No al sistema de mútues: quan el sistema no es centra en la salut

28 d'abril Dia Mundial de la Seguretat i Salut en el Treball

⚠️✊ Important: Acte de concentració el mateix dia 28 a la seu de MC Mutual, Avinguda de Josep Tarradellas de Barcelona de 10-11:30

A la resta d’Europa no hi ha un equivalent a les mútues espanyoles

Creiem imprescindible un canvi radical en la regulació dels accidents de treball i de les malalties professionals, començant amb l'eliminació de les mútues, ens privats que haurien de ser substituïts per un gestor objectiu i sense interessos particulars, això és, entitats públiques.

Les mútues són un negoci i un sistema de gestió obsolet. A la resta d’Europa no hi ha un equivalent a les mútues espanyoles. Espanya és bastant singular en el pes considerable que li dona a les mútues privades col·laboradores per gestionar el diner públic relacionat amb les prestacions derivades d’aquest tipus de contingències.

Tot i que diuen son empreses sense ànim de lucre.... algunes han estat sancionades per frau a la Seguretat Social per desviaments de fons i facturació irregular.

Tot un lobby institucional

Les mútues regeixen les seves actuacions pels principis de menys cost econòmic i en temps de permanència en baixa i recuperació del pacient, amb una sèrie de pràctiques estructurals disfuncionals per afavorir accelerar les altes, mitjançant pressió a la persona afectada, discrepant amb els metges del sistema públic sobre el seu estat, derivant casos com a contingència comuna, etc., tota una sèrie de pràctiques per reduir-se costos, desencaixant amb el principi bàsic de la recuperació plena de la salut de la persona treballadora.

Un sistema de gestió de diners públics amb pràctiques que perjudiquen les persones treballadores que cotitzen per tenir degudament cobertes aquestes prestacions.

Un sistema d’entitats col·laboradores que formen part del sector públic estatal que gestiona Patrimoni de la Seguretat Social. Sense ànim de lucre?

Les dades publicades pel Portal de Transparència de l’Administració General de l’Estat revelaven salaris dels directius de les mútues que podien arribar als 245.000 euros anuals, complementats amb cotxes i altres beneficis. Aquestes xifres resulten especialment sensibles si es té en compte que aquestes entitats gestionen fons provinents de cotitzacions socials, és a dir, recursos públics.

Ja al 2010, només en vuit mútues analitzades, 237 directius superaven l’any 2006 les retribucions corresponents als alts càrrecs del Govern i de l’Administració General de l’Estat; i on tres d’ells fins i tot guanyaven més de 290.000 euros anuals, o pagaments indeguts que ascendien, per al conjunt de les mútues, a 14.916.941 euros.

El paper de la Tribunal de Comptes és clau en aquest escenari. Les seves fiscalitzacions periòdiques i informes apunten a possibles disfuncions en la gestió i en la política retributiva. No es tracta només d’una qüestió de legalitat, sinó també d’adequació i proporcionalitat en l’ús dels recursos.

Un altre element rellevant és la persistència de desigualtats de gènere en els òrgans directius. Que les cúpules continuïn majoritàriament ocupades per homes, malgrat la Llei d’Igualtat, evidencia que les polítiques d’equitat no s’han traduït encara en canvis reals. Les mútues, a més, poden fer aportacions als plans de pensions del seu personal, i aquestes aportacions es paguen amb fons de la Seguretat Social. I poden ser tan elevades que si no es controlen poden funcionar com a salari diferit encobert.

En conjunt, el debat no és només sobre sous elevats o model, sinó sobre governança, rendició de comptes i legitimitat d’un model en què entitats que gestionen recursos públics operen amb dinàmiques que s’allunyen d’un servei públic.

Infradeclaració sistèmica d’accidents i de malalties professionals

Milers de treballadors i treballadores acaben veient com lesions o patologies clarament vinculades a la seva activitat laboral són tramitades com a baixes per contingències comunes. Aquesta pràctica, lluny de ser anecdòtica, reflecteix una infradeclaració generalitzada.

El fenomen és especialment greu en el cas de les malalties professionals, els riscos psicosocials i les lesions musculoesquelètiques. En molts casos, patologies derivades de l’entorn laboral no s’identifiquen ni es reconeixen com a tals, fet que trasllada la responsabilitat econòmica al sistema públic de salut i, en última instància, al conjunt de la ciutadania.

Aquesta situació té una doble conseqüència. D’una banda, suposa una pèrdua directa per a la persona treballadora, que pot veure reduïts els seus drets i indemnitzacions. De l’altra, implica un trasllat de costos cap a la Seguretat Social, ja que les baixes són finançades amb recursos públics mentre que determinats actors del sistema, incloses les mútues, mantenen el seu marge d’actuació i gestió.

Des del punt de vista dels agents socials, la denúncia és clara: la infradeclaració de les malalties d’origen laboral a Espanya és sistemàtica i afecta especialment els casos més difícils de diagnosticar o reconèixer. Entre aquests, destaca de manera preocupant el càncer ocupacional.

Aquesta distorsió afecta especialment determinades patologies:

• Trastorns musculoesquelètics
• Malalties mentals (estrès, síndrome d’esgotament professional o burnout)
• Càncers laborals
• Malalties cardiovasculars relacionades amb el treball
• Exposició a riscos ambientals (calor extrema, agents químics)

Mentre el sistema no integri plenament aquesta realitat, una part important de la malaltia derivada del treball continuarà quedant fora del registre oficial, amb conseqüències socials i sanitàries de gran abast.

Estudis recents indiquen un subregistre entre 50% i 95% i el problema és reconegut com estructural per estudis epidemiològics

Les dades van en augment. El 2016, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i l'Organització Internacional del Treball (OIT) van elaborar les primeres estimacions conjuntes de la càrrega de malaltia i lesió relacionada amb el treball. Van reportar un total d'1,9 milions de morts i una pèrdua de 89,7 milions d'anys de vida ajustats per discapacitat (DALY) atribuïbles a 19 factors de risc laboral. Un estudi més recent de Takala et al va estimar un major nombre de malalties professionals, amb 2,58 milions de morts el 2019.

Espanya mostra una tendència a l’alça en declaració de malalties professionals, però els estudis epidemiològics indiquen que el sistema encara detecta només una part del problema real.

Conflicte d’interès estructural 

Qui paga les prestacions de les baixes també participa en decisions sobre si són laborals o comunes.

La prevenció de riscos laborals a Espanya s’ha convertit, en molts casos, en un exercici formal més que en una eina real de protecció. Sobre el paper, el sistema pot semblar complet: avaluacions de riscos, vigilància de la salut, plans preventius i serveis externs especialitzats, però no en la realitat. Les dades de sinistralitat ho demostren.

A això cal afegir la dependència econòmica dels serveis de prevenció respecte a les empreses que els contracten.

En el model de serveis de prevenció externs en mútues, és l’empresa la que paga i selecciona el servei que, alhora, ha d’avaluar els riscos d’aquesta mateixa empresa. Aquesta relació introdueix una tensió evident entre independència tècnica i dependència econòmica. Sense necessitat d’entar les males pràctiques concretes, aquesta configuració afavoreix avaluacions menys exigents o enfocades a complir el mínim normatiu, especialment quan les mesures preventives impliquen canvis organitzatius o costos addicionals.

A aquesta combinació de formalitat i dependència s’hi afegeix un tercer factor sovint menys visible però igualment rellevant: els baixos costos de la modalitat preventiva. En molts casos, els serveis de prevenció externs operen amb pressupostos ajustats i preus competitius, fet que afavoreix la contractació però també limita el temps i els recursos destinats a cada empresa. Quan la prevenció es presta sota una pressió de costos reduïts, el resultat tendeix a ser una activitat més estandarditzada, amb menys seguiment personalitzat i amb menor capacitat d’intervenció directa sobre els riscos reals del lloc de treball

Per tant, la seva eficàcia real es veu condicionada per una arquitectura que prioritza el compliment formal, opera sota vincles econòmics directes amb les empreses i es desenvolupa sovint amb recursos ajustats. Això genera una prevenció que, més que anticipar el dany, sovint arriba després, quan el problema ja s’ha produït.

Secretaria de Salut Laboral de la CGT de Catalunya