CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Pensionazo, o com treballar més anys per a cobrar menys

Dijous, 3 març, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Deien defensar les pensions, es van posicionar contra el retard de l'edat de jubilació, defensaven que la solució no era retallar la protecció social, que d'això de treballar fins als 67 anys ni parlar-ne, no obstant això, la matinada del divendres 28 de gener “els sindicats” van arribar un acord amb el govern per a alterar-les.

Tot arrencava d'aquell no tan llunyà anunci sobre la urgència d'augmentar l'edat de jubilació dels 65 als 67 anys, de la necessitat de passar dels últims 15 anys per a calcular la pensió a 20 o a la totalitat de la vida laboral, d'una situació que alguns periòdicament anuncien amb prediccions apocalíptiques sobre la fallida del sistema públic de pensions, d'uns càlculs que vaticinen catastròfics desenllaços a partir de paràmetres totalment tergiversats, de futuribles problemes demogràfics difícilment justificables,… mesures perversament fonamentades i dictades pels mercats i les agències de qualificació, els mateixos que van produir aquesta crisi pretenen aprofitar el moment per a retallar despesa pública i fer negoci.

De compromís històric han catalogat alguns mitjans l'acord de pensions que, per si no fos suficient, pretenen sigui l'avantsala d'un gran pacte social. No obstant això, alguna cosa s'estava fargant en la rebotiga i gestos governamentals venien donant-se en compensació al transcendental canvi que estaven preparant.

D'una banda, el Projecte de Llei de Jurisdicció Social atorgarà als “sindicats” la representació dels treballadors encara que no estiguin afiliats, amb important estalvi de costos al quedar exempts dels procedents dipòsits, una significativa injecció econòmica destinada a formació de 27 milions -a gestionar directament per aquests sindicats i que no comptarà amb excessius controls administratius-, la possible pròrroga de la central nuclear de Garoña, o les ajudes a la mineria, o… És a dir, pagaments a compte per a fer callar possibles veus discrepants.

Per un altre costat, el Ministeri de Treball establia reglamentàriament les raons perquè els empresaris poguessin aplicar l'acomiadament “objectiu” -ràpid i abaratint costos, ordenava la recentment aprovada reforma laboral-, ara, necessitat de documentar àmpliament la situació econòmica de l'empresa i que aquesta no sigui merament conjuntural. Una bona forma d'agrair els serveis prestats.

Doncs en aquest context tan afable, es produeix un dels majors atacs contra el recentment estrenat estat de benestar i els drets dels treballadors, l'eina, un acord que retalla la renda dels futurs jubilats a través de l'ampliació de l'edat de jubilació i els anys de càlcul de la pensió, però, amb tota seguretat alguna sorpresa més ens tenen reservada ja que encara desconeixem el text exacte i la lletra petita de l'acord.

El veritablement important és que la reforma de les pensions implanta dues substancials novetats: l'edat de jubilació que passa dels 65 als 67 anys i cotitzar durant 37 anys (si pretenem cobrar el 100% de la jubilació en lloc dels 35 actuals), això sí, els canvis se'ns aplicaran gradualment fins al 2027. Amb tot, qui als 65 anys hagin cotitzat 38,5 anys podran jubilar-se cobrant el 100% de la pensió, alguns mal pensats diuen que aquesta mesura és per a fer callar i protegir a una àmplia base de l'afiliació sindical que no sentirà la pressió i quedarà exclosa de la pauta, obra de la seva alta edat i els extensos anys cotitzats.

Ara bé, gairebé cap comentari s'ha realitzat sobre l'altre paràmetre que trastoca fonamentalment l'actual situació: l'ampliació del període de càlcul fins als 25 anys. Aquesta mesura serà més ràpida en aplicar-se, ja que el 2022 totes les pensions de jubilació seran calculades amb aquest requisit.
Conseqüència d'aquest maremágnum, ja hi ha veus que reclamen incentivar fiscalment els fons de pensions privats, relegant interessadament que en l'últim any han augmentat un 20% els plans de pensions amb pèrdues o que mai s'ha invertit tan poc en ells, amb una caiguda en el mateix període del 33%.

A pesar de, hi ha veus des de la intel·lectualitat econòmica que s'alcen contra la reducció, máxime quan les pròpies centrals sindicals defensaven que retardar l'edat de jubilació era injust i innecessari.

Aquestes diuen que, ampliar el període de càlcul, significa incloure cotitzacions amb bases més petites, generant una baixada de la pensió final que quantifiquen en un 10,7%, depenent de la carrera professional: per a una pensió mitja de 887,6 euros al mes, la baixada serà de 94,9 euros mensuals, més de 1.100 euros en un sol any. Per a la Seguretat Social significarà un estalvi de dos punts del PIB, sobre la base dels càlculs que va enviar el propi govern a Brussel·les a principis del passat any.

L'altra mesura, la jubilació als 67 anys, tindrà un impacte significatiu. El retard en dos anys de l'edat per a jubilar-se, atorgarà a l'erari públic l'estalvi en dos punts de PIB, ara bé, la pitjor part serà per al treballador, que reduirà la seva pensió entre el 12% i el 15% de mitjana. Globalment les dues mesures quallen en una retallada del 22,7% de la pensió. Resultat, el govern pretén estalviar-se quatre punts de PIB a partir de 2030 (40.000 milions). D'aquesta manera, la despesa en pensions es mantindrà en el 12%, en l'actualitat supera el 9% del PIB.

En aquest moment que és una qüestió de candent actualitat, fem una mica de memòria històrica i recordem que el sistema de pensions s'ha modificat en cinc ocasions durant l'etapa democràtica actual, amb tres magnes reformes. La primera en 1985 amb el govern socialista –acompanyat per una vaga general convocada conjuntament per CGT i CCOO-, va estendre el període de càlcul de la pensió de 2 a 8 anys. En 1996 el govern popular va desplegar la segona gran reforma -aquesta vegada va comptar amb el suport de CC OO i UGT-, ampliant el període de càlcul per a la pensió de 8 a 15 anys. La tercera, que s'aprovarà pròximament i que sorgeix de l'esmentat acord -també amb ambdós sindicats-, és la més àmplia doncs modifica l'edat de jubilació (de 65 a 67 anys) i el període de càlcul (de 15 a 25 anys).

Això en un context socioeconòmic on més de 900.000 joves menors de 25 anys no troben treball, on la seva alta temporalitat arriba a al 50,8%, i on el 60% dels menors de 30 anys es troben obligats a viure amb els seus pares. Resultat, els condemnem a un llarg periple professional que perllongarà la seva vida laboral fins i tot més enllà dels paràmetres fixats.

En conclusió, mesures les adoptades que incideixen encara més en la dualitat laboral: treballadors estables enfront de precaris, doble escala salarial,… La solució, davant un problema que diuen que és demogràfic, no era tan complicada, n'hi havia prou amb incrementar la taxa d'actius.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció