CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Ningú ens representa, ningú no representarà el 15M

Dilluns, 19 maig, 2014
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Preguntar-nos sobre la vigència del 15M implica interrogar-nos sobre què entenem per "moviment 15M". És a dir, si el concebem com un moviment organitzat, una estructura política o si per contra és, com ha definit Amador Fernández-Savater, un clima social. Em sembla obvi que, afortunadament, el 15M no és una coordinadora de col·lectius ni un "moviment de moviments". És, com a mínim, un estat d'opinió que ha esquerdat els consensos sobre els quals s'assenta el règim del 78, la Cultura de la Transició.

L'actualitat del clima em sembla inqüestionable. La crisi econòmica i crisi de la representació política i els seus agents –partits, sindicats i intel·lectuals– és cada vegada més profunda. La indignació, el rebuig a l'actual estat de les coses, és central en els imaginaris dels nostres dies. Les marxes de la dignitat, Rodea el Congreso, les mobilitzacions pels serveis públics, les formes de participació en les vagues generals desbordant els sindicats... Tots ells són re-mix de la música de les places.

La PAH i la resta del moviment per un habitatge digne són mutacions de la mobilització iniciada el maig de 2011, amb l'encert d'haver renunciat a representar el 15M. Allò comú de les experiències més potents post-plaça ha estat la capacitat de transformar, de no caure en la ritualització. És el cas, per exemple, de col·lectius sorgits de les comissions de la plaça com 15Mbcn.tv o Feministes Indignades.

Lamentablement no ha estat així amb els espais organitzatius obstinats a “ser” el 15M o, encara pitjor, representar el 15M. És molt curiós constatar la quantitat de gent que el maig de 2011 no era activista, es va implicar aportant precisament aquesta sensatesa de qui no està contaminada pels vicis de la militància, i ha acabat adquirint tots i cadascun dels seus defectes: anar a un gueto, l'auto-referencialitat, el llenguatge codificat, l'anteposició de la identitat política a la pràctica, etc. L'inconvenient no és que hi hagi més activistes que abans; això és, dins del que cap, una bona notícia. El problema és que seguim tenint una gran dificultat de pensar i practicar una política apta no només pels activistes. Havíem après que avui l'important no són tant les paraules sinó “qui” les diu i “des d'on” es diuen.

En els últims temps, a més, assistim a una cursa electoral per veure qui representa el 15M electoralment. IU, Equo, Podemos, Partido X i altres candidatures semblen competir per convertir-se en la candidatura dels indignats. Al meu entendre, qualsevol experiment electoral que vulgui traslladar l'esperit del 15M a les institucions haurà de renunciar explícitament a representar perquè sigui creïble. La irrupció de les CUP al parlament demostra que és possible i, quan és així, l'obertura és percebuda com necessitat no només pel 15M sinó per sectors militants més amplis.

En paral·lel, assistim al retorn a la política de la identitat, dels “ismes”. Potser no és tant un retorn sinó que l'extrema esquerra que mai va marxar és més visible durant el reflux de les mobilitzacions imbuïdes pel clima 15M. Al maig de 2011 vam dir: “Banquers i polítics van en una mateixa direcció. El 15M va en moltes direccions". Que així sigui.

* Hibai Arbide és advocat i activista social. Article publicat al setmanari Directa.

http://directa.cat/noticia/ningu-ens-representa-ningu-no-representara-15m

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció