CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Materials “Sobre-Contra la Crisi” editats per l’Ateneu Confederal de la CGT

Dimecres, 24 desembre, 2008
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

A tota la CGT

Des de l'Ateneu Confederal de la CGT, responsable de l'edició dels Materials de Reflexió que s'insereixen en cada Rojo y Negro en format paper, volem presentar a l'organització una nova línia de treball: textos originals o inèdits de diferents fonts i autors l'anàlisi i reflexions dels quals se centren entorn de la crisi del capital que patim, tant "sobre" la crisi com "contra" la crisi. És a dir, per a intentar comprendre com funciona aquesta crisi i les seves conseqüències, i per a actuar enfront dels plans que bé l'agreugen, la perpetuen o apuntalen l'actual sistema capitalista globalitzat.

Crítica de la crisi i lluita contra la crisi, seran els dos eixos d'aquests materials. Els textos s'intentaran que siguin breus i concisos, però sense perdre el rigor ni la profunditat de les idees que es plantegen. Els seus autors poden ser tant persones com col·lectius. S'intentarà que la periodicitat sigui d'un text cada setmana. I esperem que serveixin per a la reflexió individual i per al debat col·lectiu en els sindicats i en les federacions territorials.

Aquests "Materials sobre/contra la crisi" s'inauguren amb un text de tres pàgines de Desiderio Martín, sobre "LA CUMBRE DE WASHINGTON y las Medidas políticas para salvar al Capitalismo". En aquest text es fa un repàs als plans dels estats per a reflotar la bombolla especulativa, òbviament sense tocar gens les causes que la van provocar.

Esperem que aquesta iniciativa sigui del grat de totes i tots, i serveixi de jaciment d'idees per a l'organització.

Salut i encert.

Antonio Carretero, Secretari d'Acció Social i Responsable de l'Ateneu Confederal

>>> Adjuntem el document en pdf


LA CIMERA DE WASHINGTON i les Mesures polítiques per a salvar al Capitalisme

“Ni era el 4 de juliol, ni l'amenaça de destrucció del planeta venia de l'exterior”

El president d'aquest govern, Zapatero, té una certa tendència a actuar, és a dir, creure's i fer creure que el seu paper en la història, és com el que representa l'actor “president d'EEUU” en la pel·lícula “Independence day” quan va anunciar que el 4 de Juliol era el dia de la independència de tot el planeta, doncs s'havia assolit salvar al món de l'amenaça “exterior”.

La seva conclusió de la cimera del G-21 + 2, els països més rics i els que van al capdavant d'aquesta eixelebrada carrera de desenvolupament (països denominats emergents), celebrada en el centre del poder, Washington el 15 de novembre, és que aquesta cimera ha de recordar-se com la “del dia que les coses van començar a canviar”.

De l'allí acordat, més del mateix: “més controls per part de les guineus –FMI, BM, OMC i Bancs Centrals-, sobre les “gallines” dels productes financers, perquè tot segueixi igual, a més destaquen la seva mesura més “salvadora”: impuls a la liberalització comercial.

No fa molts mesos, també la Cimera d'Alt nivell organitzada per la FAO (Organització per a l'Alimentació i l'Agricultura de l'ONU) celebrada a Roma, no va deixar al món pitjor del que estava, la qual cosa per poc que s'ho proposin, de segur ho aconsegueixen, sinó encara més desesperançat per a qui encara confia en la retòrica buida de continguts ètics en línia amb la resolució dels problemes alimentaris de la població mundial, allí tractats.

Els qui manegen retòriques de que el lliure comerç és la condició del desenvolupament i per tant la solució als problemes de diversos centenars de països del Sud i diverses centenes de milions de població del Nord, sustenten una lògica interessada, la del benefici i coincideixen amb qui lamenten que hi hagi milions de persones que morin anualment per culpa de la fam i alhora són els responsables que aquest món estigui “molt ben organitzat per al benefici d'uns quants”.

Les polítiques d'ajustament estructural i liberalització dels mercats de països empobrits (subdesenvolupats o emergents, en la seva retòrica), dutes a efecte per les “guineus” internacionals –FMI, BM, OMC, etc.-, en la dècada dels finals dels 80 fins a finals del segle XX, en tota Amèrica Central i Amèrica del Sud, a més d'en altres zones del planeta, com “remeis” per a impulsar el seu desenvolupament, no van servir sinó per a empobrir a milions de persones, descohesionar les seves societats, incrementar les desigualtats, robar-los els seus recursos i fer-los encara més depenents de les economies del Nord (el famós deute).

El capitalisme d'un moralista com Adam Smith, considerava que la recerca del benefici privat, individual, deixant actuar al mercat de manera absolutament lliure (el “laisser fair”) o dit a la seva manera l'autorregulació, aconseguiria la felicitat per a tots. Doncs bé, aquesta “mà invisible” ha resultat ser “un anar-se'ls de les mans” fins al risc d'amenaçar el capitalisme desenvolupat, a més de carregar-se el planeta amb aquest model de desenvolupament, progrés i consum.

I mira per on, no se'ls ocorre altra cosa que parlar de “control”, “transparència”, “ètica” “policia bona” i.. més lliure comerç. Però no havíem quedat que precisament aquest lliure comerç o el lliure mercat, ha estat el causant del problema? Com nassos salvaran al planeta injectant diners per a garantir diners? i, com es resoldrà el problema del canvi climàtic, sí per un suposar, a totes les multinacionals que consumeixen petroli a "dojo”, li injecten centenars de milers de milions, bé de forma directa, bé a través de la fiscalitat, baixant els seus impostos? i aquestes mesures tenen alguna garantia que els bilions d'euros establerts en els paradisos fiscals, que suposen 10 vegades el PIB de tot un continent com Àfrica, seran retornats per exemple a la pròpia Àfrica?

Els plans de rescat, les mesures polítiques salvadores del capitalisme, confirmen el nul interès que tenen “a salvar” a la gent i al planeta:

Els plans de rescat implementats pels governs més poderosos del món, representats en el G21+2 reunits el 15 de Novembre a Washington, s'eleven a la xifra de 7 bilions d'euros, que per zones d'influència política s'han aportat i distribuït com segueix:

1. EEUU: 550.000 milions a la Banca; 418.00 milions per a facilitar la liquiditat i 620.000 milions per a hipotecats i consumidors.

2. UE: 200.000 milions

3. Espanya: 319.000 milions, dels quals 50.000 milions per a la Banca; 200.000 milions en Avals; 29.000 milions per a PYMES i 40.000 milions per a Mesures Fiscals.

4. França: 399.000 milions, dels quals 360.000 per a la Banca; 19.000 milions per a Economia Real i 20.000 milions per a Empreses.

5. Regne Unit: 661.000 milions, dels quals 638.000 milions per a la Banca i 23.500 milions per a Activar l'Economia.

6. Alemanya: 550.000 milions, dels quals 500.000 milions per a la Banca i 50.000 milions per a Activar l'Economia.

7. Xina: 1.670.000 milions, dels quals 1.200.000 milions han estat per a Inversions Regionals i 465.000 milions en Infraestructures.

8. Altres Països i FMI: 201.000 milions.

(Font: Diari “Público” del 27 de Novembre de 2008)

Segueixen mantenint la tesi que som súbdits -tot el planeta-, i molt desencaminats no han d'anar, doncs considero que dels 6000 milions de persones no tots som "ximples” que ens creiem que el lliure comerç o mercat lliure, causant del problema ecològic, social, econòmic, energètic, alimentari i, en definitiva sistèmic, ara vingui a salvar el planeta.

Cal ser “desalmats” per a presentar al món que aquesta cimera es recordarà com “el dia que les coses van començar a canviar” (Zapatero dixit), i a més, mala gent, doncs de la seva agenda va caure les mesures essencials: acabar amb la fam en el món, frenar el canvi climàtic i establir noves regles de joc internacionals, on el lucre d'uns pocs, o sigui el benefici privat, no sigui el motor de la història.

Com deia una pancarta en els carrers aquell mateix dia 15N, on van sortir les persones ni ximples ni idiotes sinó gent sana, bona, “se'ns pixen a sobre i diuen que plou” i, perquè això no segueixi sent així, necessitem que milions de persones en tot el planeta, ens treguem la por i abandonem la nostra condició de súbdits.

Crisi diuen, Crisi de què i de qui? Necessitem entendre i fer entendre amb la nostra força en el carrer, que no necessitem tant per a viure millor i que existeix suficient perquè tots tinguem una vida bona. Només cal estar convençuts d'això i la seva lògica caurà, perquè senzillament o fem un altre món, que és possible, o això esclatarà novament i a pitjor.

Desiderio Martín – Gabinet d'Estudis Confederal de CGT

Attached documents

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció