No és turismofòbia, és dignitat
El capitalisme és un sistema malalt. Malgrat això, habitualment dóna la impressió de cara enfora d’una extraordinària solidesa. Això ho assoleix gràcies a un consens monolític dels mitjans de comunicació, la classe política i d’una àmplia xarxa d’opinòlegs, tertulians i d’altres partidaris del neoliberalisme que pul·lulen per les xarxes socials que fan la funció d’opinió pública. En aquest país són el “sentit comú”. Fora d’ells no hi ha res. La seva forma de pensar s’expressa en bloc, sense fissures, en el moment just. És un bombardeig inapel·lable que ens deixa sense capacitat de resposta – excepte en els nostres petits cercles d’activistes i de persones conscienciades.
En aquests dies estem vivint una operació de linxament contra l’organització juvenil Arran (aprofitem per dir que ens solidaritzem fraternalment amb Arran) que ha protagonitzat una acció de denúncia del turisme de masses. Des de fa uns anys els moviments socials de Barcelona porten alertant i denunciant el model turístic especulatiu al qual ens aboca el capitalisme rendista d’aquesta terra. Exemples com ara Barcelona ‘92 o el Fòrum de les Cultures en són paradigmàtics. Els moviments van realitzar accions semblants a les que ha portat a terme Arran, la majoria de les ocasions sense ressò mediàtic. Amb tot la mateixa Generalitat s’uneix al linxament contra les activistes de les nostres companyes, cosa que ens indica que alguna cosa més es cou.
Des d’Embat, Organització Llibertària de Catalunya volem fer palesa la idea del desastre que suposa aquest model econòmic basat en la especulació i la mercantilització de totes les coses, convertint el nostre territori (sigui Barcelona, siguin les Illes, la costa, el Pirineu…) en un objecte de consum més. La nostra societat no pot seguir acceptant passivament aquest model socioeconòmic per que no comporta riquesa en absolut. Ans al contrari, comporta treball precari – com podrien testimoniar Las Kellys – feines de temporada, problemes de seguretat i brutícia, destrucció del medi natural, contaminació, creuers de milers de persones, gentrificació dels barris, alienació de les persones autòctones… en definitiva, tot això que ens fa fora de les nostres cases degut a que han fet del nostre entorn un lloc hostil que ja ha deixat de ser nostre.
El turisme de masses és un model rendista. El capitalista no produeix res, no fabrica res. No hi ha una riquesa tangible, ja que aquesta desapareix quan els turistes se’n van. Cal afegir que des dels anys 70 i 80 s’ha desmantellat el teixit industrial de les nostres ciutats i pobles, quedant-nos ocupacions més precàries i temporals en un ambient col·lectiu d’impotència i alienació. Se’ns ha fet dependents. Al no poder guanyar-nos el pa amb el nostre esforç se’ns ofereix caritat. Els serveis socials continuen més plens que mai, i ara es planteja una renda mínima garantida.
Com a resultat es produeix una situació absurda per la qual la indústria està a l’Àsia, que fabrica els productes que consumim amb avidesa. Els nostres ingressos són producte de feines cada cop de pitjor qualitat i pitjor pagades degut a la desindustrialització. L’única sortida és treballar en el sector turístic.
Un altre aspecte del turisme de masses és la destrucció del medi ambient. Paradoxalment un major nombre de turistes necessitarà de més infraestructures, i a més infraestructures menys atractiva serà la destinació. No només això, sinó que malgrat les advertències de la imminència d’un canvi climàtic i pujada del nivell del mar no s’està tenint en compte per buscar un altre model econòmic que garanteixi la sobirania econòmica de la nostra terra.
En definitiva, el moviment popular ha de realitzar més accions encaminades a denunciar la precarització de les nostres vides i la destrucció del nostre territori i formes de vida. La situació política que vivim a Catalunya fa que qualsevol acció quedi magnificada perquè se la vincularà amb el referèndum. Entenem que els moviments socials haurien de ser conscients d’aquesta escletxa i aprofitar-la en la mesura de les seves possibilitats, sempre tractant de desbordar la resposta institucional.
- És una lluita contra els fons voltors que ens desnonen i ens fan fora dels nostres barris per edificar hotels i reconvertir les nostres llars en apartaments turístics.
- És una lluita per un model alternatiu a l’especulatiu i rendista, en el qual està participant encantada la burgesia de casa nostra. D’aquí el linxament contra Arran. És un model que ens roba tota mena de sobirania i col·loca el nostre futur en la voluntat dels “mercats internacionals”.
- És una lluita per evitar la precarització de les nostres vides mentre altres s’omplen les butxaques. Els mitjans de producció (hotels, albergs, pisos, restaurants, discoteques…) són privats. No ens beneficien en res. Ans al contrari ens exploten. És una lluita de classes.
- És una lluita pel territori. El turisme massiu comporta una gran pressió per l’entorn natural. El futur no pot ser un mar de ciment, o una línia de cases que ocupi tota la costa.
Per uns barris vius i combatius. Per un país digne de ser viscut. Per un poble en peu.
Embat, agost de 2017
http://embat.info/no-es-turismofobia-es-dignitat/
