País petit, democràcia gran

Fa uns dies discutia a Twitter amb un noi madrileny sobre la qüestió de la independència. La seva postura, prou freqüent a l'esquerra, és que no hem de donar suport a la creació de noves fronteres ni divisions. La meva pregunta fou si creia més convenient apostar per un únic govern mundial o si senzillament ens conformàvem amb les divisions i fronteres actuals. Tal com m'esperava, la seva resposta fou "apostem pel primer", és a dir, per un únic govern o estat mundial.

M'esperava aquesta resposta perquè, com ja havia comentat fa temps enrere en aquesta mateixa columna, existeix entre la nostra esquerra la tendència a pensar que la unitat és millor que la separació, com si la unitat fos, de per si, positiva, i la divisió negativa. Fins al punt del ridícul, és clar, perquè per poc que hom s'hi pari a pensar, un sol i únic govern mundial seria l'antítesi de la democràcia i el súmmum de l'oligarquia. A no ser, és clar, que aquest poder estigués fraccionat, repartit, descentralitzat... dividit.

Jo fa temps que sóc de l'opinió que els països petits són més aptes per a la democràcia que els grans i amples. I quan dic més aptes vull dir que hi ha més possibilitat de democràcia (si us plau, remarco que dic "possibilitat de"). Per una pura i simple qüestió de proximitat, de matemàtica bàsica si es vol: 150 persones representant-ne a sis milions no és el mateix que 200 representant-ne a 50 milions. I més enllà dels nombres, és una qüestió geogràfica de proximitat entre els centres de decisió i l'entorn. És una qüestió de percepció més clara i fidel de què pensa i com es sent la gent que t'envolta. I fixeu-vos que en tot moment estic parlant des de la democràcia representativa. Imaginem, doncs, si ens ho plantegem des de la nostra democràcia, la directa, la que es fa de baix cap a dalt, la del cara a cara on tothom ha de poder dir-hi la seva.

Per mi la qüestió de la independència de Catalunya, els Països Catalans, o de Múrcia (si s'escau), té molt sentit des d'aquesta perspectiva (Evidentment, en el nostre cas particular també hi ha el greuge cultural i lingüístic). De fet, l'ideal de l'anarquisme clàssic era el de petites comunes federades entre si per l'intercanvi de productes i accions conjuntes. No estic pas descobrint la sopa d'all...

* Carlus Jové és activista social. Article publicat al núm. 153 de la revista Catalunya.