L’ÚLTIMA CALÚMNIA?
Trenta anys després del “cas Scala”, i amb el moviment llibertari una altra vegada en esforçat ascens, torna el tèrmit del “calumnia que algo queda”. Quan la deslegitimació popular del règim constitucional sorgit del 18 de juliol assoleix cotes de vergonya, i els seus tribunals sufoquen la clamorosa demanda ciutadana d'investigar els crims del franquisme, sorgeix un revisionisme amb "vitola" d'esquerra que pretén la recuperació de la memòria històrica contra un sector del bàndol dels vençuts que milita a l'oposició social al sistema heretat. Ara la modalitat consisteix en l'incriminació de l'anarquisme en brutals actes de terrorisme basant-se en un suport documental confeccionat amb sorprenents revelacions: en un cas una acta extraviada durant la guerra i en l'altre les “confessions” d'un energumen asocial induïdes pels seus propis torturadors. Els últims actius d'aquesta ja contumaç saga de suposats “testimonis de càrrec“, que no poden ser contrariats pels seus damnificats, fa temps desapareguts, tenen els escriptors Martínez Reverte (Jorge) i García Alix (Carlos) com a protagonistes. U per la seva banal insistència en la teoria de la conspiració cenetista en la matança de Paracuellos a través d'El País, mitjà que s'ha distingit per la seva tancada oposició a la constitució d'una comissió de la veritat sobre la dictadura, com sol·licita l'ONU i el Consell d'Europa. I un altre per la reeixida projecció del seu llargmetratge “El honor de la injurias”, sobre la figura del pistoler àcrata Felipe Sandoval, també àmpliament publicitat des del mateix púlpit periodístic.
Amb la intenció de contextualitzar aquestes interpretacions històriques de part, recuperem dos vells articles sobre el primer tema i aportem una recent opinió sobre el segon.
14/11/2006-Paracuellos i la CNT
Va tenir responsabilitat la CNT en la matança de Paracuellos? No, si ens atenim als fets provats. Fets contundents relatats per la historiografia més solvent. Ho sostenen testimonis de primera mà de persones que van reivindicar l'altruista actitud del faista Melchor Rodríguez, aleshores director general de presons al ministeri de Justícia dirigit per García Oliver. Són innumerables els relats de gents de la dreta, fins i tot feixistes d'alt llinatge, que van reconèixer públicament al extorejador de vedells Rodríguez com el dirigent de la CNT que els va salvar la vida acabar resoltament amb les terribles “saques” o “passejos”. “Saques” i “passejos” realitzats clandestinament per sectors estalinistes encastats a la conselleria d'Ordre Públic de la Junta de Defensa, l'organisme creat per Largo Caballero per a defensar Madrid mentre el gros del Gabinet se n'anava a lloc segur, ben resguardat, a València.
És més, són igualment nombrosos els testimonis de càrrec que asseguren que el màxim responsable de les presons republicanes en aquesta conjuntura, amb les tropes franquistes a punt de trencar les trinxeres de la Ciutat Universitària, es va enfrontar a la turba enfurismada que clamava venjança contra els presos feixistes pels criminals bombardejos de la seva aviació sobre la població civil. Aquestes cròniques, de part de l'adversari polític, parlen d'un Melchor Rodríguez impedint pistola a mà que l'allau humana s'encruelira sobre els indefensos reclusos.
Fins aquí els fets provats. Però ara vénen els contrafàctics. O sigui, el que va poder ser si s'interpreta en direcció del corrent preestablit un document trobat recentment als arxius de la CNT. I això precisament és el que suggereix Jorge Martínez Reverte, l'autor de la troballa, en un article publicat en el diari El País diumenge passat 5 de novembre sota el títol “Paracuellos, 7 de noviembre de 1936”. Perquè encara que el dit text incloïa com a subtítol que “Agentes de Stalín indujeron la matanza de presos sacados de las cárceles de Madrid”, la veritable aportació històrica al cas és l'exegesi d'una acta del Comitè Nacional cenetista on l'anarquista Amor Nuño, responsable d'Indústria de Guerra en la Junta de Defensa, esmenta un acord amb els comunistes de la d'Ordre Públic per a procedir a la “ejecución inmediata, cubriendo la responsabilidad de los presos fascistas y elementos peligrosos”.
Això és el que sosté, amb suport documental, l'historiador Martínez Reverte, un escriptor i periodista ficat a cronista de la guerra civil que sempre s'ha caracteritzat pel rigor i la professionalitat dels seus treballs, del que personalment tinc la millor opinió. Comunistes i anarquistes junts com a escorxadors i no a la grenya comme il faut? Certament sona molt fort i contradiu tota una trajectòria de teoria i pràctica de la CNT i el Moviment Llibertari. Perquè com recordava precisament la vespra en aqueix mateix periòdic l'historiador Julián Casanova (“Anarquistas en el Gobierno de la República”, El País, 4 de novembre), va ser “un anarquista de acción como García Oliver quien consolidará los tribunales populares o creará los campos de trabajo, en vez del tiro en la nuca para los presos fascistas”. Per no parlar de la proverbial aversió dels llibertaris a la “pena capital”, fins per als seus pitjors enemics, com quedarà metaforitzat en l'elecció d'un sacerdot, Jesús Arnal, com a secretari personal de Buenaventura Durruti al front d'Aragó quan el llegendari anarquista va comprendre que la seva “adopció” era la millor manera de protegir al religiós.
El tortuós de la matança del 6 i 7 de novembre de 1936 és que sembla un enigma envoltat en un misteri, per usar l'asserció de Churchill sobre la Xina de Mao-Tse-Tung. El misteri és que hi ha una acta que presumeix implicar als que de fet després van acabar amb les matances sense aturar en riscs ni en l'incomprensió con que aquesta acció seria rebuda a les files comunistes que van arribar a denigrar-los com “col·laboracionistes”. L'enigma, que hi hagi proves fefaents que determinin la responsabilitat al més alt nivell dels qui en la Junta de Defensa havien de vetlar per la integritat de les presons. Em refereixo a aquesta pinya formada per Santiago Carrillo, conseller d'Ordre Públic; Segundo Serrano Poncela, delegat d'Ordre Públic; Fernando Claudín, delegat del Gabinet de Premsa i Federico Melchor, delegat per a les forces de Seguretat, Assalt i Guàrdia Nacional Republicana, fidels peons tots ells de la causa estalinista (1)
Martínez Reverte ressalta el pestilent rastre estalinista d'aquells assassinats massius perpetrats coincidint amb la data de l'aniversari del triomf de la Revolució Russa en l'entorn d'un triat grup liderat pel tàndem Carrillo-Claudín. Un elenc que aviat afrontaria el dubtós honor de dirigir les purgues decretades per Iossif Stalin contra dirigents de primera hora del PCE com Antonio Beltrán, Heriberto Quiñones, Gabriel León Trilla, Jesús Monzón i la resta de “camarilla liquidacionista”. Perquè Carrillo i Claudín no només “van rehabilitar” les seves fosques biografies per a fabricar-se una posteritat heroica. A més, i possiblement per això mateix, van titllar de “provocadors”, “agent anglès” “col·laboradors del règim franquista” (Claudín de Quiñones i Beltrán) i “revisionistes” als seus antics companys, denunciant (Carrillo) fins i tot al seu propi pare per “traïdor” mentre proclamava que “cada día es mayor mi amor a la Unión Soviética y al gran Stalin”.
Tot això al servei d'una causa que, a l'agost del 39, quan encara fumejaven els calius de la derrota republicana i la repressió feixista sobre els vençuts abastava cotes de genocidi, pactaria amb el Tercer Reich fent possible la invasió i el repartiment de Polònia entre Hitler i Stalin i amb això l'inici de la Segona Guerra Mundial.
(1). A l'òrbita d'aquest nucli de seguretat comunista dissenyat per Santiago Carrillo a la conselleria d'Ordre Públic de la Junta de Defensa caldria situar també Julián Grimau, secretari de la Comissaria General Especial del Criminal, i un dels responsables directes de la repressió contra el POUM que va culminar en la “desaparició” d'Andreu Nin el 16 de juny de 1937, a Barcelona, després de ser detingut per uns policies arribats des de Madrid (Veure Sumari Número u del Tribunal Especial d'Espionatge i Alta Traïció). Destacat resistent antifranquista i responsable del PCE a l'interior, Grimau va ser detingut per la policia de la dictadura en 1962 i afusellat l'any següent després de ser sotmès a contínues tortures en la Direcció General de Seguretat de Madrid. En 1989, la seva viuda va sol·licitar sense èxit l'anul·lació del judici sense garanties que va servir per a donar aparença jurídica al seu assassinat legal
7/11/2007-“Això de Martínez Reverte sobre Paracuellos és completament mentida” (Gregorio Gallego)
Fins on jo conec, de totes les fundacions o semblants que treballen en la difusió del pensament llibertari, la més dinàmica, prolífica, rigorosa i capaç sens dubte és l'Anselmo Lorenzo. Aquest centre, vinculat a CNT, s'ha convertit per dret propi en un lloc de referència indispensable per a tots els desitgin trobar materials que donen interès sobre el moviment anarcosindicalista, història, experiències, personalitats, anàlisi i teoritzacions. Dir Fundació Anselmo Lorenzo és anomenar avui, sense desmerèixer de quantes altres empreses semblants estan en la ciclòpia aventura de rescatar el patrimoni anarquista de la censura del mercat, a l'editora que està posant en circulació la bibliografia, tradicional i contemporània, més valuosa sobre l'esdevenir i l'esdevenidor de les “idea”.
La FAL compleix una missió encomiable en condicions adversament i fonamentalment gràcies a la tenacitat i al cert dels seus integrants. Per això mateix la fundació -o qui tuteli els arxius de la CNT- han contret una responsabilitat que difícilment podran esquivar. Em refereixo a la qüestió matança de Paracuellos. Fa ara un poc més d'un any, el diari El País publicada una doble pàgina sobre el tema escrit pel veterà periodista i novell historiador José Martínez Reverte, en realitat una recreació per al diari del que sobre el cas tenia publicat en el seu llibre La defensa de Madrid, aparegut en 2005, en vespres del setanta aniversari d'aquella heroica defensa popular que va commoure al món.
En aquest text, Martínez Reverte feia una revelació i refutava el que fins llavors havia sigut una creença, suportada per diversos testimonis, sobre la responsabilitat d'aquella massacre que va portar a l'execució arbitrària de desenes de presoners del bàndol nacional quan les tropes de Franco amenaçaven la capital.
En el seu relat amb aires d'exclusiva editorial, l'historiador assegurava que, lluny d'haver sigut obra d'apropats al conseller d'Ordre Públic del moment, Santiago Carrillo, la brutal ràtzia va ser organitzada per Amor Nuño, un membre de l'executiva CNT destacat en la primera Junta de Defensa de Madrid. I suportava la seva afirmació amb un dada que semblava donar fe notarial a la revelació: el fet constava en un document dipositat als arxius de la CNT (Fundació Anselmo Lorenzo?) a què ell havia tingut accés.
En el moment d'aparèixer el reportatge, alguns vam expressar seriosos dubtes sobre la veracitat contextual de semblant “descobriment”. Jesús Salgado en documentada rèplica va denunciar la seva debilitat argumental en demostrar que l'Amor Nuño que Martínez Reverte donava per desaparegut-mort després dels fets era el mateix que “ressuscitava” en la crònica Nosotros los asesinos , del periodista Eduardo de Guzmán, antic director de Castilla Libre, òrgan de la regional centre de la CNT, i en el llibre del també llibertari Jesús Leiva Memorias de un condenado a muerte, sobre el viacrucis dels derrotats republicans als camps de concentració i extermini franquistes. Per la seva banda, el que va estar escriu, també va posar en quarantena la pista Amor Nuño ja que introduïa un notable element d'incoherència en la saga d'aquells esdeveniments, tota vegada que és notori que van ser precisament significats militants anarcosindicalistas, com l'exdirector general de presons i faista Melchor Rodríguez, els qui es van oposar amb més decisió a les saques i els passejos d'empresonats.
Però el relatiu èxit del llibre i la difusió que aquesta tesi va aconseguir gràcies a la llançadora oferida pel periòdic El País, va deixar l'assumpte en taules, no obstant comptar amb opinions d'investigadors i especialistes en aquest període de la nostra història que recelaven d'aquesta sobrevinguda versió (veure Helen Graham, La República española en guerra 1936-1939, 2006, 492-493). Jo mateix, coneixedor de la trajectòria professional del periodista, vaig mostrar la meva estranyesa que Jorge Martínez Reverte, persona molt pròxima a Fernando Claudín, no oferira cap testimoni de qui, com a braç dret al seu dia de Carrillo en Ordre Públic, havia d'haver sigut quasi testimoni de càrrec del succés.
Xocava també que en el llibre La defensa de Madrid, apareguera la referència a Gregorio Gallego vell i destacat militant de la CNT, en el rutinari capítol de “agraïments”, el que cap a sospitar que Martínez Reverte havia consultat respecte d'això a Gallego que va viure en primera línia la batalla de Madrid, i que aquest no havia desmentit la seva aportació implicant a la CNT en la matança de Paracuellos.
Però coincidint amb la recent defunció de Gregorio Gallego El Solidari, periòdic de Solidaridad Obrera, pública en el seu número 13 “l'última entrevista” amb Gregorio Gallego on l'escriptor i destacat militant llibertari nega rotunda i emfàticament l'acusació feta per Martínez Reverte contra la CNT de llavors en la figura d'Amor Nuño. A banda de referir que ell personalment va ajudar a fugir a José Cazorla, dirigent del PCE que va succeir a Carrillo en la JD, i que Cipriano Mera va cursar ordres per a alliberara els presos antifeixistes detinguts per distints motius (“de hecho a bastantes prisioneros se les proporcionó pasaportes para marcharse a Valencia”), respon a la pregunta sobre la relació de Nuño amb Paracuellos “Eso es mentira completamente. Yo no sé quién pudo hacer eso, pero sé que reciben una orden de traslado a Valencia para juzgarlos, porque ya estaban desapareciendo presos en las checas del PCE y claro no podía permitirse que se les quitase la vida a las personas sin juzgarlas, sin permitir que se defiendan o justifiquen sus actos. Y en este caso al llegar a Paracuellos se los cargan (…) De eso podéis decir que es mentira, que los historiadores objetivos, neutrales que investigan la verdad sabrán que ahí no estuvieron ni Amor Nuño ni la CNT, lo que nosotros pretendíamos era salvar vidas”.
Les paraules pòstumes de Gregorio Gallego quan Martínez Reverte no sembla haver rectificat la seva versió, deixa pilota al camp de la Fundació Anselmo Lorenzo (”els que cuiden els papers de la CNT”?, segons Martínez Reverte). Ella i els qui custodien “els arxius de la CNT” poden ara confirmar, matisar o desmentir l'existència de la prova als seus arxius que addueix l'historiador. No només es tracta d'un aclariment necessari i pertinent en uns moments en què creixen històries escrites i visuals de macabres personatges que van utilitzar la militància anarcosindicalista com a salconduit per a perpetrar tot tipus d'excessos. Em refereixo a la esbiaixada difusió en els mitjans del documental sobre Felipe Sandoval, venut per El País amb el títol de “El berdugo anarquista” i el llibre sobre “Miquel Mir, El diari d'un pistoler anarquista”, igualment publicitat per El Mundo. És fins i tot una responsabilitat moral que incideix directament en aquesta necessària recuperació de la memòria històrica negada. Sense por de la veritat. O això, o continuar deixant que els uns i els altres ens contin com va passar.
3/12/2008- La “confessió” del cas Sandoval
“El honor de las injurias” és un documental esplèndid. Magnífic. Brillant. Ben contat. Amb vigor expositiu i ajustada dramatització. Un cas exemplar, en molts aspectes, d'eficàcia narrativa. De fet, assistir a la recreació de la peripècia vital de Felipe Sandoval és un va exercici de didactisme cinematogràfic. La convulsa Espanya dels anys trenta i les seves lluites socials troben en el llargmetratge de Carlos García Alix un referent de substància i notable factura.
Però amaga una objecció, i no és petita ni innocent. “El honor de las injurias” és una obra per a desmemoriats, amnèsics i potser fins per a revisionistes. Seran aquells que van oblidar oportunament, mai van passar dels titulars o s'adscriuen al bàndol del “totum revolutum”, els que més se senten temptats per la història del “assassí de si mateix”.
El tobogan de seqüències d'un Sandoval fill del rierol ficat a venjador social, atracador de la classe obrera, expropiador de ricassos, activista anarquista i membre dels grups de defensa confederal de la CNT, exemplarment abrigades per documents i imatges rescatades de la incúria dels arxius, és contundent. I lluny de mostrar “un cas”, el “cas Sandoval”, pretén convertir-se en el paradigma de la funesta mania de la rebel·lió. Així, el revolucionari Sandoval, encara que quedi clar al llarg del relat que mai va robar per al seu propi benefici sinó per a ajudar els obrers presos, finançar a la premsa proletària o combatre a la patronal i els seus sicaris, apareix com un encreuament entre Luis Candelas i Charles Manson. Un rostre digne de l'escalpel de Lombroso ajuda a aquesta categorització. En la pantalla el personatge devora la persona.
Prova que no hi ha el “cas Sandoval” aïllat sinó retroalimentat són aquests eloqüents plans de qui fos ministre per la CNT en la II República, Joan García Oliver, reclamant la paternitat del terrorisme obrer davant el fèretre de Bonaventura Durruti, un altre que com Sandoval i ell mateix van portar l'acció directa fins a l'expropiació dels explotadors. Un ignorant benintencionat, un amnèsic o un revisionista poden deduir amb tot luxe de detalls que gents com ells, que no escassejaven en aquell dramàtic cresol social, eren una quadrilla d'autèntics mafiosos. El diari El País, avançat a l'oposició al procés de recuperació de memòria històrica (“de “ajusts de comptes” l'ha qualificat Javier Pradera va dedicar dues pàgines en dies i seccions diferents de la pel·lícula remarcant aquest perfil gangsteril del biografiat.
Perquè, parc a l'hora de contextualitzar el moment concret (es diu que la CNT tenia 200.00 afiliats en 1930 però no es conta que passava del milió al començament de la guerra i era la principal força obrera) i les circumstàncies exactes (es relaciona l'arribada de Carrillo a la Junta de Defensa com el restabliment de l'ordre obviant qualsevol referència a la matança de Paracuellos comesa sota la seva directa responsabilitat i que una part de la Txeca de Foment on actuava Sandoval va passar a dependre del conseller d'Ordre Públic ), la brutal singladura de Felipe Sandoval queda desposseïda de qualsevol marc històric per empatx de microcrims. Sandoval seria així, com ha reconegut el seu director, el botxí que tota revolució necessita. Violència gratuïta? Patologia asocial? El que està clar és que resulta difícilment defensable (aquí apareix el revengisme revisionista) una organització, per molt llibertària que es proclami, que encimbella a semblants personatges.
Això és el que grinyola en “En el honor de al injurias”. Sobretot si els màxims exponents públics de la CNT que per allí desfilen només actuen en el seu minut de glòria com a pistolers i perdonavides. Ens referim a la irreparable el·lipsi de García Oliver com a anarquista humanitari a la cartera de Justícia acabant amb les saques, passejos i sentències extrajudicials a través del seu director general de presons, el membre de la FAI Melchor Rodríguez. L'home que pistola en mà va impedir que es repetissin altres Paracuellos en projecte. El revolucionari anarquista que solia proclamar: “Per les idees es pot morir, mai matar”.
“El honor de la injurias” és un magnífic trhiller polític d'una etapa crucial a través d'un mal exemple. Llàstima que derrapi en els detalls-clau. Com diu l'escriptor cenetista Eduardo de Guzmán en el pròleg del seu llibre “Nosotros los asesinos”, aquest guió ocult de la pel·lícula “El honor de la injurias” a què el metratge deu monòlegs sencers: ”Mil veces nos llamaron criminales, y aunque nuestra conciencia rechazaba como terriblemente injusta la palabra ofensiva, acaso lo fuéramos realmente por haber recurrido también a la violencia cuando siempre habíamos abominado de ella”.
La veritat del cas Sandoval és un daguerreotip de front i de perfil d'un “assassí de si mateix”, la confessió d'un buròcrata de la repressió “hàbilment” interrogat per la policia de la dictadura. Però només això. La resta són intencions dobles i deshonestes.
Article de Rafael Cid en http://www.red-libertaria.net|Article original en castellà
