L’ultim vagó d’Agustín Rueda: 35 anys de l’assassinat del pres anarquista en la presó de Carabanchel

Durant la matinada del 13 al 14 de març de 1978 la mort va sobrevenir a Agustín Rueda en la infermeria de la presó de Carabanchel. Era anarquista i hores abans havia rebut “un apallissament generalitzat, perllongat, intens i tècnic” a mans dels seus carcellers. Morir és sempre una fatalitat sense sentit, als màrtirs acaba sempre per sepultar-los l'oblit. Però a mi no em cap dubte que més enllà de vagues abstraccions com les "idees" o la "llibertat", hi ha coses per les quals mereix fins i tot jugar-se la vida. Coses de tan aixafadora materialitat com no delatar als teus companys acusats d'excavar un túnel per a escapolir-se d'una masmorra cavernosa.

Agustín Rueda no tenia pasta de màrtir, estimava intensament la vida i esperava agafar l'últim vagó amb el qual acomiadar-se de Carabanchel. En aquella cel·la Agustín sabia que es moria sense remei, era encara pitjor la ràbia continguda que l'intens dolor.

“Del túnel aquest jo no en sé res”, van ser les úniques paraules que va proferir Alfredo Casal Ortega durant l'interrogatori al que el cap de servei de la presó de Carabanchel li estava sotmetent aquella tarda del 13 de març de 1978. Però la representació fatal en la qual es veia arrossegat tot just si acabava de començar. En la rotonda situada just davant de les cel·les gairebé subterrànies de la presó madrilenya conegudes com la "perra chica" en l'argot carcerari, i que fins a feia no massa temps havia servit perquè els condemnats a mort consumissin les seves últimes hores, per a ell donava començament l'interrogatori de debò.

Aquell mateix dia cap a les dues de la tarda l'havien tret de la seva cel·la, el cos de carcellers havia descobert en el menjador d'una de les galeries un túnel de gairebé 40 metres amb el qual a manera de butró alguns presos planejaven escapolir-se. Des d'aquell moment la tensió havia anat en augment en el penal. Els robusts murs de Carabanchel semblaven bategar acompassats com la respiració última d'un animal malferit. Per descomptat la tarda venia carregada de presagis.

Res més entrar en la "perra chica" va saber per primera vegada en la seva vida el que era la por. Deu funcionaris descamisats l'esperaven en aquella lúgubre estada amb les porres de goma damunt de la taula i amb clara disposició de començar l'interrogatori. Eren els mateixos que més tard tornaria a reconèixer una i mil vegades en diverses rodes de reconeixement.

"Al cap i a la fi vaig tenir sor" mai s'ha cansat de repetir Alfredo Casal des d'aquell dia. El seu peculiar descens als inferns va acabar d'improvís quan el cap de servei va entrar en la sala: “Deixeu a aquest, ja tenim tots els detalls que ens interessen sobre qui han obert el túnel.» D'aquella cel·la Alfredo va sortir amb «clares petjades longitudinals i en forma transversal, de les, pel que sembla, marques deixades sobre el seu tòrax per les anomenades defenses de goma emprades contra el declarant; intens hematoma en regió superior nasal i conques orbitals, i petjades congestives en ambdues mans». Havien estat 8 els triats per a aquell especial tractament tècnic. No tots tindrien la seva mateixa sort.

Ara, adolorit per la incessant descàrrega de cops de porra que acaba de rebre, vegetaba en una d'aquelles masmorres en les quals temps enrere molts altres havien passat la nit en blanc esperant el seu torn. Potser el destí li oferia aquella mateixa cel·la en la qual a l'agost de 1963 Francisco Granado i Joaquín Delgado, també joves i anarquistes com ell mateix, haurien de transcórrer les seves últimes hores esperant a l'artesanal mecanisme del garrote.

El soroll estrepitós de la cancel·la ho va treure de les seves cavil·lacions. Ja no estava solament. Al costat d'ell, però amb evidents mostres d'haver sofert un brutal acarnissament, es trobava Agustín Rueda. No feia molt que es coneixien, aquella seria no obstant això l'última nit que passarien junts.

A principis de gener, i sense que els seus advocats tinguessin cap informació referent a això, Agustín Rueda havia arribat a Carabanchel provinent del penal de Figueres. res més aterrar s'havia dedicat en cos i ànima a les labors d'agitació que realitzava la COPEL (Coordinadora de Presos en Lucha) que per aquell temps tractava de treure a la llum les reivindicacions dels presos per unes millors condicions de vida sense fer massa distincions entre els polítics i els denominats comuns.

No era la primera vegada que es trobava pres. Amb tot just 25 anys Agustín Rueda havia estat detingut en una manifestació que demandava millores socials en la colònia obrera de Sallent i traslladat a la Model de Barcelona. La seva significació en els conflictes socials i el suport temps enrere a la vaga dels miners havien acabat per convertir-li en un autèntic apestat per a les “forces vives” del seu poble. A Sallent totes les portes se li tancaven sense cap mirament així que una vegada acabada la mili, i sense possibilitat de poder trobar treball, es va decidir a creuar els Pirineus.

A Perpinyà havia entrat en contacte amb exiliats anarquistes aventurant-se a travessar diverses vegades més la frontera en diverses missions de propaganda. La seva especial naturalesa no li deixava parar quiet, des de molt jove s'havia polititzat no per una idea abstracta de llibertat o a l'albur de les protestes de maig del 68 com havia succeït amb altres. No. Ell sabia el que era sofrir la misèria en carn pròpia i l'anhel de transformar la trista realitat que li envoltava havia incendiat des de sempre el seu cap.

En la ciutat francesa acabà per instal·lar-se just en la part superior de la llibreria llibertària “L'Espanyola” fins que una bomba va fer miques l'establiment. Agustín ignorava que en el seu nucli més proper els serveis d'informació postfranquistes havien col·locat un infiltrat, una pràctica comuna que la policia de la recentment estrenada democràcia havia heretat del règim anterior.

Gràcies al seu ascendent familiar, Antonio Soler va assolir vincular-se al moviment llibertari a Montpeller treballant des d'aquest moment en estret contacte amb la guàrdia civil. Amb el temps, i a causa de l'alarma que van despertar moltes de les seves actuacions, va acabar descobrint-se la seva vinculació amb la col·locació de diversos artefactes explosius en locals antifranquistes del sud de França. No obstant això, res d'això sospitava el grup del que formava part el jove llibertari quan va decidir realitzar la que seria fet i fet la seva última incursió a través dels Pirineus.

Al febrer de 1977 la guàrdia civil l'estava esperant gràcies a un chivatazo. Després del registre de les seves motxilles apareix certa quantitat d'armes i explosius que Agustín Rueda no reconeix com seus. Sigui com fos, juntament amb altres companys serà detingut i acusat de pertànyer als Grups Autònoms que es disposaven a realitzar accions armades a Espanya. Curiosament el tal Antonio Soler sortirà indemne del viatge retornant sense problemes a França. En els anys vuitanta, i davant el requeriment del en aquells dies Ministre de l'Interior Rodolfo Martín Vila perquè tornés a Espanya amb l'objectiu de rendir comptes sobre les seves activitats, al personatge sembla entrar-li por. Dubta de què és el que podria passar-li, no sap a qui témer més, si als seus antics companys o als homes del ministre. I en aquestes surt per la tangent, reconeix públicament ser un col·laborador dels serveis secrets francesos sota la protecció dels quals decideix acollir-se.

Aquell robust noi català que jeia al costat d'ell no era ni un inexpert ni tampoc era la primera a vegada que havia de bregar amb situacions semblants. Entre els gemecs que arribaven provinents de les cel·les contigües tot just va poder escoltar-li dir que no sentia els peus mentre es retorçava de dolor. A crits va tractar d'avisar als metges sense obtenir cap resposta. “Li vaig començar a realitzar massatges per a intentar reactivar la circulació sanguínia, però era inútil, ja que cada vegada la insensibilitat anava en augment i a poc a poc va deixar de sentir les cames. Sobre les tres i mitja, de genolls per a baix no sentia res. Va ser el moment que van arribar els dos metges de la presó, anomenats Barrigow i Casas, que van entrar en la cel·la i als quals vaig explicar els símptomes que patíem”.

Però sorprenentment aquell parell de metges van treure unes agulles que van clavar en el cos d'Agustín Rueda, i fins i tot van fer bromes a la seva costa -això xaval, és que has agafat humitat mentre excavaves el túnel-. Però Agustín sabia que per a ell les hores estaven comptades. A la poca estona uns desconeguts van baixar a la cel·la i el van traslladar encara amb vida a la infermeria del penal on la mort li sobrevindria de matinada “Apallissament generalitzat, perllongat, intens i tècnic”, deixava dit l'autòpsia. Anys més tard el famós cantautor Chicho Sanchez Ferlosio arribaria a preguntar a qui estigués disposat a escoltar-lo: “¿Hay libertad?; ¡Qué libertad!/ Lo sacan de la cárcel para ir al hospital./ ¿Hay libertad?; ¡Qué libertad!/ Agustín por buscarla, miradlo como está”.

Aquella mateixa nit el telèfon del jutjat de guàrdia va ressonar amb maquinal insistència. Des de l'altra línia Eduardo Cantos, director de la presó de Carabanchel, anuncia la mort del reclús Agustín Rueda Sierra, pel que sembla “ha caigut per les escales”. El jutge sembla dubtar per moments, algú especula que per altre conducte li havia arribat ja una versió contradictòria. Immediatament acompanyat del secretari del jutjat el fiscal i el mèdic forense es traslladen a l'hospital de Carabanchel. Prendrà declaració als set reclusos lesionats, als responsables de la presó i als funcionaris de servei que queden processats ingressant poc després en la presó de Segòvia de la qual surten en llibertat sota fiança en menys d'un any.

Agustín Rueda havia deixat profunda petjada en el seu Sallent natal. Els miners de la colònia es van declarar en vaga en resposta a la seva mort. A Madrid i Barcelona l'agitació se succeïa sense descans. Pocs dies després Jesús Haddad Blanc, Director General d'Institucions Penitenciàries, és metrallat per un comando dels GRAPO (Grupos de Resistencia Antifascista Primero de Octubre).

Per als set presos comença un periple carcerari en el qual se succeeixen diversos trasllats. A Alfredo Casal Ortega i Pedro García Peña, que havien identificat als seus torturadors en diverses rodes de reconeixement els estava reservada la presó de màxima seguretat de Herrera de la Mancha. A les poques setmanes del seu trasllat l'advocat d'Alfredo dóna la veu d'alarma –“Ja no era el mateix, fins i tot havia canviat físicament. Del jove animós que jo recordava, em trobava assegut enfront d'un ésser desmoralitzat que solament responia a les meves preguntes amb evasives”.

Alfredo va comunicar al seu advocat que volia retirar la denúncia contra els funcionaris de Carabanchel. Encara que aquest no ho sabia, però res més arribar a Herrera de la Mancha el cap de serveis li havia rebut personalment.: “Bé, bo, anem a llegir junts aquests papers que té aquí i al final ja veurem què passa”. Mentre llegia en silenci el cap de serveis li travessava amb la mirada. “Ja ha acabat, no?. Comenci a menjar-se'ls. Mastegui i empassi.» «Jo no em menjo res», va contestar. «Que no, eh? …» A cops i amb l'ajuda d'un càntir li van fer empassar-se literalment les seves denúncies.

Pedro García Peña es va retractar igualment de les seves declaracions argumentant que si havia denunciat als funcionaris era perquè havia estat amenaçat de mort per la COPEL, “però que ara a Herrera de la Mancha he sentit una intranquilitat de consciència que em fa declarar la veritat perquè no paguin per un delicte persones que no el van cometre”.

Els curiosos efectes de la tristament cèlebre presó de màxima seguretat van fer sospitar al jutge que va citar a declarar a ambdós. El diari El País, va recollir en 1980 la conversa entre Pedro García i el jutge: “Davant la insistència de la seva senyoria sobre si eren certes les declaracions que havia signat en el seu escrit de renúncia, Pedro va contestar: «Si jo he fet quatre declaracions en un sentit i ara escric una altra dient tot el contrari, al poc temps d'ingressar a Herrera, tregui vostè les seves pròpies conclusions, senyor jutge.» «Bé, però són certes o no?, vull que tu m'ho diguis», insistia el magistrat Luis Lerga. «Sí, clar», responia Pedro, vostè vol que jo l'hi digui, però després el qual torna a Herrera sóc jo…”. Finalment, va denunciar que les tortures sofertes a Herrera li havien obligat a desdir-se de les acusacions, el mateix que va declarar Alfredo Casal.

Deu anys després de la seva mort, i just quan el grup de rock Barricada popularitzava allò de "rueda Rueda, en la rueda", l'Audiència Provincial de Madrid celebrava la vista oral en la qual es condemnava al director de Carabanchel, els deu carcellers i als dos metges, a entre vuit i deu anys de presó. Cap arribaria a estar més de vuit mesos tancat.

La mort és sempre un esdeveniment fatal sense sentit, ni tan sols els màrtirs es lliuren de l'oblit. Però Agustín Rueda mai va voler ser un màrtir, estimava profundament la vida. Esperava agafar l'ultimo vagó que el tragués d'una vegada per sempre de Carabanchel. Va preferir callar que delatar als seus companys de viatge i per això es van acarnissar amb el seu cos. Ni tots els cops del món haguessin aconseguit fer-li pronunciar paraula. El van deixar tendit en la cel·la i ell sabia que es moria.

FONTS DOCUMENTALS

- “A 35 años del asesinato en prisión de Agustín Rueda” Publicación Anarquista Todo por Hacer. Madrid. Marzo de 2013.
- Prades, J. “La extraña muerte de Agustín Rueda”. El País. 27-01-1980.
- J. Alcalde, J. “Los servicios secretos en España. La represión contra el movimiento libertario (1936-1995)”. Theoria-Universidad Complutense. Madrid. 2008.
- “Subirse al tejado con la COPEL”, entrevista a Manuel Martínez a Radio Onda Expansiva. Maç 2012.

Més informació:

- La mort d'Agustín Rueda en la televisió de l'època.
- Grabvació del programa nº35 de Cabezas de Tormenta: "Agustín Rueda: ni olvido, ni perdón"

http://info.nodo50.org/El-ultimo-vagon-de-Agustin-Rueda.html