Ni Gaddafi ni l’Imperi, No a la guerra
Ens han ficat una altra vegada en una guerra "humanitària". Curiosament, també un 19 de març, com fa vuit anys. Encara que aquesta vegada el gos li han posat el collaret d'una resolució de l'ONU, el de Líbia és de la mateixa ventrada que el de l'Iraq o el de l'Afganistan: Un règim tirànic com el de Gaddafi, fins ahir amic de les potències occidentals, on venia a plantar el seu haima, amb els seus camells i verges, i que ara també serveix d'excusa per a un atac bèl.lic que, sens dubte, igualment té uns objectius aliens als de promoure la democràcia i els drets humans.
En el seu dia també van ser els talibans, a l'Afganistan, o Saddam Hussein, a l'Iraq, tots ells criatures made in usa , les excuses per iniciar unes guerres que només van servir a la indústria armamentística, al robatori dels immensos recursos energètics i el control geoestratègic de la zona, per part dels Estats Units i Israel.
Que ningú tingui cap dubte que les potències occidentals, a les quals s'ha unit de manera tan entusiasta el govern espanyol del altre temps pacifista Zapatero, no donen puntada sense fil. D'una banda, està en joc el futur control dels recursos energètics de Líbia i, d'altra, el control de les incipients revoltes democràtiques en els països àrabs, que ja estan provocant mals de cap, entre d'altres, a l'estat sionista.
Han deixat podrir la situació, sense intentar ni de bon tros una solució pacífica al menys cruenta possible. Qualifiquen com a necessari l'atac "per evitar mals majors", i han convençut a l'opinió pública que no hi havia una altra alternativa. Pot ser que, també aquesta vegada, a les veus crítiques amb l'atac sobre Líbia se'ns apunt com partidaris de Gaddafi, com al seu dia se'ns va acusar de fer-li el joc a Saddam Hussein. Però em temo que ara, molts d'aquells actors i intel.lectuals del "no a la guerra", com també els principals dirigents polítics i sindicals d'aquesta esquerra de cartró-pedra aferrada a les institucions, faran de claca de les decisions de Zapatero.
Mentrestant, a Bahrain i al Iemen s'assassina a desenes de manifestants, sense que la "coalició" mogui una pestanya. El mateix val per als sàtrapes i petromonarcas que componen mitja Lliga Àrab, encoratjadora de la "zona d'exclusió aèria" per Líbia. L'exèrcit d'Aràbia Saudita, per cert, veritable "exemple" d'estat democràtic, ha entrat a Bahrain per sostenir el règim tirànic amenaçat per les revoltes populars, sense que els vaixells de la "coalició" hagin posat proa a la mar d'Aràbia. La hipocresia occidental no coneix límits. O millor dit, els límits els marquen els interessos econòmics i geopolítics purs i durs, importa un rave els drets humans i altres romanços.
Bloquegin els règims dictatorials, suprimeixin els paradisos fiscals que els acullen, i donin-li veu al poble. Parin aquesta guerra, deixin de matar víctimes innocents, forcin una solució pacífica i democràtica del conflicte. Aquesta nova guerra, com la que va començar fa exactament vuit anys, ni es fa en el nostre nom, ni comptarà amb el nostre silenci.
Pep Juárez, Secretari d'Acció Sindical de FESIBAC-CGT i afiliat a CGT Balears