CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Mossos d’esquadra, repressió industrial i “peu de porta”

Dilluns, 24 gener, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Ja tenim aquí a la dreta mediocre, autoritària, territorialment acomplexada i, per descomptat, agenollada al capital, la propietat privada i ben acompanyada per les forces repressives. Igual que l'altra d'abans però amb menys vergonya.

Això és el que li espera a la societat catalana en els propers 4 (i previsiblement 8) anys. Una policia a la qual se li dóna màniga ampla, que actua disciplinadament als mandats dels buròcrates amb la contundència pròpia dels kinkis que componen la brigada mòbil i altres cossos de repressió de "elit". La ridiculesa absoluta que va intentar fa l'anterior conseller d'Interior, traient un codi ètic d'actuació policial ajustada, com a mínim a la hipocresia del sistema liberal, i la posterior insubmissió absoluta del cos de policia autonòmica, dóna a la ciutadania una idea molt aproximada del nivell democràtic dels agents autonòmics, que no volen tancar cap porta per poder reprimir al fil de la llei. Res d'ètica, res d'humanitat: només llei però només quan els interessi és clar!.

La democràcia cada vegada es perd més en l'adversitat, fins convertir-se en una mala caricatura de la cara d'un pallasso. Exagerada, excessivament maquillada, i que deixa una sensació sinistra entre la por i el riure. Una mostra d'això és l'actuació d'aquest dissabte en els multicines de via Laietana.

Davant d'una assemblea per informar sobre la Vaga General, que la nostra estimada constitució defensa a capa i espasa (havia d'estar mirant a una altra banda ...), uns senyors i senyores que són garants de la propietat privada, davant d'una jutgessa que es renta les mans, procedeixen a muntar un dispositiu, preparat en principi per acovardir, però que amb el pas de les hores es va convertir en un centre de repressió industrial. El que va passar en aquest centre és un fidel reflex de la malaltia social que patim, en part per la nostra impotència i en part per l'alienació imperant. Millor serà no pensar-ho, ¡els esquinços de cervell són extremadament dolorosos!

En el cinema, que pretenia ser la seu de l'Assemblea de Barcelona, (una plataforma unitària on barris, partits d'esquerra, sindicats, teixit associatiu i organitzacions anticapitalistes en general, prenen decisions de manera assembleària), per convertir-lo en un espai de debat , defensa dels drets socials (àmpliament defenestrats pels grans mercats i capitals) es va convertir finalment en una expressió claríssima de la repressió institucionalitzada al més pur estil capitalista.

En una ocasió vaig tenir la gran sort de conèixer a Carlos Beristain, brigadista de PBI * i professor especialista en implicacions psicològiques de la repressió. Ell va parlar sobre el "peu de porta" o sobre com la segmentació del procés repressiu, porta a una irresponsabilització per part dels victimaris i una major eficiència repressiva per l'alleugeriment psicològic que això comporta per a ells i elles. Hi ha una psicologia de la víctima però existeix, també, una psicologia per al victimari. El primer rep íntegra la repressió, el segon segmenta la repressió, la reparteix, la socialització, la reelabora i l'executa amb tota naturalitat. Només està complint ordres ...

La repressió per legitimar-se i mantenir-se necessita algunes coses bàsiques: algú que de l'ordre de reprimir, una estructura repressiva encara que sigui senzilla, la por dels reprimits i molts mecanismes de desresponsabilització.

Tenim a la burocràcia política que dóna l'ordre, a l'autoritat judicial que s'inhibeix, al comandament policial que planifica i una sèrie d'agents que respon de manera estructurada i planificada.

En aquest últim cas va resultar "sorprenent" com les tasques es subdividien. En això precisament consisteix el peu de porta. Els membres de la força repressiva vestits de paisà compleixen una funció, els alts càrrecs d'interior altra, els caporals i sergents, una altra i per descomptat l'agent de la policia de la brigada mòbil, encaputxat i sense número de placa visible, fa una part igual d'important o igual d'insignificant (segons es miri) que totes les altres. Era curiós veure com entre els mateixos uniformats, es mantenia la regla bàsica del peu de porta: Que el procés repressiu no fos seguit totalment per cap dels agents sota cap concepte. Uns actuaven amb contundència retirant als assistents amb una força desmesurada, mentre el caporal assenyalava amb el dit al proper reprimit o reprimida. El terror ha d'existir perquè la repressió sigui fàcil. Si aquesta no sembla passarem a empitjorar (més) la repressió. I així va ser, perquè els i les allí presents van mostrar fermesa i no renunciar a la seva dignitat fins al final.

La resistència passiva als agents, quan ja portaven una cinquantena de persones desallotjades, era motiu suficient per augmentar la pressió sobre els represaliats. Ja no és un "acompanyament contundent" i ja no era només qüestió de desallotjar, ara es tracta de funcionar industrialment, desallotjar més ràpid per acabar abans amb el "problema" i obtenir més beneficis. L'actuació era seqüencial i contínua.

Ja no es desallotja d'un en un, sinó que es desallotgen diversos i diverses manifestants al mateix temps, per desviar l'atenció i que els 400 ulls que miren i denuncien amb crits cada abús de poder tinguin diversos fronts on vigilar. Un desallotjament industrial és un espectacle lamentable que no recomano presenciar a ningú, si no és per observar com el capitalisme reprimeix amb la seva pròpia doctrina i dogmes. És sens dubte abominable veure en aquest microespai una mostra tan representativa del que en altres espais se'ns presenta tan difuminades.

Un cop arrossegats per terra, insultats/des, vexats. .. toca el registre. Aquests són uns altres agents diferents, amb poca informació del que està passant allà dins però molt "convençuts" del seu treball. Aquests i aquestes et retorcen el braç per demanar-te la documentació, i si no la troben et pressionen més i més. Fins i tot quan la troben continuen, perquè ja no es tracta de desallotjar. Persones cridant pels cops de la policia, botes sobre el coll d'algunes companyes i companys, més insults amb voluntat de minar la moral, amenaces de detenció sense motiu, caps colpejades contra murs, un com no callis "et vaig a escalfar" o un "et vols anar calent i detingut pallasso?". Persones a les que obliguen a treure's els mitjons per continuar amb la humiliació, objectes "confiscats" sense que s'hagi aixecat cap acta.

La zona del rebedor dels multicines va ser un limbe de la legalitat, una bretxa en la llei, una ofensa a petita escala si es vol, a la convenció dels drets humans, un nou insult a les persones que encara creuen que existeix la democràcia . Aquestes i aquests ciutadans han de saber que l'estratègia de terror, amb o sense CiU, sempre ha estat la mateixa i sempre s'ha torturat per part de tots els cossos de seguretat de l'estat, com estem veient a més, amb traïdoria i planificadament.

La tercera fase, consisteix en humiliar encara més, i evidentment el realitza un altre grup diferent de policies. Aquests utilitzen la barra del antigament era una botiga de crispetes i caramels per a muntar una oficina mòbil d'identificació massiva d'innocents. 3 llargues cues de persones amb cara d'estupefacció, de manera surrealista de la situació, es miren entre si esperant a ser identificats i fitxats, altres i altres als que ja coneixen de "altres vegades" se salten aquesta part però esperen igual a sortir , la seqüència no ha de fallar. Una fitxa, unes quantes preguntes, poc mirar a la cara i molt a la pantalla del portàtil. Esborrar les fotos dels telèfons mòbils (encara que no tingui res a veure amb l'acció policial i ni tan sols amb la manifestació prèvia), esborrar llistes de contactes en aquests mòbils o deixar persones sense identificació i sense permetre que recullin les seves coses, quedar-se amb alguna cosa bonica o útil ...

Un altre grup, després de tot això et torna el que consideren oportú i no et queixis que "et porto al davant" en un perfecte castellà, t'insulten una mica més, mentre altres t'esperen a la porta per acompanyar-te al cordó policial. Mentrestant en una de les 2 línies de furgonetes alguns i algunes agents reposen forces menjant i bevent alguna cosa. Al cap i a la fi avui s'han guanyat el sou i ¡que hòsties! Que a un no li donen màniga ampla des de, fa ja, dues setmanes!

Al cap de 2 dies trucada perquè "algú" ha trobat part de les teves coses a terra, davant del cinema. Algunes coses estan, altres no. Toca anar a denunciar per evitar muntatges i que el pròxim 27 de gener no aprofitin per enviar-te al calabós per sortir al carrer ...

Fi del desallotjament industrial.


* Brigades Internacionals de Pau, per les seves sigles en anglès.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció