Organització versus grup d’afinitat: el procés d’hiperautonomització i les febleses estructurals d’un col·lectiu anarquista

Presentació

Prenent com a marc d’experiència el complex panorama del moviment llibertari hel·lè, l’autor (Antonis Drakonakis) realitza una anàlisi del funcionament dels grups d’afinitat anarquistes que, d’una manera més o menys generalitzada, funcionen com a base del moviment llibertari a Grècia. En el text es repassen les limitacions pràctiques d’aquest model organitzatiu, centrant-se especialment en el procés d’hiperautonomització derivat del progressiu aïllament de molts grups d’afinitat que operen en aquell país. Finalment, l’autor planteja la necessitat de millorar la coordinació i integració dels fronts de lluita a través de la gradual consolidació d’una organització llibertària que contribueixi, d’una banda, a la federació de grups àcrates i, per un altre, a superar les febleses organitzatives del moviment anarquista hel·lè.

“Per la nostra experiència fins al moment, creiem que la falta d’accés a la societat és el que ens fa inofensius per al poder estatal. Perquè la revolució social no la fem nosaltres i el nostre grup d’afinitat, sinó el conjunt dels explotats, convertint en realitat el somni anarquista. Això significa que qui no veu la necessitat d’estructurar i organitzar el nostre àmbit –amb els corresponents cops seleccionats contra l’Estat– està posant, inconscientment i amb una pràctica dogmàtica i curta de mires, obstacles a l’evolució del moviment anarquista a Grècia i convertint el somni anarquista en un malson quotidià.

És cert que, en la majoria dels casos, i a causa de les curtes edats imperants en el moviment anarquista grec, el procés pel qual es forma un col·lectiu anarquista/ antiautoritari es realitza en termes de grup d’afinitat. Això, en un primer moment, no es jutja de facto com alguna cosa negativa: ningú pot, per exemple, considerar una desgràcia la creació d’un col·lectiu a partir d’un grup d’amics ja existent que es polititza al mateix temps en una ciutat de províncies o en un barri d’Atenes. Estructuralment, doncs, la creació d’un col·lectiu polític basat inicialment en relacions de confiança i amistat no és res negatiu. El problema es localitza en un estadi ulterior, en l’evolució i la forma que el grup experimenta al llarg del temps.

Una vegada format, tot col·lectiu comença el procés de construcció d’un espai comú entre els seus membres. Els membres van prenent forma col·lectivament, desenvolupen el seu discurs polític comú i construeixen una quotidianitat col·lectiva, que en la majoria dels casos es converteix en “la seva pròpia” realitat. En aquest últim punt es troba, en la nostra opinió, la font del problema. Mancant un control exterior (ens referim evidentment al control col·lectiu en el marc d’una Organització o Federació més àmplia), el grup crea una concepció exclusivament seva sobre l’esdevenir social i polític, per no estar compromès amb cap altre col·lectiu, es fa més real a cada moment i amb cada acció, en encarnar-se en una experiència viscuda col·lectivament (el procés d’hiperautonomització de l’assemblea). Aquesta concepció apareix com una coordenada de diversos factors com les lectures comunes, la quotidianitat comuna, les experiències comunes del moviment i, finalment, la influència de personalitats destacades de cada assemblea, que per diversos motius doten al grup i als seus membres de la terminologia, les fonts teòriques i l’estructuració central del seu pensament.

Els “capitans invisibles” o “lluitadors influents”, d’acord amb el terme més condescendent són, en la nostra opinió, un fenomen natural i inevitable, congènit als principis de l’organització col·lectiva i l’evolució humana (edat, experiència, agudesa, substrat cultural), molt proper a la microfísica del poder de Foucault. Però el problema no és aquest fenomen en si, sinó el marc informal en el qual es desenvolupa i la dinàmica que adquireix.

La jerarquia informal no s’afronta rondinant, sinó mitjançant el control col·lectiu, democràtic i polític que emana no solament de la voluntat d’alguns, sinó de la pròpia estructura. El dirigisme polític d’algunes assemblees per part de certes persones no és problema exclusiu d’aquestes persones, sinó sobretot de la pròpia assemblea, del seu propi sistema de funcionament. Una personalitat ocupa l’espai que li deixen lliure els altres; no és casual que hi hagi grups que, privats d’una o dues persones, vegeten. I aquí és on arribem a la qüestió de l’acumulació de capital d’experiència i coneixements (una espècie de capital social en el petit nivell d’una assemblea).

El referit demostra que els “lluitadors influents” tenen cert tipus de “coneixements tècnics”. Coneixements tècnics que, en lloc de ser compartits amb l’assemblea, constitueixen un monopoli en mans de certes persones que aconsegueixen dominar en una relació de dependència. Aquests coneixements tècnics no procedeixen exclusivament de la seva capacitat retòrica, sinó d’un procés d’acumulació de plusvàlua intel·lectual: del capital experiencial acumulat de tota l’assemblea que, en la seva redistribució, sofreix un curtcircuit.

Per dir-ho més planerament, tot col·lectiu acumula a través de les seves accions un capital d’experiències i de coneixements. Inicialment, aquest capital existeix solament com a producte col·lectiu, és a dir, existeix com a capital col·lectiu del grup, sense ser individualitzat. Però la inèrcia de molts membres, a falta d’objectivació i posicionaments polítics concrets a nivell de grup (atribuïm la responsabilitat a les estructures i no a les persones), en combinació amb les capacitats naturals del “lluitador influent”, porten aquest capital acumulat a les mans d’uns pocs, que es beneficien així (moltes vegades sense voler) de les desigualtats estructurals de l‘informalisme.*

El que necessitem, doncs, no és expulsar a aquests pocs, sinó crear un mecanisme que distribueixi igualitàriament el capital en qüestió entre tots els membres de l’assemblea. L’informalisme és el lliure mercat d’un moviment, i on hi ha lliure mercat, hi ha els qui dominen el capital.

El procés d’hiperautonomització descrit anteriorment no es veu interromput tampoc pels nous membres d’un col·lectiu que, en major o menor mesura, es veuen obligats a ser absorbits per la microrealitat del grup i a vetllar per la preservació de la desitjada autonomia.

Els nous membres han d’afrontar al seu torn una sèrie de problemes: des d’un sistema ja establert de comunicació interna en el grup (terminologia, frases fetes, humor intern, qüestions tabú, referents polítics), fins al respecte informal (espontani) als seus membres més destacats/actius i, en definitiva, l’acceptació o el conflicte amb una estructurada concepció de la seva pròpia realitat, la “realitat” del col·lectiu abans esmentada.

Sota el pes de l’obligació d’adaptar-se a un nou microcosmos, estructurat sense ells, aquests nous membres tenen tres opcions fonamentals: (a) adaptar-se al marc existent i acceptar les normes, (b) intentar canviar-ho en major o menor mesura; i, finalment, c) rebutjar-ho i abandonar el grup. El problema és que, entre les dues primeres opcions existeix una desigualtat inherent que, en la nostra opinió, procedeix també de la falta d’estructura.

En un examen més atent observem que, en la immensa majoria dels casos, la balança s’inclina a favor de la primera opció (deixem de costat la tercera). És a dir, un nou membre s’adapta abans o després a la ja configurada realitat del grup, sense intentar si més no qüestionar el marc existent. Això es deu, principalment, a la inseguretat que experimenta, no solament en relació amb si té capacitat per fer-ho, sinó amb si ha entès el propi marc, si ha entès a què es va a enfrontar. Aquesta desigualtat resideix en la feblesa estructural dels nous membres per canviar el marc existent. Una feblesa que es deu a dues raons fonamentals: (a) la diferència d’edat entre nous i “veterans”, amb el que això comporta, i (b) la relativitat del marc polític de cada col·lectiu.

D’entrada, és ben sabut que el nostre “àmbit” atreu nous membres gairebé exclusivament de poca edat, especialment d’estudiants i joves. D’aquesta manera, per a un xaval, la diferència d’edat, d’experiència i de substrat teòric entre ell mateix i els membres més antics, es percep enormement, sobretot per la seva banda. A més, en la majoria dels casos, desgraciadament, el nou membre no es trobarà amb un marc de posicionaments polítics coherent, configurat per un conjunt de persones més ampli que superi els estrets límits del col·lectiu. Per contra, s’enfrontarà a un conjunt d’idees i pràctiques que conformen, com s’ha dit, la realitat d’un grup de vint persones. La relativitat de l’objecte, doncs, que potencialment podria ser qüestionat, priva de sentit el qüestionament.

Per dir-ho més clarament, aquesta relativitat resideix en la falta de posicionaments polítics formulats expressament i en l’ irresponsabilitat (política) que distingeix els petits col·lectius desconeguts, en absència d’un ens polític més ampli amb nom i recognoscible. A conseqüència d’aquesta relativitat, tota crítica xoca amb un funcionament gairebé ritual de cada grup que, en la majoria dels casos, té per conseqüència que no es puguin resoldre políticament les diferències. Mancant posicionaments polítics ben establerts, estatuts, etc., tota crítica es produeix exclusivament sobre la “tàctica” d’un col·lectiu, i no en la correlació d’aquesta tàctica amb els seus posicionaments. A més, mentre la necessitat d’adoptar tal o qual acció es jutja sempre a partir de la percepció o la voluntat de les persones que formen un col·lectiu, i no ve determinada per la pròpia necessitat social o pel pes d’una decisió més àmplia per a una acció a nivell de tota Grècia, la diferència aflorarà en termes de crítica personal dins del col·lectiu, i no en termes de coherència política i responsabilitat social.

El que defensem, doncs, és que les pressions externes (en el marc d’una Organització) no “sotmeten” a un col·lectiu, sinó que, per contra, ho ajuden a aclarir el seu marc polític, a prendre distància pel que fa als punts ambigus i a polititzar les seves diferències i els seus conflictes interns.

D’altra banda, la seva hiperautonomització ho converteix en un grup d’amics que resol les seves diferències amb l’únic criteri de la seva cohesió i la correlació qualitativa entre les seves particulars aspiracions polítiques i el rendiment dels seus membres. D’acord amb el marc actual, si un col·lectiu aconsegueix materialitzar els seus anhels polítics, amb independència del que les circumstàncies polítiques imposin, marxa bé. És a dir, el seu compromís comença i acaba en les coordenades dels desitjos i aspiracions dels seus membres.

En resum

Per exemple, cinc col·lectius que de vegades es troben en processos del moviment i col·laboren en un marc de nul·la responsabilitat política pel que fa als altres (que no va més enllà de la solidaritat i el suport mutu), són en realitat cinc grups diferents, amb un substrat ideològic comú, molt en general, que aporten en cada ocasió cinc realitats diferents. Això ocorre, com hem dit al començament, perquè en el moment de la seva formació no hi havia cap compromís, cap comunicació (política) essencial i cap control col·lectiu per part d’un ens polític superior (Organització, Federació), amb el resultat que la visió de la realitat no es veu “filtrada” col·lectivament i no és directament qüestionada per cap força que no sigui el propi col·lectiu.

El grup d’afinitat, d’aquesta manera, creix dins del seu propi món, a la mercè de les desigualtats naturals i socials implícites en les relacions entre persones de diferent edat, classe social, vivències, experiència, tendència, etc., i es queda lluitant solament amb els seus propis dimonis.

Sense el suport d’un ens polític, el col·lectiu aïllat es percep a si mateix no com a part d’un organisme que construeix la revolució social, sinó com un organisme independent, que col·labora amb els altres per voluntat i no per necessitat. Com a part d’un organisme, estàs obligat a treballar, a fi que tot l’organisme funcioni en una relació d’interdependència, mentre que com a organisme independent n’hi ha prou amb desitjar col·laborar amb uns altres en un moment determinat, en un marc i sota uns termes que ningú sap com es determinaran.

L’organisme/col·lectiu/grup d’afinitat autònom és el rei del seu microcosmos. Té el seu propi territori, la seva seu, el seu exèrcit, el seu consell i l’entorn d’afins que de tant en tant reforcen els seus blocs i els seus actes. Tots aquests reis junts conformen l’àmbit antiautoritari grec; un món dispersament poblat amb una forta comunicació interna formal, estructurat sobre un estrany principi: l’informalisme i els conflictes interns que aquest comporta és la base de la seva existència, un mitjà de cohesió i harmonia internes.

Per dir-ho breument, l’informalisme domina com un mal menor per evitar tempestuosos conflictes a l’interior de l’àmbit anarquista. És a dir, com un intercanvi per mantenir una amistat i una comunicació internes, basades en la proximitat ideològica entre col·lectius que conviuen, establint una solvència ideològica abusiva no temporal, a costa de la responsabilitat social i política de la seva època.

La realitat del col·lectiu aïllat, la seva visió global de les coses, que de vegades no és sinó la visió d’un sol individu, la relativitat del seu marc polític i la seva hiperautonomització prenen, a través de l’informalisme, elements d’absolutisme, alienació i heteronomia*. D’altra banda, l’organització en un ens polític anarquista més ampli crea els imprescindibles mecanismes de control col·lectiu, basats en principis i posicionaments decidits col·lectivament i públicament pel conjunt de col·lectius que la componen; desarmant així estructuralment l’arbitrarietat i l’abús i cimentant la veritable autonomia de cada part d’aquest cos. Adoptant, en poques paraules, el marc polític d’un “anarquisme social, que busca la llibertat a través d’estructures i responsabilitats mútues (…)”.

Per tant, mentre l’ informalisme segueixi exercint el paper de la metadona, el moviment anarquista grec seguirà semblant un cos malalt, que s’esforça conscientment per mantenir les seves dependències. I com la història, segons sembla per la pràctica mantinguda fins ara, es transmet més oralment que per escrit per a cada generació, l’obsessió antiorganitzativa comporta el risc que l’anarquisme a Grècia acabi sent una paraula “inofensiva des del punt de vista polític i social, un simple caprici que escandalitzi de manera divertida als petits burgesos de totes les èpoques”. En aquests temps en què el moviment anarquista, com la part més orgànica del mecanisme per donar la volta a allò establert, està pagant un alt preu per la seva actitud, l’estructura no es presenta ja com una simple possibilitat, sinó com una necessitat perquè l’anarquisme segueixi sent una paraula perillosa políticament i socialment.

Antonis Drakonakis

Notes:

*hiperautonomització: expressió que utilitza l’autor per referir-se a l’absoluta preeminència de l’autonomia de cadascun dels grups d’afinitat o col·lectius anarquistes grecs envers el moviment llibertari i els moviments populars.

*informalisme: mancat de formalitat (normes, estatuts, objectius polítics…)

*heteronomia: que funcionen amb impulsos estranys a la raó i la lògica del que diuen ser políticament.

Traducció al castellà: Rafael Herrera, Publicat a ICEA
Traducció del castellà al català i notes: Procés Embat

* Article extret del web d'Embat:
http://embat.info/organitzacio-versus-grup-dafinitat-el-proces-dhiperautonomitzacio-i-les-febleses-estructurals-dun-col%C2%B7lectiu-anarquista/