CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

No ens donem per vençuts

Dimarts, 3 setembre, 2013
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Resulta impressionant recordar ara les reivindicacions bàsiques del moviment obrer, en el context de crisi sistèmica per la qual travessem i comprovar com hem anat perdent, en molt poc temps, totes les conquestes laborals i socials assolides, almenys en alguns països de l'occident industrialitzat, amb l'esforç, la lluita i la sang de milions de treballadores i treballadors, d'activistes socials i sindicals. Pensem en les lluites contra el treball infantil, contra la desigualtat salarial entre homes i dones, per la reducció de la jornada laboral, per un treball digne i amb drets, per unes condicions laborals superadores del semiesclavatge del qual partíem en el segle XIX.

Ara, en ple segle XXI, el capitalisme ha desenvolupat el nou rostre de la globalització, adquirint una forta deriva cap al capitalisme financer enfront del capitalisme productiu, i l'ha aprofitat per a tornar a èpoques passades d'explotació, espoli i retallada dels drets salarials, laborals, socials de la majoria de la població. Sense escrúpols, sense sensibilitat, sense ètica, considerant a les persones com pura mercaderia d'usar i llençar.

Centrant-nos a l'Estat espanyol, les dades de l'atur reflectits en la EPA del 1r i 2n Trimestre de 2013, reflectien un panorama social dantesc i, el que és més greu, el govern ha llençat, intencionadament, la tovallola, acceptant que el drama de l'atur seguirà en xifres insostenibles fins al 2015 i següents.

Per a la CGT, aquest nivell d'atur representa, inexorablement, des del punt de vista de les persones treballadores, el fracàs de la reforma laboral, ja que no ha generat ocupació, però, des del punt de vista del govern, de qui van redactar i van decretar la reforma laboral, la reforma és tot un èxit ja que tenia com veritable objectivo flexibilitzar les condicions laborals, atorgar el poder absolut a l'empresa, acabar amb la negociació col·lectiva, negar el propi dret al treball i facilitar i abaratir l'acomiadament. Tot un èxit del govern.

A més, des de la CGT creiem que el govern se sent còmode amb aquestes xifres d'atur perquè li permetran dotar-se d'arguments a l'hora de presentar la pròxima reforma del sistema públic de pensions. Amb sis milions dues-centes mil persones aturades, amb nou milions de pensionistes i amb setze milions tres-centes mil persones cotitzant a la Seguretat Social, el govern parla d'un sistema públic de pensions insostenible. Per a això, procedeix la reforma de les pensions, procedeix allargar la vida laboral més enllà dels 67 anys, procedeix allargar el nombre d'anys cotitzats per a tenir dret al cent per cent de la pensió, procedeix augmentar el nombre d'anys cotitzats per a generar el dret a la pensió mínima.

En conclusió, la majoria de la població no tindrà dret a una pensió pública digna, pel que la política del govern serà induir-nos a que totes i tots tinguem un pla de pensions privat. Aquest és el gran objectiu i tot està orquestrant-se perquè així sigui. El sofriment de les famílies, de les persones és irrellevant en aquest pla estratègic del govern.

Per fer front a aquests plans del govern les i els treballadors, anem lents però segurs. El camí de lluita iniciat va generant suports en capes molt àmplies de la societat i aquesta lluita de classes que ha plantejat frontalment el capital i que de moment està guanyant, cada vegada tindrà una major resposta, cada vegada serà major la mobilització, cada vegada més el poble trobarà la resposta adequada per a treure's de damunt aquesta dictadura camuflada amb tints de democràcia parlamentària que està legislant a esquena del poble, contra els seus interessos, contra els seus drets i llibertats.

En aquest camí de recuperació de la lluita, d'autoparticipació, autoorganització, autogestió, que el poble ha començat a recórrer, sense que hi hagi tornada enrere, la CGT hem d'estar-hi ben presents i abocar-hi tots els nostres esforços.

* Editorial del núm.152 de la revista Catalunya.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció