Ostatges al mercat, lliures al carrer

Dues vagues generals i la irrupció de la indignació davant la crisi engeguen un cicle mobilitzador en uns Països Catalans sota majories conservadores i neoliberals.

Curs polític intens -el que clou- i nou cicle complex, el que ja s'albira. I tanmateix, amb idèntic teló de fons dràstic: la metàstasi de la crisi econòmica provocada per l'esclat de la bombolla especulativa i financera i les permanents imposicions antisocials del capitalisme senil. Tot plegat, rere el cop d'estat econòmic consumat, a plena llum i a la llum dels taquígrafs parlamentaris, el maig de 2010, quan José Luis Rodríguez Zapatero va desgranar una a una, en a penes 120 segons, les primeres mesures dictades pels mercats financers. 120 segons que van donar pas i peu a les pitjors retallades des de la fi de la dictadura franquista; a la pitjor agressió contra les condicions de vida i treball de les classes populars i la majoria social. Fins i tot la ministra d'economia ho va etzibar sense embuts: "Aquesta crisi l'estan pagant els qui no l'han provocada". Frau i estafa alhora.

Consumat rere 120 segons, el silent cop d'estat econòmic s'ha anat aguditzant: reforma laboral, reforma de les pensions, retallades en educació i salut -via obligatorietat de la reducció de la despesa autonòmica- i obsessió absoluta per la reducció del dèficit públic.

Obsessió que recorre la UE i els EUA i sobre els efectes de la qual ja alerten seriosament economistes oficials com Paul Krugman, premi Nobel 2008, que maldava a The New York Times pel cas omís "que les elits econòmiques de les dues ribes de l'Atlàntic fan de les lliçons de la història. Amb el rerefons dels cracks de la dècada dels 30, Krugman sosté que els acords assolits tant als EUA com amb el Pacte de l'Euro "empitjoraran la crisi quasi amb tota seguretat". I és que, segons Krugman, l'obsessió per la reducció del dèficit, per assadollar els mercats financers, deprimirà encara més les economies i empitjorarà el colapse social.

Així ho posa de manifest, també, el darrer i recent informe del Seminari Taifa "De la crisi del deute a l'ajustament". Publicat el 22 de juliol, adverteix que "és de témer que la crisi se saldi a l'Estat espanyol amb un atur estructural de més de tres milions d'aturats, salaris més baixos, pitjors condicions de treball i un estat del benestar desmantellat; un retrocés permanent de molts anys en els drets guanyats per la població treballadora". L'informe del seminari d'economia crítica afegeix que "això és tot el que ens ofereix el capitalisme senil del segle XXI: una magnífica sortida de la crisi per als interessos del capital" i clou afirmant que "el capitalisme finançaritzat actual mostra amb enorme claredat que és un sistema que no permet mantenir esperances que serveixi per al benestar".

Del segon tripartit al govern del Marques de Sade

Casa nostra no se n'ha lliurat pas, d'aquesta lògica esclafant de la dictadura dels mercats financers. La fi per esgotament del segon tripartit va deixar pas, el 28 de novembre, a una nova majoria neocon-vergent. Majoria que, forjada en l'elevada abstenció i el desplomament de les propostes socialdemòcrates que han gestionat les retallades neoliberals, es va veure aguditzada amb els resultats de les eleccions municipals del 22 de maig passat. Unes eleccions marcades, de nou, per una elevada abstenció i que han deixat tres marees blaves i dretanes arreu dels Països Catalans: la convergent, l'espanyolista del PP i la islamòfoba de PxC.

Fet i fet, l'ofensiva neoliberal de CiU, sota la mateixa obsessió per la reducció del dèficit i amb l'indispensable suport del PP, no va trigar gaire: pressupostos reduïts un 10% amb la pitjor tisorada -2700 milions d'euros- dels darres 30 anys i el projecte de llei Òmnibus sota el braç. Tot plegat, a més, amb el dubte futur sobre qui gestionarà la doctrina del xoc a l'Estat espanyol un cop es convoquin les properes eleccions espanyoles a la tardor. Ara per ara, totes les travesses situen Mariano Rajoy com a vencedor. I per majoria absoluta. En un context incert, mirall grec i portuguès, on la intervenció de l'economia espanyola ja no és una ucronia.

Del #15M al # 20J

Enmig d'aquest escenari, la irrupció de la indignació, amb acampades arreu dels Països Catalans i l'Estat espanyol, va polvoritzar la campanya electoral i va esquerdar l'hegemonia del discurs neoliberal davant la crisi. Desobeint la Junta Electoral Central, el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, milers i milers de persones van alçar la veu per denunciar els programes d'ajustament neoliberal decidits fora dels parlaments i la submissió de la política als diktats del mercat.

A Barcelona, renunciant a ser ostatges dels mercats financers, milers de persones van prendre la plaça Catalunya i van resistir l'intent de desallotjament de la plaça del 27 de maig, que es va saldar amb 116 persones fei¡rides i 397 denúncies per brutalitat policíaca davant el Síndic de Greuges.

El 15 de juny, una nova protesta davant el Parlament per aturar les retallades es va saldar amb 45 manifestants ferides i va derivar en una aposta criminalitzadora feréstega. Aposta repressiva que es va revertir, en bona mesura, el 19 de juny, amb els milers i milers de persones que van desbordar els carrers de Barcelona. Una multitud que el 20 de juliol, amb motiu de l'aprovació dels pressupostos, va tornar a sortir al carrer.

Totes aquestes protestes, rere les dues vagues generals del 29 de setembre i el 27 de gener i l'1 de Maig alternatiu que va recórrer els barris rics de Barcelona, han engegat un nou cicle mobilitzador, on la denúncia del frau polític i l'estafa econòmica és neuràlgica. Un cicle que té la propera cita el 15 d'octubre, amb una jornada mundial d'indignació que, el 17 de setembre, ocuparà Wall Street. I que també inclou una proposta de vaga general que promouen el sindicalisme alternatiu i els moviments socials.

El fet és que els números canten. Enmig del col·lapse provocat per les desigualtats i injustícies socials -dos milions de pobres, 1,3 milions d'aturades i 80.000 desnonaments als Països Catalans-, la banca no ha deixat de guanyar-hi ni un sol dia. Des de 2007, ja s'ha embutxacat més de 66.000 milions d'euros en guanys, mentre les empreses de l'Ibex 35 van acumular, només durant 2010, 47.000 milions en beneficis nets. I un informe recent ens recorda que l'estoc de pisos buits a l'Estat espanyol s'enfila fins als 2.500.000 habitatges. Potser per això, contra l'ofec del mercat, l'aire i el vent sud del carrer han tornat. Perquè és allà on sempre s'ha conquerit la llibertat que ens fa iguals.

Doctrina Felip Puig: 1000 identificacions, 500 ferides i 418 absoltes

Antiga com l'abús i la impunitat, la resposta institucional davant la protesta social ha cristal·litzat en la doctrina autoritària preconitzada per Felip Puig. Només des del gener, més de 1.000 persones han estat identificades a Catalunya per agents dels Mossos d'Esquadra per prendre part en mobilitzacions populars. A més, des del 27 de maig, més de 500 activistes han presentat deúncia peer brutalitat policial. No endebades, el conseller d'Interior ho va anunciar: "Anirem més enllà de la llei".

Als jutjats, des del gener, la seva tesi s'està corroborant. Més enllà de la llei: les 418 persones denunciades per l'ocupació de la Casa de la Vaga del mes de gener passat, durant una protesta contra la reforma de les pensions, van veure com s'arxivava la causa contra elles immediatament. Els jutjats van considerar que no hi havia cap prova quer referís la comissió de cap delicte.

Més enllà de la llei: cap agent antidisturbis identificat, tot i que hi estan obligats legalment. Més enllà de la llei: quan Interior diu que, de les 418 activistes sense antecedents penals identificades al desallotjament de la Casa de la Vaga, "126 són antisistema, 39 independentistes i 13 anarquistes".

Paradoxes d'impunitat del més enllà de la llei: del 3% a Adigsa, qui signava l'obra pública a favor de Ferrovial que després tributava a favor de CDC era Felip Puig. Més enllà de la llei: quan va arrencar el sumari judicial del 3%, la mateixa nit, uns desconeguts van assaltar la seu d'Adigsa. Només es van endur ordinadors i documentació. Memòria. Impunitat. Diccionari. Que suggereix que, anar més enllà de la llei és, simplement, delinquir. En un estat de dret que ja és estat de dretes. Més enllà de la llei, sempre, la impunitat del poder.

* David Fernàndez, activista social i periodista. Article publicat al núm. 239 del setmanari Directa.