CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Marees irrepresentables

Dilluns, 1 abril, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

"És tot el sistema de partits el que està saltant per l'aire, obrint un espai inèdit per a reinventar la política"


El dissabte 23F, després de tornar de la manifestació realitzada a Madrid, no parava de donar-li voltes al mateix assumpte: tantíssimes persones aquí reunides i tan poc eco en els mitjans, cap reacció per part del poder instituït. Em preguntava què fa falta per a trencar aquest mur. Però després vaig pensar que la qüestió no està aquí: el que està fallant és la pròpia lògica de la representació política, per tant, la solució no pot estar en el propi espai de la representació, sinó que cal qüestionar-lo, desafiar-lo i depassar-lo.

El crit de “no ens representen”, mil vegades corejat en les manifestacions, posa en relleu aquesta ruptura, però la pròpia expressió té dos sentits distints. D'una banda afirma que els representants polítics no connecten amb les exigències ciutadanes, serveixen a altres interessos, funcionen com “aparells de captura” d'una riquesa social que s'apropien en benefici propi, donant lloc a una corrupció rampant. Per una altra, insinua que els/as ciutadans/as no precisem d'aquesta "representació". Que podem necessitar delegats o portaveus, persones que facilitin els processos de decisió i que estableixin enllaços entre uns sectors i altres, però el propi crit fa esclatar la dicotomia fàcil entre governants i governats o polítics professionals i ciutadans rasos.

Al seu torn la lògica de la representació funciona a partir de dos principis: d'una banda redueix els components de la societat a mers individus abstractes, als quals considera com simples unitats numèriques. Se suposa que aquests no tenen capacitats d'autoorganització, sinó que estan aïllats i escampats en el camp social; i que els partits els preorganitzen en funció de marcs ideològics. La llei electoral estableix la manera en el qual aquesta massa amorfa és configurada d'acord als criteris partidaris: les persones votaran en funció de les seves preferències per una o altra formació electoral, però la seva capacitat d'incidència es restringirà a triar entre les opcions donades, de manera que se'ls impedeixi tota creativitat política i tota incidència real en la solució dels problemes.

Per l'altre costat, el poder polític constituït es presenta sent alhora el "tot" i la "part". Els polítics professionals són una part del sistema socio-polític en la mesura que els seus agents no són tots i qualsevol dels ciutadans, sinó que inclou només aquells la competència dels quals ha estat reconeguda i "legitimada": els membres dels partits polítics, especialment si estan en el poder; els diputats o consellers, les autoritats pertinents. Però en funció de la lògica de la representació pretenen ser també el tot, ja que cadascun d'ells és com si parlés per boca de tots i per tant el mapa polític electoral pretén funcionar com un calc, més o menys adequat, del mapa socio-polític distribuït segons els colors polítics. Quan, de fet, el primer és un sistema d'enquadrament del segon i no una mera representació seva. Una pretesa lògica d'adequació oculta la dissimetria sobre la qual se sustenta la violència de la representació.

Ara bé, si en situacions habituals aquesta restricció ja era desil·lusionant, no diguem ara quan la crisi fa esclatar tot l'edifici. És tot el sistema de partits el que està saltant per l'aire obrint un espai inèdit per a reinventar la política.

Els poders constituïts s'oposen a això amb totes les seves forces, reduint la qüestió a un dilema simple: “O nosaltres o el caos”. Per a ells, en absència d'un "govern fort" que respongui a les directrius establertes, el camp social es torna "ingovernable". Mentre que en la nostra percepció el camp social s'autoorganitza: es generen diversos processos d'agregació de grups, col·lectius, conjunts ja articulats de ciutadans que disposen de certa organització en funció del seu territori, el seu sector laboral, les seves afinitats, etc. Una manifestació multitudinària no és un conjunt atapeït d'individus/es. Es poden distingir els grups territorials, els grups sectorials, de vegades amb les seves banderes i els seus signes distintius, la gent dels col·lectius a que un o una pertanyen. És expressió d'un teixit sostingut per una activitat contínua de comunicació a través de les xarxes socials que ens manté informades contínuament.

Per tant, penso que és erroni seguir entenent els moviments socials de forma preferentment defensiva, com si manquessin de dimensions propositives, les quals estarien reservades als agents polítics tradicionals. Diverses iniciatives actuals, com per exemple les associacions d'afectats per les hipoteques, ens mostren un altre camí: en comptes de només exigir que es resolguin els problemes, deixant aquesta resolució al bon saber i entendre dels responsables polítics, desenvolupen els mínims que ha de complir una solució acceptable per a la gran majoria de la població, aquesta que designem com el 99%. Per a això posen en joc un "saber expert" que és resultat de diversos anys d'enfrontar-se als problemes i d'intentar solucions provisionals.

Atenint-nos a aquesta espècie de plantilla, crec que estem en condicions de formular un programa democràtic comú en el qual haurien de figurar certs mínims, sense els quals no deixarem de mobilitzar-nos. Entre ells col·locaria una renda bàsica o salari mínim de 600 euros, la negativa a seguir pagant el deute sota el principi de “no devem, no paguem”; i l'exigència d'educació i sanitat públiques i de qualitat.

Amb aquestes exigències com base mínima podríem iniciar processos de confluència per mitjà dels quals ocupéssim i desbordéssim les institucions que actualment ens governen, desmantellant a­quells ressorts que ens bloquegen i canalitzant els recursos per a la solució dels problemes.

Tanmateix i a pesar de tota la determinació per la nostra banda, un procés com aquest pot xocar amb maniobres desconcertants que derivin les qüestions cap a camins ja trillats. Entre elles se situen les intrigues palatines que, un dia sí i un altre també, ocupen les capçaleres dels periòdics i que pretenen que la monarquia escapi al descrèdit canviant un rei per un altre. Quines pobres astúcies davant la gravetat de la crisi! Operen com si volguessin repetir un sortilegi: si la democràcia va ser deutora d'un rei, la regeneració ho serà d'un altre.

Per a les marees, aquest joc de mans té molt escàs valor. No perquè en el seu moment no calgui encarar el problema de monarquia o república, sinó perquè la situació exigeix que s'obri un horitzó polític nou tant a nivell nacional com regional-europeu. El nostre problema no és solament que estiguem governats per uns lladres, és més ampli i complex i té a veure amb com articular una democràcia real del 99% tirant mà per a això de tots els instruments al nostre abast, des dels espais territorials a les xarxes virtuals. Un canvi de cares, encara que sigui la d'un rei, és una minúcia en tot això.

* Montserrat Galcerán és militant social, assagista i professora de Filosofia. Article publicat al núm. 193 de la revista Diagonal.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció