Memòria segrestada
Salvador Puig Antich. Segur que recordem bé aquest nom. Com també recordem en Lorca, Companys, Peiró, Miguel Hernández, Grimau, Txiki. En podríem afegir uns quants més. Molts més. Alguns van morir al nostre país, d’altres a la resta de l’estat i encara uns milers més a presons i camps de França, Alemanya, Àustria o Polònia. Pel cap baix a l’Estat Espanyol els morts per la repressió del franquisme, ja fos per la via dels judicis sumaríssims o de les “sacas” i “paseos”, arriben als 115.000 noms.
Aquesta setmana fa 75 anys que la negra nit del feixisme va arribar definitivament al Penedès, entrant pel sud i l’oest i, progressivament, estenent-se pertot. Si volgués parlar dels morts d’aquesta foscor a les nostres comarques no en tindria prou amb l’extensió d’aquest article. No, no és aquest el meu objectiu, avui. Ni tampoc enumerar les fosses comunes que hi ha al Penedès. Com la d’Albinyana. O la de Can Maçana o la de Santa Maria de Bellver de Fontrubí, per esmentar només una petita part de la llista de més de 40. No, avui vull parlar d’alguna pervivència d’aquell feixisme que ens va arribar, escortat per l’aviació italiana, aquell gener gèlid del 1939. Vull parlar dels desapareguts.
Fa anys, quan era adolescent, quan sentia parlar de desapareguts ho feia en castellà. “Desaparecido” remetia a Argentina, a dones entranyables oposant el seu mocador blanc al cap les ulleres fosques del Pinochet i del Videla. La paraula em feia pensar en la barbàrie del terrorisme d’estat d’unes dictadures que perseguien esborrar qualsevol rastre dels seus opositors i generar desconcert i dubtes en els cercles més propers de les víctimes. Es tractava d’eliminar els cossos (autèntica prova del delicte), com ja havien fet en pla industrial els crematoris dels camps nazis a principis dels 1940s. Es tractava també, i se’ns dubte encara més important, d’esborrar de la memòria, del relat de la història, de la identitat col·lectiva les persones de l’esquerra militant i qualsevol idea de món nou que alberguessin els seus cors. Zas! De cop, de la nit al dia, tal persona havia deixat d’existir i no tenia ni el simple dret a morir, a morir sent persona, havent tingut una vida al darrere. D’aquí que el clam de “Veritat, Justícia i Reparació” que va sortir de Xile i Argentina donés la volta al món i esdevingués un símbol. Era la fortalesa d’unes dones davant les baionetes dels militars.
D’ençà l’any 2000 vaig començar a sentir de l’exhumació de fosses comunes a El Bierzo. I poc a poc, també a Castella, Extremadura, Navarra, Andalusia. Des de fa 10 anys he tingut l’oportunitat de participar en algunes tant a Catalunya com a Andalusia. Les escenes que he vist han anat repetint-se arreu. La cruesa dels ossos descoberts de terra pels paletins dels arqueòlegs, destapats de l’amnèsia gràcies a les iniciatives dels familiars que promovien les exhumacions, contrastava amb el menyspreu de jutges i polítics. Encara recordo la indignació de veïns de Villanueva del Rosario (Màlaga) el setembre de 2007 quan el jutge, sense visitar el forat que amagava 11 cossos massacrats per bales, arxivava la denúncia per assassinat. I també em ve al cap l’intent que un càrrec del govern tripartit de Catalunya va fer l’any 2004 d’enviar els Mossos a detenir-nos quan cercàvem, per iniciativa de familiars i de l’ajuntament, una fossa amb 4 afusellats al cementiri vell d’Olesa de Montserrat.
L’any 1939 va suposar moltes coses. Moltes encara perduren. La destrucció d’un dels teixits associatius de base treballadora més rics i creatius d’Europa n’és una. Aquesta destrucció no va venir com si res. Es va fer a força de presó, exili i assassinats, tots ells impunes. Per això, quan sento que dir que a Catalunya no hi ha fosses comunes amb desapareguts, m’indigno. A les comarques del Penedès, pel cap baix n’hi deu haver més de 40. Algunes dades parlen de prop de 70. Negant-ne l’existència continuem fent el joc als botxins. Ja ho van fer el polítics que van dissenyar la Transició. Si 75 anys més tard seguim segrestant-ne la memòria, els feixistes de fa 75 anys continuaran sortint-se amb la seva.
* Ermengol Gassiot Ballbè. Veí de Vilobí, és arqueòleg i professor i secretari del Departament de Prehistòria de la UAB. Ha militat en diversos moviments socials. Actualment és secretari d’acció social de la CGT de Catalunya i participa activament en diverses iniciatives en defensa de la universitat pública. Article publicat a XarxaPenedès.cat
http://xarxapenedes.cat/memoria-segrestada/