CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Pensions i treball domèstic: pactes contra dones

Dilluns, 24 gener, 2011
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

La Comissió del Pacte de Toledo ha proposat que s'estudiïn mesures perquè les mestresses arribin a cobrar pensió de jubilació. L'informe parla de reconeixement de períodes cotitzats per cura de fills i depenents, així com d'establir incentius fiscals, que no concreten, perquè cotitzin els matrimonis amb règim de ganancials. Tot molt abstracte encara però molt preocupant, perquè suposa aprofundir una via ja iniciada cap a la consolidació de la divisió sexual del treball que les dones espanyoles havíem somiat amb desafiar. Pensàvem: ja que ens hem incorporat a l'educació amb immillorables resultats, volem les nostres ocupacions i les nostres pensions per dret propi! Encara més, ara que hem demostrat la nostra vàlua per a qualsevol professió, i la vàlua dels homes per a qualsevol activitat domèstica, volem repartir al 50% totes les tasques! No és possible? Per què no? S'han plantejat si més no la pregunta els diputats i les diputades de la Comissió del Pacte de Toledo?

Diran que no és possible perquè nosaltres triem ser mestresses, però ningú es creu ja que les noies que acaben els seus estudis opten massivament per aquesta vocació. Al contrari, per a joves menors de 30 anys, la taxa d'activitat femenina és pràcticament igual a la masculina. De fet, moltes retarden la decisió del primer fill buscant estabilitat en l'ocupació; la baixíssima taxa de fecunditat espanyola és una mostra que les dones no estan disposades a optar per la maternitat sacrificant la seva professió. Però el que no es diu és que les poques que es decideixen a tenir fills es troben, a més de sense serveis públics d'educació infantil accessibles, amb marits que no comparteixen, amb empresaris que els penalitzen i amb importants incentius econòmics a les famílies perquè elles abandonin definitivament les seves ocupacions. Aquí està el desgravament per declaració conjunta dels matrimonis en l'IRPF, una ajudeta si ella es queda a casa que s'uneix als permisos de maternitat cada vegada més llargs (i molt més llargs que els de paternitat), als quals succeeixen excedències amb reconeixement de cotitzacions (encara que, noti's: solament durant un període i mai per a l'atur!).

Ajudetes i promeses: el règim matrimonial de ganancials ja els promet que tot serà dels dos al 50%. A més, ella no ha de preocupar-se, perquè amb les cotitzacions d'ell tindran una pensió de jubilació i, si passés el pitjor, ella quedaria amb la de viduïtat. Com sembla que tot això no està sent suficient, ara se'ls promet una pensió de jubilació (que la Comissió del Pacte de Toledo anomena ‘pròpia’) pels seus treballs de mestressa. Què fàcil és enganyar a una jove mare que de totes maneres no té altra alternativa! Perquè de la dita al fet va molt tros: ningú li adverteix que la pensió de viduïtat es perd en cas de divorci; que la liquidació de ganancials és un infern en moltes ocasions; que els períodes reconeguts probablement no els donin per a arribar als 20 anys de cotització que establirà la nova reforma de les pensions; i que, si per ventura arriba als 20 anys, li quedarà la pensió mínima perquè les bases de cotització seran baixes i perquè per aquest camí no arribarà a els anys necessaris per a tenir pensió completa.

La Comissió del Pacte de Toledo, que en l'informe citat reclama la “real equiparació de salaris entre homes i dones”, ha de saber que reintegrar-se a una ocupació de qualitat a partir dels 40 anys després d'un període llarg d'absència és gairebé impossible, a part que el cost d'oportunitat ja no es recupera; i avui dia queda molt per viure a partir dels 40 anys, amb marits i fills/es o sense ells/elles. Les dones, a més de no haver estat educades per a pensar en elles mateixes, i menys a llarg termini, han de descobrir per si mateixes, en la seva pròpia carn, tots aquests efectes previsibles. Curiosa inhibició del Sector Públic en la seva tasca informativa/formativa, o millor dit, bonica forma de llençar la pedra i amagar la mà!

Els estralls d'aquestes propostes ‘noves’ poden comprovar-se en els països, com Alemanya, que ens precedeixen en elles. Sobre la base d'aquestes experiències, ja el 1996, Diane Sainsbury va establir dues constatacions sobre els drets/compensacions atorgats sobre la base del treball domèstic i de cures: 1) sempre són inferiors als adquirits per la permanència en l'ocupació, i 2) mai són suficients per a assegurar-se una renda que permeti viure independentment.

Si els incentius segueixen augmentant i prosperant, és possible que el govern de torn es tregui de damunt a unes quantes buscadores d'ocupació d'aquestes que entelen les estadístiques de l'atur. Però, és bo per al país? Paradoxalment, un efecte constatat, i obvi, d'aquestes figures desincentivadores de l'ocupació formal és el de potenciar l'economia submergida, enemic principal del Pacte de Toledo. En efecte, en la seva declaració programàtica, el Pacte crida a ‘incentivar el treball regular i lluitar contra l'economia submergida, permetent que aflori l'ocupació oculta existent en l'actualitat’; i per això proposa que les bases de cotització s'acostin als salaris reals i que es penalitzin els buits de cotització. Somiaran amb que s'apliquin aquestes regles per a tot ‘el món’ excepte per al 50% de la població?

Sembla com si no s'haguessin adonat que la seva impossible excepcionalitat es refereix justament a la meitat més important de la regla, perquè són les dones les que tenen més buits i les que estan més afectades per aquesta ocupació sense drets. Però els perjudicis per a la societat són molt majors que la precarietat i la pèrdua d'ingressos per impostos i cotitzacions que suposa l'economia irregular. Ja ningú posa en dubte que l'especialització de les dones en el treball domèstic és ineficient: desaprofitament del seu capital humà, segregació del mercat de treball, malversament del capital cuidador dels homes… Encara més, sabem que és insostenible: els països que continuen per aquesta via, com Alemanya, Japó, Espanya o Itàlia, registren les menors taxes de fecunditat del món, en un fenomen que s'ha donat a anomenar ‘suïcidi demogràfic’.

Llavors, a qui li interessa la via que la Comissió del Pacte de Toledo ens proposa aprofundir? Molt senzill: a un sistema político-econòmic en el qual, com afirma Vicenç Navarro, el poder de classe s'alia amb el poder de gènere. El confinament de les dones en la llar, tan perjudicial per a elles mateixes i per a la societat en el seu conjunt, proporciona a les empreses homes totalment disponibles i, com únics sustentadors, absolutament submissos. Què més els dóna si es desaprofita la meitat del capital humà del país? Què els importa que els serveis públics siguin una inversió rendible, si no s'apunta al seu compte de resultats empresarials? El capitalisme salvatge no entén de raons socials. Per això, fa ja gairebé un segle, la comunitat internacional es va unir entorn de la idea de l'Estat del Benestar, precisament per a posar límit a aquest fenomen depredador que ara torna a campar a l'ample.

Cal reconèixer també que el sistema té la seva base social. També l'anomenada esquerra està sucumbint davant els cants de sirena d'aquest poder patriarcal i econòmic que sembla atorgar als homes la descàrrega sobre la part feble. Qui parla d'aquests temes? Dones en el 99% dels casos. Algunes feministes ens quedem sense veu cridant que volem ser iguals als nostres companys de classe, de treball, de vida. Els nostres companys progressistes no neguen les nostres raons però tampoc ens escolten. La violència de gènere es tracta com una cosa abstracta. El Burka es tolera o es minimitza el problema amb arguments quantitatius (“n'hi ha pocs”, repeteixen). Hem crescut pensant que estàvem conquistant la igualtat i ens hem topat amb la diferència. Alguns se sentiran privilegiats, sobretot quan l'ocupació és un bé escàs i no sembla haver-hi per a tots. Però s'equivoquen qui trien aquest camí, perquè per ell solament es va a la barbàrie. I al pas que anem, com va escriure Bertolt Brecht, quan vinguin a per ells ja no quedarà ningú per a protestar.

* Maria Pazos és membre del Consell Científic d'ATTAC-Espanya

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció