CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Michel Onfray i el post-anarquisme

Dimarts, 13 gener, 2015
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Entro en una llibreria i veig un llibre que em crida l'atenció. La coberta no m'agrada gens, però l'autor és força conegut en el meu cercle d'amistats. Deu ser l'únic filòsof (viu) que tothom coneix i comenta de tant en quant. I em crida l'atenció. Què deu tenir aquest autor? M'emporto el llibre a casa. Es titula “Filosofar como un perro” i l'ha escrit Michel Onfray (Capital Intelectual, 2013). Començo a llegir-lo i em quedo fascinat.

És un recull d'articles de caire polític i social que s'han publicat el darrers a la premsa escrita francesa. Què té d'interessant específicament? D'una banda, la temàtica, que incideix en el temes clau per entendre de manera crítica l'organització de la societat desenvolupada i democràtica d'ara mateix: la denúncia de l'actuació d'una dreta liberal i també la d'una esquerra que, com qui diu, és encara més liberal que la dreta liberal; la constatació de la precarització de les classes populars, els límits del sistema electoral, les xarxes del clientelisme en els grups mediàtics i la importància, per triomfar, de valors com la pedanteria, l'arribisme i l'esnobisme; l'actitud totalitària de les religions monoteistes (el catolicisme, el judaisme, l'islamisme i, oh sorpresa, el consumisme capitalista, elevat ja a categoria de religió), la decadència cultural d'Europa, la crítica a la psiquiatria, etc. Absolutament incisiu i brillant.

Una altra part dels articles construeix un nou cànon del pensament occidental: Camus sí, Sartre no; Calvino no, Servet sí, Freud mai... Sí i sí a les reflexions de Foucault sobre el tancament, la disciplina i la presó; sí a la micropolítica i les microresistències en Deleuze i Guattari, sí a l'ètica per al tracte dels animals en Derrida, etc. El llibre em resulta immens i apassionant. I el millor de tot, és que és llegeix de forma molt planera, de veritat.

M'agrada especialment l'article “El post-anarquisme explicat a la meva àvia”, perquè parla de la conveniència d'examinar críticament els grans pensadors anarquistes (Kropotkin, Bakunin, Stirner, Proudhon...) i veure què té sentit i què ha envellit en ells. Entre les coses que han envellit trobem la construcció de la propietat privada com un pecat original, la redempció a través de la revolució, la concreció del paradís terrenal, la supressió de les negativitats com les de no a les guerres, no a les presons, no a la misèria, no a la neu a l'hivern... Així, per exemple, en aquest context d'actualitzar el pensament anarquista, Onfray revisa el concepte de sabotatge i diu: no al sabotatge quan puteja la ciutadania en general però no fa ni pessigolles als poderosos i sí al sabotatge en positiu i llavors exemplifica aquesta postura amb el supòsit d'una vaga general que contempli la paralització del transport públic quan potser -insisteix el nostre filòsof, pensant en Émile Pouget- seria més profitós apostar per la gratuïtat del transport en favor de l'usuari i imposar el concepte d'avui no paga ningú.

Michel Onfray (que al llibre, algunes vegades, es reconeix com a llibertari) es queda, llavors, amb l'essencial del pensament anarquista i això és, a grans trets: la negativa a manar i a guiar, el menyspreu pel poder i la gent poderosa, el compromís al costat de les víctimes del capitalisme liberal, la construcció de l'ordre social a través del contracte, la defensa de la il·legalitat si i només si contribueix a millorar la vida de la gent que pateix, etc. I, finalment, també incorpora a l'agenda anticapitalista les noves lluites que caracteritzen el segle XXI, com l'antipatriarcal o -amb alguns matisos- la defensa dels animals. Boníssim!

Es també valent (i políticament molt incorrecte) en la seva croada generalitzada contra les religions i les esglésies monoteistes. Insisteix una vegada i una altra en denunciar el perill que suposen les supersticions estúpides dels seus llibres sagrats i les seves promeses de paradisos ubicats en el més enllà (que mai no arribaran, es clar, simplement perquè aquests llocs no existeixen). Unes religions monoteistes que són teocràtiques i que, en realitat, imposen als fidels una vida d'alienació i patiment. En aquest sentit és molt bo l'article on compara el papa Ratzinger amb Anna Frank.

Un altre article molt bo i divertit és “El periodisme explicat a la meva filla”, on exemplifica el protocol cínic per prosperar en l'escalafó de la mediocritat a la Unesco. És molt divertit però val més llegir-lo directament que no pas llegir-ne aquí un resum.
I acabo explicant que el títol de filosofar com un gos que dóna nom al llibre prové de l'admiració de l'autor en favor d'un animal que copula lliurement al mig del carrer i pixa indistintament a la porta dels palaus i de les esglésies, que mossega l'amo amorosament per avisar-lo d'algun perill però ataca rabiosament l'agressor. L'autor també s'encomana a la figura de Diògenes de Sinope, anomenat el Cínic, el filòsof de l'Antiguitat que vivia en un tonell i menyspreava la cultura oficial, el pensador a qui agradava masturbar-se i fotre's pets en públic per qüestionar els tabús socials i que per denunciar l'absurditat de les religions va demanar que en morir abandonessin el seu cos en una fossa oberta perquè tothom pogués comprovar la putrefacció de la carn humana, idèntica a la de qualsevol altre mamífer i desmuntar, d'una punyetera vegada, la creença en la vida en el més enllà. Com és que la filosofia no me l'explicaven de forma tan apassionant quan jo anava a classe?

En fi, ens trobem davant d'un llibre vibrant, iconoclasta, magnífic, intel·ligent. Una obra que proposa una actualització de l'ideari anarquista a la llum dels enormes canvis socials i polítics de la societat occidental al llarg d'aquestes darreres dècades. Està escrit, a més, amb una prosa àgil i alegre, amb sentit de l'humor i amb creativitat. Què més es pot demanar? Una obra imprescindible que ningú no s'hauria de perdre.

* Article de Josep Estivill publicat al núm. 167 de la revista Catalunya.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció