Més enllà de la subordinació institucional

M’han demanat que escrigui algunes ratlles sobre “el tema”. El cert és que m’he assegut a fer-ho amb plena consciència que, tal com estan les coses, el que escrigui potser resultarà anacrònic d’aquí uns dies i serà superat pels esdeveniments. O no, a saber. Atès que m’han demanat brevetat, intentaré sintetitzar algunes idees (atesa la meva tendència a la dispersió, dubto que ho aconsegueixi).

Resulta evident que la situació actual a Catalunya i a l’Estat espanyol és d’una crisi política de primer ordre. Aquest fet és interessant, perquè ens situa en unes coordenades de temps «extraordinaris» no pas de temps «normals», en els quals les anàlisis i els posicionaments que prendríem en altres circumstàncies és possible que ens resultin d’escassa utilitat. Els temps extraordinaris generen potencialitats de canvi polític i social. No necessàriament en el sentit que nosaltres podem desitjar, perquè el resultat que es pugui derivar de tot plegat el desconeixem, i hi ha múltiples actors pugnant per a derivar-ne escenaris diversos i, òbviament, alguns d’ells antagònics entre sí (com succeeix en tot conflicte col·lectiu en el qual s’enfronten interessos, cadascú juga les seves cartes, uns guanyen i uns altres perden). No està clar que estiguem ara mateix en una conjuntura, diguem-ne, «revolucionària», si bé és interessant notar que totes les revolucions polítiques i socials que ha conegut la història s’han derivat d’una crisi política (normalment amb el rerefons de circumstàncies econòmiques, que en el cas que ens ocupa ens remeten als efectes de la crisi financera iniciada al 2007 i de les agressives polítiques austeritàries que la van acompanyar).

La crisi política actual no és només una crisi del règim del 78, tal com s’ha dit i s’ha escrit fins a la sacietat. Evidentment, ho és, però va més enllà. És possible que ja estiguem assistint a una liquidació des de dins d’aquest règim del 78, el qual ja s’estaria transformant en una altra cosa, en la mesura en què la decisió del govern de l’Estat d’aplicar per primer cop l’article 155 de la CE i la suspensió de facto de l’autogovern català ens situa en unes coordenades de regressió respecte l’«Estat autonòmic» que ha estat un dels principals signes distintius del mateix, i la formula que (òbviament no sense absència de conflicte) havia permès d’alguna manera acomodar (o, si més no, amortir) les tensions (inter)territorials i (inter)nacionals d’aquesta presó de pobles que és el Regne d’Espanya. Probablement, però, el que estigui en crisi sigui el «règim» de 1714, si és que es pot parlar en aquests termes. En la mesura en què el que està en discussió és l’exercici de la sobirania política per part del poble català, el conflicte ens remet a la impugnació de la subjecció per la força de Catalunya a la monarquia hispànica, la qual és un element constitutiu d’Espanya com a Estat-nació modern. Evidentment, aquesta impugnació no és nova, i ha estat recurrent en la política catalana i espanyola des del segle XVIII, essent un component permanent (òbviament, no pas l’únic) de la majoria dels conflictes socials a Catalunya des d’aleshores, i també de diverses crisis polítiques anteriors en les quals s’ha acabat revalidant aquesta subjecció, normalment, com ho va ser en la seva forma originària, per la via de la violència armada i la repressió militar i/o policial.

Si la situació actual pot derivar en una conjuntura revolucionària, cosa que està per veure, és pel fet que hi ha un moviment popular de masses al carrer. Òbviament, des de la nostra perspectiva, com a llibertaris, ens resulta evident el caràcter altament contradictori d’aquest moviment, i també ens resulta difícil combregar amb algunes de les reivindicacions que s’expressen dins del mateix. Respecte a això, és important entendre que tot gran moviment de masses és contradictori per definició, també pel que fa a la seva composició de classe, i que no pot ser d’altra manera. La revolució casta i pura que alguns companys i companyes imaginen, iniciada i dirigida exclusivament per obreres i obrers conscients i organitzats no s’esdevindrà mai, i és més aviat inútil restar assegut esperant que aquesta arribi. Bàsicament perquè no hi ha hagut cap revolució al llarg de la història que hagi seguit aquesta pauta. Les revolucions sempre són brutes, en aquest sentit, però és en el moviment real on toca posicionar-se i actuar. Òbviament, amb els nostres propis criteris, i intentant fer-lo decantar cap a les vies de canvi que nosaltres desitgem que, està clar, s’orienten vers l’abolició del capitalisme, del patriarcat i de la forma política estatal (per tant, no es limiten pas a la perspectiva de la construcció d’una nova república, burgesa o «socialista»).

Les revolucions, quan s’han fet, s’han fet essent conscients de les contradiccions de les forces en presència, aprofitant-les i, sobretot, aguditzant-les. I aquesta hauria de ser la nostra tasca (una tasca que, com és evident, no es pot realitzar restant al marge del que passa, una actitud que –d’altra banda– cada cop està més clar que resulta impossible d’adoptar, fins i tot pels que fa poc pensaven que seria possible fer-ho). Com he dit, però, no està clar que estiguem en els prolegòmens de cap revolució, però tot això sí que em serveix per a situar un aspecte que crec que en els debats que hem tingut aquestes darreres setmanes alguns companys i companyes no acaben d’entendre. L’opressió nacional no és reduïble a l’opressió de classe. I, tanmateix, existeix. Com existeixen altres formes d’opressió que no són reduïbles a l’opressió de classe (la qual cosa no vol dir que no estiguin a la pràctica hibridades amb la mateixa). Si el feminisme ens ha ensenyat a no restar cecs ni cegues davant d’aquestes altres formes d’opressió, a assumir-ne la seva interseccionalitat, així com la de la lluita contra les mateixes, tothom hauria de tenir clar que la qüestió nacional no hauria de ser aquí una excepció.

Tenim un moviment popular de masses al carrer, i aquest és l’element més interessant de la situació present. De fet, el principal aspecte de contingència del procés actual és aquest moviment. És evident que allò que fa interessant el referèndum de l’1 d’octubre és el fet que aquest sigui il·legal (és a dir, que sigui un exercici de democràcia directa en rebel·lia, fruit d’una crisi institucional), i que allò que el fa possible, davant l’estratègia estatal d’intentar anul·lar-lo per la via de la repressió policial, és l’autoorganització popular. Com és l’autoorganització popular la que fa que la vaga general convocada dos dies més tard a tota Catalunya esdevingui una mobilització sense precedents. Allà on hi ha autoorganització popular hi ha empoderament col·lectiu, i allà on hi ha empoderament col·lectiu germinen, o hi ha la possibilitat que germinin, les llavors del contrapoder i del canvi social des de baix.

Hi ha actors diversos que en són plenament conscients, i que, per això mateix, mantenen un posicionament ambigu amb aquestes potencialitats d’autoorganització popular. Les «entitats», que han dirigit i hegemonitzat des dels inicis el procés, han operat com a estructures de mobilització/desmobilització orientades a encabir aquest en tot moment en una lògica de subordinació institucional, per a evitar que aquest pogués anar més enllà de les coordenades establertes pel cercle de poder polític que fins avui ha controlat la Generalitat. Aquesta lògica ha començat a posar-se en qüestió arran de la proliferació dels comitès de defensa constituïts arreu, inicialment per a l’organització del referèndum. Aquí hi ha, doncs, un potencial de conflicte pel que fa a l’hegemonia del procés, si bé està per veure encara si aquest conflicte s’acabarà realment realitzant i, si és així, quin serà el resultat (atès que també hi ha sectors, i ho hem pogut veure aquests darrers dies, preocupats i ocupats en la tasca d’enquadrar aquests comitès en una lògica de subordinació, i de limitar la seva autonomia dins del marc d’una determinada línia política). De moment, l’hegemonia de les «entitats» és encara incontestable, i sembla haver-se reforçat amb l’empresonament per part de l’Estat dels caps visibles de les mateixes.

En qualsevol cas, està clar que hi ha por a l’autoorganització popular. Aquesta s’impulsa i, alhora, s’intenta limitar, per diverses vies. I és normal, perquè aquesta és l’únic potencialment incontrolable que pot evitar que la situació sigui reconduïda institucionalment amb una negociació política entre elits a banda i banda, que faci impossible la realització de les aspiracions de la gent mobilitzada al carrer. És en aquesta lògica en la qual cal entendre les insistents crides a seguir exclusivament «les instruccions procedents dels canals oficials», és a dir, les crides a una desobediència obedient. També és cert que aquest escenari de «diàleg» de despatx sembla allunyar-se amb l’opció dura presa per l’Estat en relació a l’aplicació del 155 i que, en tot cas, si s’acaba donant, és possible que sigui des d’una posició de força de la part espanyola del conflicte (tot i que això està per veure). Més que probablement en el moment actual del conflicte les consignes dels sectors d’ordre que hegemonitzen el procés s’orientaran de forma principal cap a la «defensa de les institucions» catalanes, tot deixant encara menys marge per a un discurs crític i diferent, que situï l’horitzó d’objectius en una perspectiva anticapitalista que vagi més enllà. I, tanmateix, res no està decidit. Venen temps complicats, però el que s’hagi de decidir hem de fer que es decideixi al carrer.

* Josep Garcia Vázquez és afiliat de la CGT del Baix Penedès
https://sienstoquenauna.wordpress.com/2017/10/21/mes-enlla-de-la-subordinacio-institucional/