esmenava la plana davant el col · lectiu judicial elogiant la independència d'actuació dels tribunals, que com és notori dicten Justícia en nom d'un Rei irresponsable. Oh sarcasme. Però el que semblava un simple barrera, jugant al polí bo i al poli dolent, ha esdevingut en símptoma d'un conflicte que fa recordar aquella traïció de Joan Carles al seu pare per robar-li el tron ​​saltant-se l'escalafó. Els poders fàctics, acollonits per la creixent resposta popular davant l'espoli de les "polítiques de captivitat", han optat finalment per canviar de cavall enmig de la tempesta.

Què remei. Les seves pròpies enquestes no deixen lloc a dubtes. La confiança en la Monarquia del 18 de Juliol és un avatar, el duopoli dinàstic governant, PP-PSOE, no arriba ni de lluny l'aprovat, els líders polítics no tenen el indispensable estirada per golosinar a noves clienteles, els sindicats majoritaris expliquen les seves baixes per milers, els mitjans de comunicació ja no mouen el molí de l'opinió pública i el tuf de la corrupció generalitzada a les altes esferes no deixa de potenciar la indignació dels ciutadans, com demostren les seves cada vegada més agosarats plantes als carrers, escraches inclosos . Amb aquest escenari i l'horitzó de sang, suor i llàgrimes que segueix recomanant la Troica (UE, BCE, FMI) per "combatre la crisi", la plana major del règim ha decidit de nou canviar alguna cosa perquè tot continuï igual. El que Rubalcaba i els seus diuen amb tot desvergonyiment "la Monarquia del segle XXI".

El problema està en Què fer. Avui no passa com durant els anys de la celebrada transició. No hi ha líders polítics que amb el salconduit de ser l'esquerra siguin capaços de consensuar una solució a l'altura dels seus voracitats. És a dir, de dalt a baix i sense dir ni piu. Actualment no és possible ni un mal Pacte de la Moncloa ni molt menys un altre 23-F que permeti rebatejar el successor del dictador com el salvador de la democràcia i motor del canvi. PP i PSOE són en opinió d'una majoria de la població les dues cares del mateix desfalc. No només no tenen quòrum social necessari sinó que formen part del problema com despietats executors que han estat i són dels ajustos i retallades que han portat a milions de ciutadans a cotes de pauperación inimaginables.

Per això les presses. I dit i fet. Mitjans de comunicació que s'han distingit per menysprear olímpicament tot el que fes olor a abusos sobirans s'han llançat tot d'a difondre alhora que deixaven caure que tenim la merla blanc del Príncep Felip a la reserva, i que ni ell ni el seu plebea dona estan estigmatitzats. La pregunta del milió és saber si creant aquesta demanda social artificial a favor de l'abdicació del Rei al seu fill, el saberut Joan Carles es resignés i quin preu polític haurem de pagar perquè un cop jubilat segueixi ostentant el benefici de la impunitat penal que eviti que algun oblidat afer (Corinna, Herència en paradisos fiscals, comissions d'Estat, tripijocs amb els Xeics, etc.) el porti a la banqueta. Els nois de la Marca Espanya desfullen aquesta margarida a la convicció que gambeta que es dorm, hòstia que et va criar.

Ja ningú sembla recordar-se dels temps en què els que ara conspiren amb els colors de l'aspirant feien l'onada al Rei des del bàndol equivocat. Quan Antena 3 TV escometia un programa-enquesta entre els intel · lectuals i juntapalabras més capdavanters del regne preguntant qui era la persona més important de la història d'Espanya per servir en safata el títol al seu castissa Majestat. O quan el "camarada Javier Pradera", capitost del Grup Prisa, glossant el trenta aniversari de Joan Carles al capdavant de la direcció de l'Estat, fantasiaba en que la clau del suport de l'esquerra als seus successors radicaria que aconsegueixin "conservar l'equilibri sempre inestable i contradictori entre el principi monàrquic i el principi democràtic ". Un oximoro en línia amb el que expressa idèntica ocasió per l'exsecretari general del PCE, Santiago Carrillo, que justificava la genuflexió dels comunistes de la seva corda i el seu personal canvi de jaqueta afirmant que "Don Joan Carles va saber renunciar al poder dictatorial heretat" .

Amb aquestes escandaloses llicències els dirigents de l'esquerra amb possibles apadrinar el règim més corrupte de la Unió Europea: el de major índex d'atur, el que ostenta la desigualtat social més elevada, el que té un nombre més gran de joventut sense futur, el que ha fet el país on més cocaïna es consumeix, el que compta amb més presos per habitant i el que registra més milionaris en el rànquing mundial de les grans fortunes. I ni tan sols poden ja argumentar que en votar en referèndum la Constitució es va acceptar també aquesta monarquia (la guineu al galliner). Perquè fins i tot assumint el sofisma i l'estafa democràtica que va suposar el procediment dos pel preu d'un, aquest mateix raonament resulta avui la seva espasa de Dàmocles. Efectivament, el creixent rebuig a la Corona, que fins a les enquestes oficials no poden amagar, implica ja idèntic revés per a la Carta Magna que li va servir de cau.

Encara escarafalls, desmemòria i cop de pit no en falten. Fins al constitucionalista Javier Pérez Royo, tan a consciència felipista sempre, s'ha deslocalitzat i creu ara que el poble espanyol està ja madur per prescindir d'administradors únics. Sembla que estem en el temps de descompte, on cal una cosa i la contrària, amb l'excusa bufa de ser l'esquerra pretesa. Es permeten ponderar la Transició i al mateix temps reclamar republicans en la intimitat. Haver jurat el càrrec com a ministre davant d'una bíblia i un crucifix i dir estar disposat a denunciar el Concordat. Parlar d'una nova política econòmica progressista i haver estat el número dos del Govern que va començar amb les retallades i ajustos portant fins i tot a l'article 135 de la Constitució per eternizarlos. Denunciar a la caverna de la dreta per sotmetre al cop dels mercats i mantenir al capdavant dels "homes de negre" que ho imposen un antic secretari general del partit (Joaquín Almunia). Bramar contra la situació d'emergència social que les polítiques austeritat emanades de la Troica (BCE, FMI, UE) estan provocant en països de l'entorn i haver fitxat com a màxim ideòleg al think tank de la formació a un dels autors de l'Informe de l'FMI que recepta austeritat extrema per a Portugal (Carlos Mulas). En fi, predicar la transparència de la Corona amb una mà i amb l'altra preparar el blindatge del Príncep en la línia del ja fet amb tota la Família Reial amb la reforma del codi penal de 1995 que va perpetrar l'biministro socialista Juan Alberto Belloch. El corralito del sistema. Un tàndem dreta-esquerra, esquerra-dreta, que es legitima en monopoli de l'alternança política que li proporciona el simulacre electoral.

Però el mapa no és el territori, com qualsevol expert explorador sap. Una cosa és que vulguin el recanvi dins de la monarquia per conservar els seus privilegis i una altra que ho aconsegueixin. No hi ha poder que aguanti sense el consentiment dels governats. L'experiència d'aquests 35 anys d'enganyifa i botafumeiro al servei dels poderosos s'ha convertit en un imperatiu moral per dir adéu a tot això. La corona i les seves mamachichos són simples zombis, espectres d'una realitat fingida que no tenen on caure morts. Nosaltres, que hem tingut una intensa vida de tercera, hem de donar un enterrament polític de primera.

No es tracta només d'aconseguir que el rei Joan Carles sigui l'últim Borbó, el canvi a què ens enfrontem és de molt més calat. Seria il · lús pensar que amb l'enderrocament de la monarquia, i fins i tot amb l'arribada de la III República sense més ni més, hauríem donat un gir radical a la situació. Però també és cert que per les especials condicions de la transició, aquest trenat de complicitats per donar corda al passat, i la crisi en què es troba immers el Neoliberalisme Capitalista d'Estat, la caiguda del règim obriria les comportes a una nova cultura política. Les lluites de resistència que a la resta de la Unió Europea busquen derogar les polítiques d'austeritat imposades pel cop dels mercats, a Espanya poden significar arrossegar incomptables atavismes històrics i dinamitzar un il · lusionant futur.

Organitzem el veritable canvi fent de la democràcia a escala humana la mesura de totes les coses. El utòpic d'ahir és el realista avui. Només queda articular aquesta immensa indignació popular perquè els ciutadans siguin definitivament protagonistes de la seva història. Franco va morir al llit perquè deleguem el poder com a societat, i això va permetre que ho deixés tot lligat i ben lligat. El borbonato de caure perquè ha arribat el torn al poble. Com en aquell altre abril de 1931. Però ara de baix a dalt, de veritat, prenent el Municipi i formant Consells Democràtics en Pobles i Barris, per produir polítiques econòmiques i socials al servei de la col · lectivitat. Amb els peus ben posats a la realitat i la vista a les generacions futures.

Rafael Cid

Font: ROJOYNEGRO.INFO