Manuel Castells: “Vides desnonades”
Tot d'una sona el timbre de la porta i el món s'acaba. O s'extingeix la vida quan la humiliació i la desesperació es fan insuportables.
Com li va passar a en Pep a l'Hospitalet el novembre del 2010. O a Isabel, minusvàlida, a Màlaga el juliol passat. O el jove a Las Palmas fa un mes. O a José Miguel a Granada l'endemà passat. O a Amaia Egaña a Barakaldo fa una setmana, el suïcidi que més impacte, potser perquè era amiga de Patxi López. Reguitzell individual que fa un drama col · lectiu, de vides destrossades i nens al carrer.
Per centenars de milers. Des del 2007 s'han produït unes 400.000 "execucions hipotecàries" (curiós terme). Actualment, 500 al dia. Com les conseqüències arriben també als que van avalar la hipoteca, s'avalua en dos milions els afectats i es podrien doblar en els dos pròxims anys. Expressió flagrant de la decisió d'un sistema immobiliari-financer: dos milions potencialment al carrer i un milió i mig d'habitatges buits. Però a més es tracta de culpar les víctimes: per què signar?, es diu. El llibre d'Ada Colau i Adrià Alemany "Vides hipotecades", que es troba a la xarxa, proporciona dades i explica el mecanisme.
La bombolla immobiliària es va acarnissar amb una política econòmica irresponsable afavorint la construcció sense mesura i el crèdit amb interessos variables i sense controls de solvència. Aznar va iniciar la bombolla amb la llei del sòl de 1996 i Zapatero no va canviar res perquè compartien el model de créixer i crear ocupació sense creixement de productivitat.
I com els lloguers eren cars i escassos, la gent va ser receptiva a la seducció dels financers en els que confiaven i que els van seguir col·locant, seguint ordres de dalt, hipoteques d'alt risc, accions preferents i altres perles properes a l'estafa. Tot se sostenia sobre la hipòtesi infundada de creixement etern, els preus d'habitatge pujarien sempre i la gent tindria feina per pagar. La meitat dels desnonats està a l'atur avui dia, i encara que el 36% té contracte laboral, un 30% no va poder assumir el pagament per l'augment de la quota, i un altre 20% atribueix el problema a una separació: danys col·laterals de vides que es programen financerament oblidant-se de la vida.
La iniquitat d'un model financer-immobiliari que succiona als seus clients i després els desnona s'accentua a Espanya en contrast amb Europa i EUA per una llei de 1909 que no es va canviar i que és una llei de préstec, no d'hipoteca en el sentit internacional. En altres països, quan no pots pagar perds la casa i punt. Però aquí et prenen la casa, la valoren en un 60% del preu, augmenten despeses legals i et endeutes per sempre. I es fa difícil trobar feina, llogar un pis o demanar crèdit.
Es crea una subclasse social i una subhumanitat psicològicament danyada.
La intransigència d'entitats financeres per condonar deutes i acceptar la dació com a pagament definitiu té explicació: la devaluació dels seus actius immobiliaris en una situació en què estan sent rescatats per les institucions europees. Escàndol: la fallida de part del sistema financer exigeix el rescatar els bancs dels seus deutes amb la condició de no perdonar les dels seus clients que ells van fer fallida. Però la societat no és un ramat aborregat.
I contra la injustícia manifesta s'ha aixecat un clam que es concentra al voltant de les més de setanta plataformes d'afectats per les hipoteques que agrupen a milers de persones, afectats i solidaris, que usen mitjans legals i de pressió social per aturar desallotjaments i reclamar una modificació de la llei i una nova política d'habitatge. Proposen la conversió del parc d'habitatges hipotecats de primera residència en parc públic de lloguer social. L'Administració hauria d'obligar a les entitats financeres a assumir preus reals dels habitatges perquè l'Administració les compri a preu d'habitatge protegit i l'antic propietari pugui romandre en ella com inquilí d'habitatge protegit, amb els requisits establerts per a ser beneficiari d'aquesta. Així guanyaria tota la societat en augmentar el parc d'habitatge públic de lloguer.
Una cosa així s'està aplicant al País Basc. Es podria pensar també en la bondat del banc dolent: com haurà de absorbir un patrimoni invendible en la seva majoria durant 15 anys, els pisos que no pugui col·locar al mercat podrien ser posats en lloguer social destinat a famílies desnonades, de fet rendibilitzant aquest patrimoni mentre troba comprador. Solucions legals i tècniques existeixen, encara que totes passen per una modificació de la llei hipotecària, amb mesures específiques de caràcter retroactiu. El que no soluciona el problema en cap cas és la moratòria extremadament restrictiva que ha promulgat el Govern. En això el PSOE té raó en buscar una solució estable, encara que hauria de reconèixer la seva responsabilitat i aplicar mesures pròpies en les comunitats que controla.
Però la reforma de l'habitatge dependrà en darrer terme del que passi en la societat, perquè només la pressió exercida des del carrer i des dels suïcidis ha obligat els polítics a fer alguna cosa, encara cosmètic. Les plataformes d'afectats no només són mobilitzacions defensives, estan apoderant la gent, prenent consciència dels seus drets i compartint les seves experiències.
I el conjunt de la societat està entrant en competició: jutges, advocats, financers ètics, farmacèutics, metges, serrallers, policies estan negant-se a col·laborar en els desnonaments, mentre ofereixen ajuda legal. El Sindicat Unificat de Policia ha ofert suport legal a aquells policies que es neguin a intervenir en els desallotjaments. L'alcalde de Saragossa ha ordenat a la policia local que no actuï en desnonaments.
L'alcalde de Vigo cancel.la contractes amb bancs que executin desnonaments.
Potser aquesta indignació social pugui arribar fins als financers amb valors ètics, que n'hi ha. Que entenguin que aquest és el moment de decidir si volen recuperar confiança de la societat o acabar a l'abocador moral de la història.
FONT: LAVANGUARDIA.ES