No perdem la batalla de les idees, que la crisi la paguin els seus responsables: els capitalistes

Manel Márquez

Afiliat a la federació Local de Terrassa i fundador de la pàgina kaosenlared.net

Són mals temps per als i les treballadores, ja que una nova forma dictatorial sembla que domina les limitades democràcies formals capitalistes. I ara ja ho fan de forma rotunda, sense cap tipus de rubor i amb la connivència dels governs de tots els països d'economia de mercat del món.

Aquesta dictadura, la del capital en el seu vessant financer, decideix sobre les nostres vides sense que ningú els hagi elegit. Controlen els ressorts del poder econòmic mundial i fan ballar als països al so que ells volen, deixant en la pobresa i la fam a milions de persones o retallant les exigus assoliments de l'estat del benestar. No tenen moral i les vides humanes per a ells no tenen cap valor, obtenir els màxims benèfics és l'important. encara que això signifiqui la destrucció dels éssers humans o del propi planeta.

Aquesta nova dictadura, la del capital financer, no es conforma amb dominar l'esfera econòmica o política sinó que a més mitjançant l'ús dels mitjans de comunicació-desinformació de masses, pretén construir un pensament únic de manera que la seva dominació i les seves regles apareguin davant dels nostres ulls com a una cosa natural, necessària i inevitable. La seva pretensió és totalitzadora i totalitària és un nou feixisme, més subtil, sense camises brunes o negres, però amb colls blau cel i boniques corbates de seda. Però dictadura al cap i a la fi.

Però els posem cares, són multimilionaris dedicats a l'especulació borsària, a bancs, a entitats financeres, a grans corporacions o a multinacionals i la classe dominant. Però aquests tipus, com diria Michael Moore, compten amb la inestimable col·laboració dels nostres governs (classe governant) i dels mitjans d'informació (classe alienant), que cada dia escupen les informacions que uns i d'altres els proporcionen, de manera que les seves propostes criminals siguin acceptades sense oposició per part de l'anomenada opinió publica. Cada dia més alienada, acrítica i espantada davant d'un futur que desconeixen, però que intueixen com a infernal.

Després d'obtenir un munt de benèfics a Grècia, a costa dels ciutadans grecs li ha arribat l'hora a l'estat espanyol i més tard a tots els països d'Europa. Però els governants autodenominats socialistes, coneixedors d'aquesta situació, igual com la resta de forces polítiques sistèmiques, no han fet res, simplement acceptar les seves directrius neoliberals.

El govern espanyol com han explicat diversos analistes econòmics a kaosenlared, va ha realitzar el major retall social de la història contemporània espanyola: rebaixa del 5% del sou dels funcionaris, congelació de pensions, retall de despesa farmacèutica, retall en inversió d'infraestructures (per tant, menys ocupació), retall d'ajuda al desenvolupament de països empobrits. Però sense tocar un pèl als que més tenen. Els rics continuaran invertint en el paradís fiscal de les SICAV: Societat d'Inversió de Capital Variable (empreses d'inversió molt volgudes per persones amb grans capitals, que només paguen un 1% d'impostos).

Però, l'objectiu d'aquest article és analitzar també els arguments ideològics alienants que s'estan utilitzant per amagar els verdaders criminals, als que s'enriqueixent empobrint a la majoria. De manera que els seus interessos econòmics-polítics quedin ocults i així no es puguin veure ni limitats, ni entorpits, de manera que la majoria de la societat els accepti com a lògics i naturals.

La manera més senzilla de justificar els seus plantejaments i accions és buscar bocs expiatoris, és a dir responsabilitzar d'aquesta situació a altres agents socials o grups humans. I qui millor que els treballadors, immigrants o aturats, funcionaris o jubilats i pensionistes.

La batalla ideològica ha començat, portem dies escoltant i llegint a boca de periodistes dòcils o de ciutadans encegats per la por, tot un conjunt d'arguments de caràcter reaccionari i més propi de discursos filofeixistes o neoliberals que de persones que s'autodenominen d'esquerres o progressistes i que com podem veure ni ho són ni ho seran.

Moltes vegades aquests arguments estan a boca de persones que ens creiem que estaven instruïdes i informades, i altres vegades en treballadors desclassats i molts d'ells votants de partits de dubtosa reputació democràtica o d'escassa fiabilitat progressista.

Però què diuen aquests postulants a tertulians d'intereconomia: bàsicament mentides i afirmacions interessades pròpies de qui defensa a ultrança els postulats més bruts i miserables d'aquest capitalisme criminal, si aquest capitalisme financer que ens ha portat a aquesta crisi. Aquests estafadors amos del món que deixen sense menjar i sense medicines o escoles al vuitanta per cent de la població mundial. Aquesta gent està introduint en la societat civil el llenguatge propi del capitalisme quan comença a fregar el feixisme.

Quan ens diuen, això ho salvem entre tots, és evident que el que estan pensant és que nosaltres els i les treballadores, i no altres, paguem els seus errors i els seus pillatges. En el fons ens estan dient que ens estrenyem el cinturó, mai no se l'han estrenyut ells, si potser l'han ajustat al coll del poble amb l'esperança que ens acabem de morir.

Els arguments d'aquests miserables tenen com objectiu distreure l'atenció del ciutadà i fer que aquest sigui incapaç d'identificar els responsables únics i verdaders: els bruts capitalistes que governen el món i els seus gestors polítics i no del poble treballador. Diuen que som uns avariciosos que hem gastat amb desmesura (tot el món necessita un habitatge i l'ha tingut que pagués al que el mercat marcava) i per sobre de les nostres possibilitats, sense caure en el compte que si alguns (no la majoria) així ho han fet ha estat perquè justament els que dominen el món han cregut oportú deixar els diners dels seus bancs per obtenir grans benèfics i no per altruisme o filantropia. Però com poden ser alguns tan miserables i tan veu de l'amo.

El primer boc expiatori que han buscat a Europa (també als EUA a Arizona) ha estat el col·lectiu dels immigrants. El seu discurs és senzill i vell i es resumeix en dir que si aquestes persones abandonen Espanya o Grècia o el país que siguin les possibilitats de trobar feina i sortir de la crisi serà més ràpid. En definitiva, que si no hi ha treball, que se'n vagin, anem que recullin els seus estris i si t'he vist no m'en recordo... és més, mai has estat aquí i si hi ets ara és per robar ja que no tens cap altra forma de subsistir. Qui en el seu sa judici pot dir això, qui en el seu sa judici i no sent carn de canó del feixisme és capaç de fer semblant asseveració. Les persones no són objectes d'usar i llençar. Ja que les estem sentint als carrers, aules, bars, fabriques, comerços de l'estat espanyol i moltes persones dignes fan com si no les sentissin, com si no passés res... i evidentment alguna cosa pot passar i no crec que el que s'esdevingui sigui res positiu.

El segon grup de responsables de la crisi són els treballadors sense ocupació, els aturats i aturades que cobren sense treballar, diuen. Sense tenir en compte que aquests han cotitzat per rebre les seves prestacions i que l'estat democràtic, segons les seves pròpies regles i principis fundacionals ha de ser redistributiu i ajudar els més febles. Molts s'atreveixen a dir que reduint les prestacions (cosa que ja remena l'executiu socialista espanyol) es podrà posar fre al dèficit públic. Quan tots sabem que això és una nimietat comparat amb el frau fiscal per exemple o amb els benèfics astronòmics que obtenen els especuladors financers. Però, per als ciutadans desclasats, sempre és més fàcil ser fort amb el feble i submís amb els poderosos.

El tercer grup a què s'ataca és al dels jubilats i pensionistes, als actuals, als que se'ls ha congelat el sou i no estaran exempts de sofrir retalls a les seves pensions com s'ha fet a Grècia (eliminació de la meitat de les pagues extres), però, és més, l'objectiu que es plantegen i que presenten com a progressiu és que els nous jubilats i pensionistes cobrin menys. Per a ells s'estan preparant nous sistemes de còmput dels anys cotitzats, de manera que el dret a percebre les pensions sigui més difícil i aquestes a més es vegin reduïdes de manera substancial. La solució que ofereixen són la pensions privades, n'hi ha prou amb recordar com aquest sistema va trencar a Xile o en altres llocs del món, en estar sotmesos aquests fons a l'especulació financera, deixant als pagans compostos i sense núvies|xicotes.

El quart grup són els treballadors en actiu als que es vol convertir en mà d'obra sense drets i sense indemnitzacions per acomiadament, clar, això s'està fent de forma gradual però sense perdre un minut. Els nous sistemes de contractació ja porten anys en aquesta línia i la reducció de les indemnitzacions per acomiadament han estat una constant fins i tot en èpoques de bonança. I ara van a per totes.

El cinquè col·lectiu és el dels funcionaris públics. La idea d'aquests neoliberals és clara, volen criminalitzar una part dels treballadors (molt reduïda per exemple en l'estat espanyol) per enfrontar-los a d'altres. L'argument que el sector públic a Espanya està sobredimensionat és habitual en les tertúlies i mitjans de desinformació conservadors i liberals (i també en alguns que es diuen d'esquerres). La realitat és una altra com ha explicat Vicenç Navarro [1], a Espanya la xifra és d'un 9% (la mitjana a l'Europa dels 15 és el 16%), mentre en països amb una major qualitat de vida és molt més gran (26 a Dinamarca, 22 a Suècia i 19% a Finlàndia).

Els arguments criminalitzadors són variats però en essència es poden resumir en considerar-los uns privilegiats: "Mira que malament esteu vosaltres, contractes precaris sous baixos, acomiadament barat i en qualsevol moment, caps que us obliguen a fer el que ells volen, etc.". Però en realitat el que aquests energúmens filofeixistes volen és convertir els drets aconseguits per anys de lluita i després d'una dura oposició, en privilegis.

Sembren l'odi i ens fan recordar temps pretèrits, aquells en els quals era tradició en alguns llocs, d'ingrata memòria, destrossar els nouvinguts al treball o a l'escola, en lloc d'ajudar-los... amb l'únic argument propi d'un simi malalt de què a mi també m'ho van fer. O el que és encara pitjor, si jo no ho tinc que no ho tinguin d'altres, en lloc d'usar l'únic possible: si jo no el tinc i aquests companys si, és que tots els podem tenir i aquest ha de ser el nostre objectiu, que tot el món tingui aquests drets laborals.

En realitat el que voldrien els capitalistes i els seus servidors, carn de feixisme i enemics del poble treballador, és que ningú no tingués drets i que tots estiguéssim sotmesos a la dictadura del capital... Doncs no! som molts els que no ens ho empassem.

Mentre nosaltres, els ocupats públics, el que demanem és que els drets que nosaltres tenim (els i les que som funcionaris, molts companys no els tenen ja que són interins o contractats temporals) és que també els tinguin tots els treballadors i treballadores. Són drets no privilegis!!

Nosaltres som el poble i no gent miserable que desitja preservar per a ells sols els drets laborals i socials adquirits després de molts anys de lluita col·lectiva i sacrificis. Nosaltres el que volem es que aquests drets, i d'altres que encara ens queden per conquerir, siguin per a tots i totes.

Nosaltres som gent solidària i treballar-nos el poble com a metgesses, professors, arquitectes, enginyers, bombers, netejadores, conserges .... estem per servir al poble no per ser usats com a bocs expiatoris a les mans de les polítiques del capital i del neofeixisme.

No s'enganyin els treballadors, aquests retalls salarials que patirem els funcionaris (i que més aviat que tard sofriran tots els treballadors) que tenim sous mes baixos no solucionessin la crisi, el seu objectiu és dividir-nos. L'estat i el capital no volen que tots tinguem més drets sinó que tots tinguem menys. Aquests nous filofeixistes ens han robat fins i tot el llenguatge, cridant privilegis als drets!!

Les persones que no aprecien per a res els drets adquirits, no entenen que les coses de què avui gaudeixen s'han aconseguit per la lluita de moltes dones i homes al llarg del temps. Ja no recorden allò que es deia a l'Espanya del segle XX: passa més gana que un mestre d'escola. O de com els funcionaris eren cessats a caprici del polític de torn, és això el que volen és aquesta la societat democràtica que hem de construir. Una societat sotmesa a la por i als poderosos no és democràcia, això és filofeixisme! Diguin el que diguin!!

Aquests treballadors i fins i tot funcionaris desclassats no es recorden que els nostres sous eren menys de la meitat del sou d'un treballador no qualificat en els temps del boom immobiliari, res vam dir els funcionaris que servim al poble i res no tenim a dir sobre això ara, quan el nostre sou continua sent en la majoria dels casos de menys de mil euros. Qui defensi aquests arguments són els nostres enemics, siguin on siguin i diguin el que diguin.

Tots volem tenir bons metges, professors, bombers o jutges i bons serveis públics, però com és això possible si els que estem lluitant per això veiem els nsotres sous d'un dia per l'altre rebaixats per fer-nos pagar una crisi que no hem generat i que a sobre se'ns catalogui de privilegiats. Els serveis no milloraran i com ja passa molts metges i infermeres se n'aniran altres països on el reconeixement social i salarial sigui més gran.

Ens demanen els nostres governant que ens estrenyem el cinturó mentre ells res diuen sobre que l'indecent salari mínim d'un treballador sigui de 624 €/mes, mentre que el d'un diputat és de 3.996, podent arribar, amb dietes i altres prebendes, a 6.500€/mes. O que un que un professor, un mestre, un catedràtic d'universitat o un cirurgià de la sanitat pública, guanyin menys que el regidor de festes d'un ajuntament de tercera. I no diguem el conjunt dels funcionaris de les escales més bàsiques on els salaris de mil euros són el pa nostre de cada dia.

En resum, volen que la crisi la paguem els treballadors i compten que els mateixos treballadors, els més desclassats o els menys capacitats ideològicament acceptin els arguments de la nova dictadura del capital com a única manera de sortir de la crisi. Crisi que, com tots sabem, no els afecta a ells (com bé mostren aquests programes de televisió sobre mansions o rics) i en la que estan obtenint excel·lents beneficis, mentre nosaltres els treballadors una vegada més només obtenim perjudicis i misèria.

No permetem que se surtin amb la seva, no decaiguem i no renunciem a la lluita i a la unitat anticapitalista i utilitzem l'única eina que tenim: la vaga general.

[1] Massa funcionaris? http://blogs.publico.es/dominiopublico/1369/%C2%BFdemasiados-funcionaris/

http://www.kaosenlared.net/noticia/no-perdamos-batalla-ideas-crisis-pagen-responsables-capitalistas