Morir treballant

Tothom sabem que els darrers mesos una epidèmia d’Ebola s’ha estès per l’occident d’Àfrica i que ha matat quasi 2.000 persones. Des de fa setmanes els mitjans de comunicació ens ho han anat explicant. De vegades de manera pausada, però sovint amb notícies alarmistes, com per exemple la de l’hospitalització fa unes setmanes d’un nigerià a Alacant. Sembla com si el drama de l’Ebola, a part de a les farmacèutiques, els estigui anant molt bé als governs i grups de pressió que volen estendre la por a l’arribada d’immigrants (recordeu allò de “50.000 subsaharians esperen assaltar la tanca de Melilla”?).

Mentre l’Ebola es cobrava víctimes a Àfrica, durant aquests tres mesos més de mig milió de persones han mort en accidents laborals i per circumstàncies derivades del seu treball. Ho va dir a finals d’agost Guy Rider, director de l’Organització Internacional del Treball; gens sospitós de radicalisme, per cert. De fet, el que va dir Rider és que cada any moren per aquesta causa al món 2,3 milions de persones. Persones que comparteixen amb la majoria de nosaltres el fet d’haver d’anar a treballar per guanyar-se la vida tot venent la seva capacitat de fer coses o el fruit directe del seu treball. Possiblement perquè en la seva gran majoria es tracta de pobres o simplement de treballadores i treballadors, les seves morts no acostumen a ser notícia. O, com a mínim, no són ni grans titulars ni apareixen a les grans agències informatives internacionals. Ja ho sabem, un treballador mort a la feina generalment no passa de ser un petit espai a la secció de successos del diari local. A la mateixa secció on es pot parlar d’un atracament o d’un petit incendi en un magatzem del barri. Suposo que els directors dels grans mitjans de comunicació han de ser responsables. Us imagineu què passaria si l’alarma social pels morts del treball fos proporcional a la que va generar fa uns anys la grip aviària? O a la que està provocant l’epidèmia d’Ebola?

Però els morts del treball existeixen, són reals, de carns i ossos i tenen noms i cognoms. I la seva mort deixa un buit a milions i milions de persones que eren els seus amics i amigues, companyes o familiars. De fet, l’any 2013 van ser molts més morts que els de les guerres de Síria, Irak, Afganistan, Colòmbia i la R.D. Congo totes juntes. Molts més. Pràcticament un cada 14 segons, uns 6.300 cada dia, quasi 200.000 al mes. En una època en què estem acostumats a injustícies que es mesuren amb grans xifres, la cruesa d’aquesta massacre no ens hauria de deixar indiferents.

Per a fer-nos una idea de la seva magnitud, podem recórrer a l’estudi que el juny de l’any 2008 es va publicar al British Medical Journal. Argumentava que durant un període teòricament de pau, com va ser la segona meitat del s. XX els morts reals en conflictes bèl·lics triplicaven les estimacions oficials. Estimaven que entre els anys 1955 i 2003 uns 5,4 milions de persones van morir per causa de 13 guerres diferents, sent la més sagnant la del Vietnam. Doncs bé, en menys de dos anys i mig, aquesta esgarrifosa xifra acumulada durant quasi mig segle queda superada per la de les persones que treballant s’hi han deixat la vida. Tot plegat per generar unes plusvàlues als capitalistes. Uns beneficis impregnats de sang, de la de milions de morts i de desenes de milers de ferits greus. Uns morts que pels grans mitjans de comunicació semblen no valdre ni la tinta que haurien de gastar per escriure el seu nom. A més, esmentar-los crearia una alarma social en la direcció equivocada. Una alarma social que no apuntaria cap a persones que pateixen de manera descarnada l’espoli imperialista a l’Àfrica subsahariana. Una alarma que, en canvi, dispararia contra els de dalt: accionistes, dirigents de grans corporacions, d’organismes financers internacionals, governants còmplices, etc.

No penseu, doncs, que és urgent girar la direcció de les nostres pors, inseguretats i odis i adreçar-los cap a la direcció correcta? I, si ens costa fer-ho de manera individual, buscar el recolzament de molts/es i fer-ho col·lectivament?

(Mentre he escrit aquest text, unes 500 persones deuen haver mort arreu del món per un accident laboral)

* Ermengol Gassiot és Secretari General de CGT Catalunya.

http://lasaldelaterra.wordpress.com/2014/09/05/morir-treballant/