Mentides veritables sobre la crisi
Des de Wittgenstein i Saussure sabem que el llenguatge conforma el món com a representació i que no serveix per transmetre els pensaments de l'home sinó exactament al revés, el que pensen les persones està condicionat per la seva llengua.
Per això ja és un clàssic que la primera víctima en una guerra és la veritat. I en aquesta crisi, primer negada i després sobreactuar unilateralment, el nominal rampant ha fet l'oportuna aparició estel per explicar-nos com va passar. Per vendre'ns la moto. Pel morro.
1. No sabien que venia una crisi?
Aquesta és la primera en el front del nou paradigma que ens pretenen col locar. I suposem que és cert, que no ho sabien. Com diuen les generals de la llei, el desconeixement de les normes no eximeix del seu compliment. Qui la fa la paga. O sigui, el mínimum democràtic exigible és que si un governant crea un perjudici social tan esglaiador com la crisi actual, per desconeixement, incompetència o negligència, in vigilant o in actuant, ha de marxar a caseta. Per vergonya torera o per les braves, si existeix una mínima cultura democràtica. Com en la lil·liputenc Islàndia. No a Espanya, una, gran i rància, que des de la transició cap aquí ni la ensuma. Aquells vents portaren aquests fangs i els que li pengen. Però el tema és que si ho sabien. I lluny de fer els xais han d'afrontar la seva condició veritable: la de victimaris. Fora caretes! El que passa és que la simbiosi govern-capital impedeix que sigui real la realitat. Les coses ocorren quan vénen de gust als interessos que regeixen la vida política convencional. El tàndem marca l'agenda. No quan succeeixen. Nulla estetica sine etica. Un simple aficionat podria citar un munt de llibres i estudis que van preveure amb tot luxe de detalls el que es veia venir. Per exemple, Robert Brenner i Jorge Beinstein, en sengles i documentats textos, escrits després de l'ensorrament dels "tigres asiàtics" el 1989. Citem, per a més inri, un paràgraf del segon autor: "La interacció perversa de tres fenòmens, desacceleració del creixement econòmic, creixement de l'endeutament públic i financerització empresarial, va generar un monstre que va créixer sense parar fins a esdevenir hipertròfia financera alimentada per taxes d'interès relativament altes que desacceleràvem la inversió i les demandes. Aquests negocis van atrapar també a famílies i petits estalviadors que s'incorporaven així de forma directa o indirecta, principalment als EUA, a l'eufòria de les elits "(La llarga crisi de l'economia global, 1999, 160).
El lladre es pensa que tots roben. I mira per on, resulta que els bergants de la bicefalia que ens domina van deixar empremta del seu delicte (perquè una crisi provocada pels rics del sistema i transferida sobre les espatlles pobres i els seus descendents és un crim social). Allà el 2006, abans que els idus de les eleccions de març convertissin el “ruedo ibérico” en un mentidero-escombraries per a no danyar la imatge feliç de "la gran festa de la democràcia", el Banc Santander, de Botín, primer, i el Bilbao Vizcaya, de González, després, van treure a la venda tot el seu patrimoni immobiliari, per posar-se en situació de liquiditat pel que pogués passar. Ho sabien, però necessitaven temps i complicitat perquè altres paguessin la factura i els seus efectes col laterals. Quina meravella aquell programa de la televisió pública, Informe Semanal, dedicat íntegrament a que els grans de la banca ens contessin que eren un model de virtuts i que teníem el millor sistema financer del món!. I ara, en tombar a la cantonada, acudeixen al rescat del diner públic com abellot a la bresca i fins i tot es parla ja de fallides, "corralitos", fusions i opes trampa entre entitats per no haver de treure a la llum els seus pufos als balanços.
2.El mite de la desregulació
Aquesta és la segona trinxera amb la que ens volen vendre la moto per que continuem resignant-nos a la condició de paganinis. Diuen reconèixer que la cosa es va ensorrar pel pecat mortal de la desregulació dels mercats financers i de les seves pràctiques de ruleta russa. Per, tot seguit, proposar com a propòsit d'esmena una nova etapa de més control (regulació). I a això, que en substància és privatitzar els beneficis i col·lectivitzar les pèrdues, en diuen (una altra vegada el fecund nominal) nacionalització i estatalització. Però és fals de tota falsedat. La crisi va néixer, va créixer i va esclatar precisament perquè hi va haver una fèrria regulació de part, unilateral i còmplice. Perquè des de l'Estat (que sempre han estat ells des de Lluís XIV) es van aprovar disposicions laxes que permetien aquestes actuacions. La trampa és dir-li a això regulació, per tal de justificar la tornada al control per l'Estat del que mai s'han mogut. Aquesta és la malifeta en la qual participa certa esquerra autoritària que percep la refundació del Capital per l'Estat com una drecera sobrevinguda al socialisme d'Estat. Però el cert és que si aquest consens entre bergants i nostàlgics es consuma en una mena de "cosa nostra" tindrem el més difícil encara de tornar a la seva. Els mateixos gossos amb els mateixos collarets. Els mateixos piròmans que amb el seu lladronici fomentaren la crisi seran els cridats a sufocar-la, aplicant les mateixes receptes i, això sí, amb el beneplàcit dels agents socials. Bon exemple per a la posteritat.
Es premia el delicte i es corona al delinqüent.
Perquè això del mercat lliure, el laissez-faire laissez-passer és una mandanga. Ni està ni se li espera. Va ser un desideràtum en l'economia clásica, quan Adam Smith i la resta de pioners de la ciència lúgubre, van identificar unes regles del joc decoroses com a mitjà d'avanç enfront de les restes del sistema feudal-mercantil. A partir d'aquí, tot van ser paraules, bones intencions i supersticions. No és possible fer un parèntesi en l'economia de lliure mercat perquè senzillament no existeix, és una fal·làcia. El que es denomina en l'economia real del segle XXI, neoliberal i megafinancera, és l'oligopoli, la competència imperfecta i abusiva, el repartiment del pastís entre els més grans, que tenen la paella pel mànec i el mànec també. D'aquí el perill de creure que les llances dels taurons econòmics es poden convertir en canyes per un simple acte de contrició. En aquest sentit és il·lustratiu recordar les paraules del professor Michel Perelman reflexionant sobre les alternatives utilitzades davant el crac del 29: “El capitalisme del benestar tenia la capacitat de transformar-se en feixisme sense massa dificultat. Ja contenia un alt grau de nacionalisme i de racisme. Estava més que disposat a cedir més poder a l'Estat, sempre que aquest actuara en interès dels capitalistes del benestar” (La fi de l'economia, 1.997, 180).
Per això, el Keynes desenvolupista que enyoren alguns ja no serveix per a aquesta crisi, està descatalogat per insostenible. Llevat que desitgen perpetrar una experiència de keynesianisme militar, com va fer Hitler en els anys trenta o Bush després de l'estrany 11-S amb la invasió d'Iraq. Qualsevol sortida certa de la crisi sistèmica actual passa per sortir-se del sistema. Sistemàticament.