CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

No devem, no paguem. Tot per salvar l´euro?

Dissabte, 6 octubre, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

1. La crisi de l'imperi USA arrossega tot el món.

Assistim a la crisi més gran del sistema capitalista des de la II Guerra Mundial. La crisi del petroli de l´any 1973 després de l´ona expansiva dels "30 gloriosos", ja va suggerir la necessitat de canviar el SMI comandat pel dòlar per un altre sistema més arrelat a la producció de bens i serveis, es a dir a l´economia real no especulativa. Però a hores d´ara i unes quantes crisis més, ni el G-20, ni la UE ni els BRICs han posat fre a la dolarització de l'economia mundial imperialista. Així l´SMI no és el resultat del lliure mercat sinó d´imposicions econòmiques i polítiques USA, que va convertir el dòlar en la moneda hegemònica a tot el món.

És aquest poder econòmico-militar el que fa possible la reactivació de l'economia nord-americana mitjançant la injecció de diners de la FED per valor de 600.000milions-dólar destinats a comprar deute públic. D'aquesta manera els USA reactivant la economia interna, malgrat l´exportació de la seva crisi al món global. Com que les matèries primeres cotitzen en dòlars, les seves importacions no resulten més cares. Malgrat tot, els USA tenen la balança de pagaments més deutora del món, seguits precisament d'Espanya. Podem afirmar doncs, que la crisi de l´imperialisme és la causa primera de la crisi a l´hora que és la causa dels atacs especulatius contra la moneda euro, tal com senyalava Krugman. Però la crisi ha esclatat i afectarà durament a tots els pobles del món.

2. La crisi de l'euro arrossegat per l'imperi.

Cinc anys han passat des de que va esclatar la crisi financera a l'agost del 2007. Al començament van ser les "subprime" o crisi hipotecària, però aquesta és va fer extensiva a tot el sistema financer i a l'´economia real malgrat molt analistes no van voler veure que la crisi dels USA arrossegaria tot el món. Per tal "d'aturar la crisi" hipotecària el BCE va començar a injectar diners per valor de 95.000milions/euros. Al finalitzar el mes d'agost el nombre d'entitats financeres en fallida eren ja 90. El mes de setembre del 2007 el BCE torna a injectar 42.000milions/euros. El total de bilions/euros que el BCE ha injectat des que va esclatar la crisi és de 3 bilions i les pèrdues derivades de la crisi hipotecària USA és de 400.000milions/dòlars. L'OCDE començà a rebaixar les perspectives de creixement encara que no va ser fins juliol del 2008 quan Zapatero va reconèixer l’existència de la crisi i va ser el mes de maig del 2010 quan es produïa l'entrega de la sobirania espanyola al BCE i l'FMI.

3. Tot per salvar l'euro?. Ofegament de l'economia productiva i de la força popular.

L'ofegament de l'economia productiva i l'ofegament de la força popular són dos objectius perseguits per les classes dominants arreu el món. Un cop implantat l'euro al 1999, malgrat la crisi del SME a principis dels 90 i aprovat el Tractat de Maastricht, els mercats financers obtenien crèdits a dojo a interès molt baix de fins l'1%. Això va significar que una economia perifèrica com l'espanyola va rebre una quantitat de diners tan gran que va provocar la pèrdua de producció real a favor de l'especulació bursàtil. Els bancs i les immobiliàries van fer l'agost creant la sensació a la població d´una riquesa que no se sostenia en rés. El resultat és la fallida dels bancs i el cas paradigmàtic Bankia. L'euro és doncs culpable de la desindustrialització de l´economia basca i catalana (Altos Hornos, Naval, Euskalduna, Seat, industria tèxtil i farmacèutica) i la seva substitució per una economia de "low cost" i condicions laborals i socials en caiguda lliure. Economia de casino amb el suport de les dretes nacionals (CiU-PNV) que fan de la reducció del dèficit públic i privat l’oxímoron que amaga les seves responsabilitats econòmiques i polítiques.

L'emissió d’eurobons de part del BCE desactivaria la pressió envers el deute. Cada cop més demandat per alguns sectors industrials, aquesta decisió ha quedat posposada per l'oposició d'Alemanya, encara que aquesta no solucionaria el problema del deute públic emesos en eurobons.

4. No devem, no paguem.

L'estat espanyol no pot pagar el deute. El deute és de 2,3 bilions/euros, encara que d'aquests 2 bilions són deute privat. Ni és possible pagar el deute, ni és legítim que el poble treballador pagui un deute que és dels bancs i les immobiliàries. Si no es pot pagar i no és just pagar-lo cal dir molt clar que "No devem, no paguem" i cal dir-ho quant abans millor. És una situació d'excepcionalitat històrica cal estar a l'alçada i cercar estratègies a curt i llarg termini per tal de buscar el benestar del nostre poble. És cert que l'impagament del deute podria estar lligat a la sortida de l'euro, que aquesta sortida podria significar atacs especulatius a la nova moneda, però també es cert que aquesta sortida és podria fer de manera ordenada i acordada amb altres estats i països de la zona euro.

En tot cas cal tenir present que igualment les economies centrals de la UE estan valorant aquesta possibilitat i portant, el període inflacionari i depressiu de l'economia no ens el podrem estalviar. O bé l'economia UE comença a fluir capitals cap a l'economia productiva o bé la sortida de l'euro de les economies perifèriques ofegades pel deute serà obligada.

5. Hi ha altres maneres d'encarar la crisi sistèmica capitalista. Islàndia, Grècia, Euskal Herria.

Amb l'esclat de la crisi provocada per l'imperialisme USA i agreujades per les polítiques financeres expansives de la UE els deutes dels estats creixen de manera exponencial. Però amb aquesta realitat de retallades de drets socials i laborals diferents moviments populars han reaccionat per tal de defensar els seus pobles.

Islàndia va exigir la celebració d'un referèndum en el que el 93% de la població mobilitzada al carrer va negar-se a assumir el pagament del deute provocat per les elit financeres. El nou govern és obligat a iniciar una investigació i alguns banquers van anar a la presó.

A Grècia l'agrupació electoral Siryza i sobretot Antarsya, el grup polític clarament anticapitalista es presenta a les eleccions amb un programa de renegociació del deute i comença a qüestionar l'euro. Es converteix en segona força política a l'estat grec.

A Euskal Herria, l'esquerra sobiranista agrupada en EHBildu, té possibilitats reals de ser la primera força política a les properes eleccions amb un programa fonamentat en la necessitat de la independència per tal de construir un model econòmic i social centrat en les necessitats de les persones i no dels mercats.

Per tot això cal implementar:

- Auditoria democràtica del deute.

- No al pagament del deute privat. No al pagament del deute públic il·legítim. Caldria fer un debat envers les "preferents", que fem amb els pla de pensions privats?...

- SMI vinculat a l´economia real evitant l´especulació amb matèries primeres.

- Reducció de la despesa energètica, i gravar el consum exterior de caràcter "sumptuari".

- Un altre model energètic es possible i necessari. Energia solar, eòlica i hidràulica a petita escala.

- Sistema de doble moneda per consum intern i extern. Monedes complementàries, intercanvi de bens i serveis sense diners, cooperatives socials, agricultura ecològica, banca ètica

- Banca pública i serveis públics forts per tal de redistribuir la riquesa.

- Economia centrada en les necessitats de les persones. Valoració al PIB de totes les feines. Redistribució del treball per a que tothom pugui dedicar espai a la seva vida personal i a la transformació social.

-Sobirania econòmica i política per tal de decidir sobre la nostra vida.

Isa Garnika Aizkorbe, Secretària de Gènere de CGT Catalunya

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció