Oblit i revisionisme
Les polítiques oficials sobre memòria històrica xoquen fins ara amb la impossibilitat d'anul·lar les sentències de la dictadura i jutjar-ne els crims.
La memòria històrica s'ha interpretat des del poder com un exercici de consens social, però sense haver restituït la dignitat de milers de persones s'allisa el camí per a la manipulació de la història. I, alhora, s'enterra la càrrega reivindicativa que té rehabilitar la memòria dels oblidats ad maiorem gloriam del Caudillo i dels seus hereus.
Des de l'anomenada transició es van arraconar els passatges més durs de la repressió durant el conflicte i, sobretot, es va passar de puntetes pel dolorós record d'una postguerra marcada per la criminalitat institucionalitzada del franquisme. Aquest arraconament va centrar les actuacions del memorial en els esdeveniments bèl·lics de la guerra civil i ha facilitat el relat de la guerra com un enfrontament entre germans que equipara els antagonistes. D'aquesta manera, es dificulta entendre la veritable dimensió de la lluita.
La memòria individual deslligada de la història permet oblits interessats. A Catalunya provoca la reivindicació d'un sector dels vencedors, que va passar del nacionalisme català de dretes al suport incondicional a Franco. Durant el Tripartit la figura de Cambó va ser elogiada, i no només pel catalanisme autonomista. L'editor Quim Torra, entre d'altres, va proposar la revaloració del personatge perquè fou mecenes de la cultura catalana, sense tenir en compte els seus plantejaments de classe. Recordem que la trajectòria política de Cambó es va basar en la defensa de l'ordre secular i va culminar amb el finançament del cop d'estat feixista. Va col·laborar a consolidar el règim i va perseguir exiliats republicans i catalanistes.
Des que governa CiU, s'alcen veus com la de l'historiador berguedà Ramon Felipó que clamen per la difusió de la figura de mossèn Armengou. Armengou va ser un referent del nacionalisme pujolià i alguns el consideren fill il·lustre de Berga; però també va ser un capellà militar, voluntari de l'exèrcit feixista, i enemic declarat del moviment obrer, del qual mai no va acceptar que fos originari de Catalunya. Un altre exemple, doncs, de defensor destacat de l'oligarquia i la religió cristiana, encara que Catalunya s'hagués de sacrificar.
Torra ens convida a gaudir de l'obra catalanista de Cambó i relativitza els camins cruels que va conrear amb la seva immensa fortuna. Felipó diu que tothom al Berguedà espera la publicació dels dietaris d'Armengou, i que Berga necessita l'edició completa de tota la seva obra «encara que hi hagi qui en qüestioni una part». Cambó, Estelrich (el seu col·laborador fidel), els germans Badia, Sentís, Armengou, i molts d'altres, compartien una visió classista, xenòfoba i atiaven la repressió contra el moviment obrer. Aquests precedents fonamenten el discurs de l'actual govern autonòmic, complaent amb les grans fortunes, esperonador de la brutalitat policial, impulsor de les retallades, perseguidor dels beneficiaris de la PIRMI, etc.
Cal recordar que la guerra civil va ser una confrontació d'interessos entre la majoria de la població, ideològicament radicalitzada entorn de l'anarquisme i el socialisme, i les forces de la reacció formades pels generals, els propietaris agraris, l'església i la gran burgesia. Cambó i Armengou sabien on era el seu lloc. Reivindicar-los sense assenyalar la bel·ligerància que van mostrar contra la democràcia republicana i el moviment obrer i camperol busca diluir la responsabilitat de certs sectors socials que van alinear-se contra Catalunya.
La vicepresidenta del govern, Joana Ortega, ja ha deixat clar que la memòria no és patrimoni de cap bàndol. Sembla com si totes les víctimes haguessin tingut el mateix tracte. Ortega obvia que les víctimes de Franco segueixen sense obtenir veritat, justícia i reparació. Justifica el col·laboracionisme de Cambó, Armengou... com un mal menor. Ara el PP i CiU volen perpetuar la ignomínia, esborrar els rastres del genocidi, aigualir els crims d'estat feixistes i dimensionar la violència espontània dels oprimits, que va ser conseqüència de dècades d'explotació i humiliació.
Ens esperen temps de donar la veu als qui van voler fer callar per sempre més. Temps de tenir presents les seves idees, el seu esperit. Temps de lluitar contra l'amnèsia.
* Pasqual Aguilar, activista social resident a terres gironines