Nova economia, nova política (una interpel·lació, una alerta, una inquietud i un repte)

No hem de confondre la novetat de la situació amb la novetat del producte. Desbordar les institucions polítiques des d’una politització de la societat distribuïda i diversificada no és un ideari nou i hi ha moltes experiències antigues en el temps, que són la base de les propostes actuals. El mateix passa amb les pràctiques de l’economia cooperativa, social i solidària: reprenen velles experiències i aprenentatges per a temps i realitats noves.

La resistència al capitalisme no és nova, però necessita inventar i concretar respostes per a conjuntures que canvien a cada lloc i per a cada temps històric.
Curiosament, però, tant el pensament revolucionari com el capitalisme, que són igualment fills de la Modernitat, comparteixen el culte a la novetat i a la joventut. La revolució busca fer un món i una humanitat nous. El capitalisme, que n’és la seva cara perversa, destrueix la societat antiga per produir i vendre més i més novetat, en forma de mercaderies i d’experiències. El que la modernitat converteix en un valor polític, estètic i mercantil és la novetat per sí mateixa. I és que ella mateixa, la Modernitat, es defineix com un temps nou.

La novetat, però, és un valor temporal per definició: la novetat caduca quan envelleix o quan entra en el terreny d’allò conegut. Al final, la novetat, revolucionària o capitalista, sempre resulta ser un producte de temporada. No ens podem presentar, per tant, com a novetat, sense condemnar-nos, necessàriament, a caducar o a decebre. Què passarà quan els joves d’ara siguin vells, quan les cares noves d’ara siguin conegudes i quan el que semblen propostes noves mostrin que no ens han portat ni a un món ni a un país tan nous com prometien?

«Nou» és un adjectiu buit, que buida d’altres valors allò que volem viure, compartir o proposar. Tenim molts altres adjectius, heretats i per inventar, amb els quals omplir d’idees, d’indicis i de referències l’economia i la política que volem: social i solidària, diem quan parlem d’una economia que se sostrau al dictat del benefici particular. Podem afegir: i justa, i digna, i decent, i honesta, i lliure, i cooperativa, i comuna, i autònoma, i…, i…, i…

Els adjectius comprometen, però és un compromís que no podem defugir. Actualment tendim a esquivar els que la història del darrer segle ens ha llegat més marcats: comunista, socialista, anarquista… Pesen, perquè van lligats a experiències històriques i a relacions de poder que, en molts dels seus aspectes, no volem repetir i perquè els seus -ismes predeterminen allò que podem fer, viure i proposar.

Tergiversem i omplim aquests adjectius de nous sentits i experiències, si es pot, i busquem-ne d’altres, tots els que ens facin falta per a desplegar propostes col·lectives i organitzatives obertes a allò que encara no sabem i als reptes concrets del nostre temps. Però no caiguem en la buidor i en la trampa de la novetat com a valor. Ens durarà dos dies i quan el temps passi inexorablement ens caurà, implacable, la seva lògica: ens haurem fet vells, nosaltres i la nostra política.

Sobre els temps de la política i les seves oportunitats històriques

Ens sentim, de sobte, en una situació d’emergència. La crisi econòmica, que des de 2008 marca el pas de les polítiques econòmiques de les societats més riques, ha introduït a les nostres cases i a les nostres vides el que la ficció de la promesa capitalista d’una vida millor per a tots ens permetia ignorar: els límits humans, socials i ambientals de l’actual règim d’explotació del món global.

Aquests límits ja no arriben en forma de denúncia o de discurs abstracte, sinó en forma de precarietat, la nostra precarietat. Però la desigualtat, la guerra pels recursos i la violència econòmica sobre poblacions senceres no havien desaparegut mai del planeta. L’havíem esborrada nosaltres del nostre horitzó i de les nostres confortables catifes. Percebre’ns en situació d’emergència ens fa, però, confondre la urgència amb la pressa i la necessitat de reaccionar amb l’oportunitat històrica és una confusió que es creua amb la conjuntura del nostre país, on l’emergència global es creua amb un fi de cicle històric i generacional local.

Així, tendim a interpretar l’impasse actual, fet d’una barreja estranya d’amenaces i de possibilitats, com una oportunitat històrica única en què només es pot perdre o guanyar. La sabrem aprofitar o no? És un escenari excitant i mobilitzador, perquè enfoca totes les energies en una jugada, aquí i ara, ara o mai. Però jo no crec en l’ara o mai. Si les novetats caduquen, les oportunitats passen. I després què? Després, o la victòria total, que ja sabem que no existeix, o la frustració i el fracàs. Les narracions lineals, com les pel·lícules, només tenen dues opcions: acabar bé o malament. En la lluita per a defensar i construir una vida digna per a tots, no hi ha final ni després. Hi ha un ara insistent, persistent i pacient que fa de cada dia un repte i una exigència.

Més que oportunitats històriques, ens cal aprendre a veure i valorar la potència de cada situació des d’una visió històrica. Més que a un gran moment, ens cal prestar atenció a la multiplicitat de temps de vida que junts podem sostraure al domini polític i a l’explotació capitalista. I més que una victòria, necessitem paciència, insistència i persistència, que són les virtuts amb què realment ens podem reapropiar dels temps de la política, sense ser víctimes d’una cruel i implacable política dels temps. Una de les coses més importants que vaig aprendre als centres socials okupats de la dècada de 1990 a Barcelona va ser que la millor manera d’obrir espais de vida i d’inter-venir des d’ells en els conflictes reals de la nostra ciutat era generar calendaris i agendes pròpies. Això no volia dir anar «a la nostra bola». Això era entendre que el temps de la història, quan és únic, sempre el dirigeixen ells.

* Fragment de la intervenció de Marina Garcés a la taula inaugural de la Fira d’Economia Social de Catalunya, el 24 d’octubre de 2014, publicat a Una Posició.