Nacionalisme trivial
Com que no som vells ermitans que vivim aïllats en la solitud de la forest, sabem prou bé que la democràcia ha mort. Fins no fa gaire, l’endemà de guanyar les eleccions, els homes d’Estat europeus s’oblidaven de bona part de les promeses fetes als electors i començaven a aplicar el seu programa ocult. Ara ni això, des de l’endemà de guanyar les eleccions fins al dia que surten per la porta del darrere de l’escenari de la farsa, els petits grans estadistes de paper actuen sota les ordres dictatorials del poder suprem del Mercat que transmeten el buròcrates del Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea.
Pobres, ja no els queda ni la llibertat de tenir algun gest de benvolença envers els seus ramats per compensar-nos una mica per la manipulació a què ens han sotmès i el desdeny amb què ens tracten, el govern de buròcrates que cap poble europeu ha escollit en cap elecció, que no representa la voluntat de cap ciutadania, ara també els té subjugats a ells sota el seu taló de ferro.
En aquest context, què vol dir independència? Què vol dir tenir el dret a decidir? Ha de voler dir gaudir d’un alliberament que vagi més enllà de segregar les institucions de govern catalanes de les de l’Estat Espanyol, ha de voler dir rescatar la democràcia, o sia, rescatar la segrestada sobirania del poble de les mans caciquistes de la nostra classe política tradicional, encapçalada per les dretes nacionalistes, i de les dels buròcrates del FMI, el BCE i la CE; ha de voler dir independitzar-nos en política exterior de la dictadura dels Estats Units i en política econòmica de la devastadora doctrina de la secta neoliberal; ha de voler dir cercar alternatives a l’economia capitalista —al caire del col·lapse, d’altra banda— explorant formes d’economia participativa, planificada i controlada pels col·lectius de treballadors, els consumidors i les petites i mitjanes comunitats administratives...
Així doncs, si el govern d’Artur Mas convoca un referèndum sobre la independència de Catalunya —espero que no s’atreveixin a proclamar l’Estat Català des del Parlament, menystenint la voluntat directa de les ciutadanes i ciutadans—, hauríem d’exigir que, en nom del respecte al dret a decidir, també se’ns consulti sobre la nostra voluntat d’assolir un govern democràtic de veritat i de desvincular-nos del neoliberalisme que està destruint els serveis públics essencials, que no respecta el medi ambient, que ataca la cultura enriquidora per afavorir l’enriquiment amb la cultura, que humilia els pobles, que els fa enfrontar-se entre ells... Si es pot preguntar si Catalunya vol desvincular-se d’Espanya, també es pot preguntar si Catalunya vol desvincular-se de totes les institucions supraestatals opressores.
I no ens hauríem de deixar enganyar pels que voldran ficar-nos la por al cos. Les dretes catalanes diran: «Això és impossible, és una quimera, deixeu-vos d’ideologia...». No és el mateix que diuen les dretes espanyoles en un altre context?
Si sou dels que penseu que cal lluitar i patir si es vol vèncer, si sou dels que penseu que no s’ha de tenir por a trencar amb el passat si es porta un món nou al cor, si voleu independència, no us podeu conformar amb un succedani, s’ha d’anar per totes, sense encongir-se.
S’ha de poder exercir el dret a decidir si volem una democràcia veritable en la qual la sobirania sigui popular, les persones siguin més respectades que el Mercat i la societat tingui més poder que l’Estat. Segons el meu criteri, això és independentisme i qualsevol altre «independentisme» serà simplement una manifestació de nacionalisme trivial, unes vegades afable, altres arrogant, però sempre ineficaç.
* Jordi F. Fernández Figueras és activista cultural i afiliat a la CGT de Terrassa. Article publicat al núm. 144 de la revista Catalunya