“Maroto, el héroe. Una biografía del anarquismo andaluz”, un llibre de Miquel Amorós

Maroto, el héroe

Una biografía del anarquismo andaluz

Miquel Amorós

Virus editorial, 2011, 312 pàg.

L'anarquisme andalús figura entre els grans buits de la història de la primera meitat del segle XX i, concretament, de la que es refereix al període que abasta la dictadura de Primo de Rivera, la República i la Guerra Civil i la Revolució. Aquestes dues dècades de cruenta guerra de classes, de les quals sortirien victoriosos els sectors més reaccionaris i, en definitiva, el feixisme, van convertir al anarcosindicalista granadí Francisco Maroto del Ojo en el símbol d'una generació de militants i lluitadors.

Maroto, fill d'una família de tres germans i orfe de pare des de molt jove, va néixer en el barri del Albaicín, on residia bona part de la classe obrera granadina, expulsada del centre després de successives remodelacions urbanístiques. Ebenista de professió, seria un dels principals capdavanters de la CNT a Granada durant la República. Maroto es convertiria en un personatge tan volgut per les classes populars granadines com avorrit per la burgesia i els cacics granadins, els quals formaven «part de la dreta més conservadora i ultramontana». Qualificat de «maleante i delinqüent» en les pàgines del diari monàrquic L'Ideal, Francisco Maroto va participar activament en l'aferrissada conflictivitat obrera existent a Granada en els anys trenta, sofrint la consegüent repressió.

Però seria durant la guerra quan es dibuixarien en Maroto els trets que el converteixen en una figura excel·lent, juntament amb unes altres com el malagueny Juan Santana Calero o el sevillà Juan Arcas. A pesar d'haver aconseguit organitzar una columna de milicians que va demostrar una més que sobrada solvència militar, l'estrepitosa caiguda de Màlaga va ser utilitzada per a criminalitzar a les milícies anarquistes i, en última instància, per a empresonar i treure del mig al propi Maroto. A pesar de les acusacions sense proves i de les incomptables peticions de llibertat, la malvolença cap a ell tant del PCE com del governador civil d'Almería, el socialista Gabriel Morón —juntament amb la passivitat calculada dels organismes dirigents de la CNT, més preocupats pels equilibris en les instàncies de govern que pels presos anarquistes—, van fer que passés bona part de la guerra en la presó.

Capturat pels feixistes a Alacant al gener de 1940, seria afusellat al juliol d'aquell any després de ser salvatgement torturat. La història de Maroto no pot llegir-se com la història d'un sol home, sinó com una biografia d'un anarquisme andalús que en les lluites socials va forjar el caràcter de centenars de militants. Una història que ha estat tancada i barrada tant pel franquisme com pel règim que li succeiria.