CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Marroc: mobilització social, repressió i estratègia de la tensió

Dijous, 5 maig, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Després de les mobilitzacions dels passats dies 20 de febrer i 20 de març, en que es van organitzar nombroses manifestacions a ciutats de tot el país, la lluita continua al Marroc. Una mobilització social sense precedents, que recull els fruits del treball del nou activisme social jovenil, de les lluites sindicals i en defensa de drets bàsics, del treball constant d'organitzacions com l'Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH) o l'Associació de Diplomats i Diplomades en Atur del Marroc (ANDCM), del moviment amazigh, d'organitzacions de l'esquerra radical i del moviment antiglobalització.

Des de les mobilitzacions generalitzades del 20 de febrer, les manifestacions i actes de protesta es succeeixen per tot el Marroc, de forma quasi diària, amb motivacions diferents que van des de la lluita contra l'atur, a la defensa de l'ensenyament i els serveis públics, de la demanda de llibertat i la reforma de la constitució, a les reivindicacions sindicals o la lluita contra la corrupció política.
La resposta donada pel poble marroquí al discurs reial del 9 de març va ser contundent, un discurs en que el rei Mohamed VI, tot i anunciar tímides reformes, ignorava al moviment 20 de febrer i la seva reivindicació fonamental: l’elaboració pel poble d’una nova constitució i no un pegat elaborat amb els límits marcats pel rei.

En les manifestacions del passat 20 de març per a reclamar reformes polítiques i denunciar la corrupció del règim de Mohamed VI, van participar-hi cinquanta mil persones a Casablanca, vint mil a Tànger, vuit mil a Alhucemas, quatre mil a Tetuan, deu mil a Rabat i així fins a un centenar de ciutats. Manifestacions més nombroses i ben organitzades que les del 20 F i que marcaven l’avanç del moviment. En diverses ciutats es van realitzar de nou manifestacions els diumenges 27 de març i altra vegada el 24 d'abril. I cal destacar la mobilització permanent que porta a terme des del 4 d'abril l'ANDCM a Rabat el les que participen diversos milers d'activistes, amb constants concentracions, accions reivindicatives i manifestacions, en defensa de l’exigència del dret al treball com un dret humà indispensable, incorporació en la funció pública, un subsidi d’atur en funció dels anys en atur i del salari mínim. reconeixement legal i efectiu de l’ANDCM, posada en llibertat immediata de totes les persones detingudes, i descobriment de la tomba de Mustafa El Hamzoui (assassinat en la comissaria de policia de Khenifra) i el càstig als culpables.

La resposta del règim, de la monarquia, de l'aparell del poder (“Majzen”) ha estat i segueix sent la repressió, una repressió no tant escandalosa com la d'altres països del Magrib o el món àrab, però constant, contra els activistes, els estudiants, els treballadors en lluita, els professors, els diplomats a l'atur. els habitants dels barris marginals,...

Des que el vent de llibertat va bufar sobre el nord d’Àfrica, un moviment de joves marroquins va convocar manifestacions el 20 de febrer a la majoria de les ciutats i pobles del Marroc per reclamar la llibertat i la democràcia. Des d’aquell 20 de febrer, un nou cicle de lluites s’ha obert amb manifestacions descentralitzades per tot arreu, al Marroc i en altres llocs, per exigir una ruptura veritable i total amb totes les institucions no democràtiques establertes pel règim. La mobilització no ha cessat tot i la repressió, la desinformació, la intimidació i la difamació respecte als joves per part dels mitjans de comunicació oficials i els diferents aparells del poder.

La continuïtat de les manifestacions per tot el Marroc, a pesar de la brutal repressió, ha obligat al rei a maniobrar per a desactivar el moviment amb el seu discurs i les seves promeses. A partir del procés de regionalització, obert fa diversos mesos, amb la pretensió de repartir engrunes del poder entre els partits i entitats col·laboradors del poder a través d’institucions regionals, així com intentar controlar més de prop a les zones més rebels del regne, com el Rif, o el Sud, Mohamed VI ha anunciat la creació d’una comissió, nomenada per ell naturalment, que elabori una proposta de reforma constitucional que s’aprovi posteriorment en referèndum.

Reforma que ha de recollir, per ordre seva, el reconeixement del component amazigh i de la llengua amazigh al Marroc, la “independència” de la justícia i la separació de poders, la igualtat davant la llei, dotar de més poders al govern, pertanyent el primer ministre al partit més votat (fins ara era qui el rei volgués), donant més marge d’actuació als partits, tot això basat, diu ell, en el respecte als drets humans i en la protecció de les llibertats.

Tot el cor de partits i entitats que estan esperant aquesta reforma constitucional per a agafar la seva part del pastís, lloaven les paraules del rei, mentre tanquen els ulls a la realitat que viuen els treballadors i el poble marroquí.

Es tracta de repartir prebendes per a consolidar el poder econòmic, polític i social de la monarquia alauita, creant un matalàs de partits i entitats que esmorteeixin la lluita popular i donin la façana democràtica necessària per a l’exterior, mentre se segueix reprimint impunement les reivindicacions del poble marroquí.

Mentre Mohamed VI s'omple la boca, de cara a l'exterior, de drets humans i democràcia, la repressió segueix implacable, en forma de repressió salvatge en les manifestacions, ferits a mans de la policia, detencions i empressonament de lluitadors, amenaces a activistes, tortures a detinguts.... La repressió s’ha cobrat ja 6 morts en els últims mesos, centenars de ferits i de presos, ocupació policial i fins i tot militar de determinades zones i pobles i contínues prohibicions de manifestacions en nombroses ciutats, però cada vegada hi ha més que diu que ja n'hi ha prou, que cal un canvi, que reivindica coses com: una nova constitució democràtica que emani de la voluntat del poble, la dimissió del Govern i la dissolució de les dues cambres, la separació de poders amb una justícia independent, el judici dels responsables de la tortura i dels crims contra el poble marroquí, la lluita efectiva contra la corrupció i la recuperació de les riqueses espoliades al poble, l'alliberament de tots els presos polítics. la defensa de la llengua tamazigh, la defensa de la sanitat i de l’ensenyament públic de qualitat, la denúncia de l’oblit i falta d'infraestructures i mitjans en què es troben determinades zones rurals o de la perifèria de les grans ciutats,...

I de cop, un sanguinari atemptat terrorista el 28 d'abril en un cafè de la plaça de Yamaa el Fna de Marràqueix provoca una quinzena de morts i dispara totes les alarmes. Un atemptat que pot venir tant dels sectors de l'integrisme islàmic, totalment descol·locats i absents del procés de mobilitzacions, amb ànim de recuperar la centralitat informativa, condicionar les dinàmiques d'obertura i canvi social i provocar un increment de la repressió. O que també pot venir de sectors dels lobbies del poder que no volen que s'avanci en les reformes i que esperen provocar el caos i l'alarma com eines per aturar les mobilitzacions i els canvis i reclamar el reforçament del poder en clau autoritària. Un atemptat que recorda l'estratègia de la tensió portada a terme pels sectors de l'extrema dreta i els serveis secrets a la Itàlia i l'Espanya dels anys 70 del segle XX per tal de sembrar el caos i aturar els processos de lluita i transformació social.
Esperem que malgrat tot, la mobilització i la lluita pel canvi social continuïn al Marroc. I el nostre suport és no sols necessari sinó imprescindible.

* Joan M. Rosich, afiliat a CGT Baix Camp

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció