Mentides comunes i antisindicalisme a la #VagaMetro

L’enfrontament que es viu a la lluita de Metro entre l’ajuntament “del canvi” i la plantilla ha passat per diverses fases durant aquest any i mig de conflicte obert, però hi ha hagut un tret en comú en tot aquest temps: l’ús intensiu d’una propaganda construïda amb mentides, mitges veritats i pensaments induïts amb la finalitat d’estigmatitzar els treballadors.

Els responsables polítics de l’Ajuntament saben que aquesta vaga no es pot aturar com van fer en d'altres empreses públiques, així que s'optar per, sense cap mena de rubor, fer el possible perquè la població faci la feina bruta del desgast obrer sense que els importi el dany que poden estar causant al propi concepte de vaga

Els portaveus més significats, Mercedes Vidal, Gerardo Pisarello i Ada Colau (fins que es va decidir treure-la de primera línia del conflicte per evitar que en quedés afectada) han fet ús d’argumentaris que han anat incorporant continguts nous cada dues o tres setmanes, amb idees-força repetides un i un altre cop durant aquest temps. Les persones que preparen aquests guions han fet una feina profitosa però, alhora, sense cap mena d’escrúpul, ni d'ètica, ni de classe. La línia comunicativa només té un leitmotiv: véncer, guanyar i que el bàndol governamental prevalgui sobre un contrari derrotat, sense importar com.

Aquests argumentaris han fet servir tècniques de màrketing polític i una anàlisi esbiaixada de dades per construir un enfocament adequat per a la manipulació posterior. Algunes de les que ens hem trobat són les següents:

-“Amb vaga convocada no es pot negociar, és un xantatge”. Mentida. La vaga és un instrument col·lectiu que es fa servir precisament com a eina de negociació, per disminuir el desequilibri entre qui té el poder institucional o patronal i els que no. La primera vaga registrada data del 1152 a.c., a l’antic Egipte.

-“Estem en una empresa amb un historial molt dur de conflicte. Fan 350 vagues en 15 anys”. Mentida. La plantilla de Metro ha fet en els 18 anys anteriors a l’actual ajuntament un total de 10 vagues, que no hagin estat vaga general. Durant la gestió de l'equip actual en aquesta negociació, el resultat és que en portem 25.

-“A Metro no hi ha precarietat”. Mentida. Prop d'un miler de treballadores està a temps parcial, embarassades que no poden canviar-se a llocs més segurs per falta de plantilla, hi ha privatitzacions de departaments que produeixen treballadors/es amb sous de segona, i afegim la intenció d’obrir nous torns a temps parcial.

-“El sou dels directius ha baixat des que estem nosaltres”. Mentida. Una cosa és la massa salarial (el total de despesa) i una altra la quantitat per persona. Que hi hagi menys directius no significa que s’hagi rebaixat ni un cèntim el seu sou, ans al contrari.

-“Els treballadors cobren molt”. Mentida. Es publiquen les seves taules salarials de manera confusa, barrejant plusos per treball nocturn, festius, Nadal, hores extraordinàries, induint a interpretar que aquest és el seu salari mensual. Aquest missatge, repetit un i altre cop per mitjans de comunicació, va criminalitzar amb èxit a la plantilla.

-“El sou dels treballadors ha augmentat un 15% durant la crisi”. Mentida. Els increments de sou estan regulats als convenis col·lectius i són textos públics. Congelació des del 2011.

-“La llei Montoro ens impossibilita remunicipalitzar àrees privatitzades de Metro”. Mentida. El propi Ajuntament de Barcelona ha internalitzat el servei d’atenció a dones i està publicitant que farà el mateix amb el d’aigües. Tot es pot fer, però a Metro no. Metro és diferent.

-“L’Ajuntament negocia amb bona fe”. Mentida. Enmig del procés de negociació, l’Ajuntament ha obert un procés de licitació de privatització del servei de vies per als propers 4 anys.

-“Les peticions dels treballadors són inassumibles, no es pot seguir parlant”. Mentida. Els punts de no acord actual són senzills i flexibles: es proposa un camí calendaritzat d’internalització i el mateix pels torns a temps parcial existents i nous previstos.

Malauradament, tot i que Mercedes Vidal sigui la cara visible d’aquesta estratègia, és l’equip de Barcelona en Comú qui ha plantejat aquesta negociació com un pols a guanyar, per així evitar que les justes reivindicacions dels i les treballadores de Metro serveixin d’exemple per a la resta d’empreses públiques. Un punt de vista molt lògic, sempre que segueixis una lògica neoliberal enfrontada als interessos de la classe que et va votar.

Al capdavall, el desllorigador per tenir un acord raonable a Metro és molt simple: es tracta d'una decisió política. Res més. La plantilla, cal tenir-ho present, també ha pres una decisió política: no rendir-se fins assolir justícia i la fi de les privatitzacions com a defensa del servei públic de qualitat que mereix la resta de la població.

Si guanya Metro, guanyem totes.

Òscar Murciano, Secretari d'Acció Social de la CGT de Catalunya
10 de juliol de 2017