CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Per què Israel necessita la guerra?

Dijous, 5 febrer, 2009
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Segons aquest activista israelià, director del Alternative Information Center, Israel ha construït la seva identitat entorn de la seguretat enfront de les suposades amenaces externes.

La majoria absoluta dels israelians jueus han donat suport l'ofensiva de Gaza igual que van donar-lo a l'ofensiva contra el Líban en el 2006 i les successives ofensives portades a terme a Cisjordània des de l'any 2000.

Si bé podríem explicar aquest posicionament prenent com a base la ideologia colonial que nodreix al sionisme, això ens deixaria amb la impressió que la societat israeliana és una societat homogènia i sense contradiccions. No obstant això, la societat israeliana és una societat profundament inestable i atrapada en les seves contradiccions. És precisament en elles on hauríem de buscar les explicacions per al militarisme imperant a Israel.

El major repte del projecte sionista i la seva estructura de classes no van ser les successives guerres sinó el procés d'immigració massiva després de la independència de l'Estat. En els seus primers anys, Israel es va veure forçada a absorbir a una població dues vegades major a la població de colones d'origen europeu que havien fundat prèviament l'Estat israelià.

Per al moviment sionista l'objectiu original de la immigració era suplantar la mà d'obra palestina que havia estat expulsada. Però els immigrants, que procedien de la classe mitja urbana o rural es van resistir activament a aquest procés de pauperització i proletarització. Una sèrie d'aixecaments populars durant l'any 1955 van dur al establishment a percebre l'efervescència social en els campaments d'immigrants com un veritable perill per al projecte sionista, per a acabar tement un suposat projecte revolucionari del Partit Comunista Israelià.

La guerra de 1956 i l'onada nacionalista que aquesta va despertar, van permetre la inclusió ideològica dels immigrants remetent a segon lloc el descontentament social. De la mateixa manera, 11 anys més tard la guerra dels Sis Dies i l'onada nacionalista després de la victòria va servir d'instrument per a disciplinar el moviment sindical autònom que havia començat a desenvolupar-se.

La guerra no va cohesionar la societat israeliana, però sí que va servir per a establir la disciplina social en una societat fracturada. Les guerres i sobretot la victòria militar de 1967 van servir per a establir el fonamentalisme ètnic que caracteritza el discurs hegemònic d'Israel. Aquest permet a les classes dirigents sobreposar-se a les fractures socials proposant en fals una identitat d'interessos nacionals jueus.

Per aquesta raó, el discurs de la pau, que no proposa solucions a les fractures socials de la societat israeliana, subverteix les promeses del fonamentalisme ètnic. Amb la pau desapareix el perill comú que sosté la identitat entre el desocupat de Sderot i l'enginyer de sistemes de Tel Aviv. Al mateix temps, amb la pau queden paleses les contradiccions socials i ètniques de la societat trencant-se la disciplina que permet l'estabilitat social.

La reestructuració global del pensament neoconservador permet a la burgesia israeliana regenerar-se i transformar-se en el departament d'investigació i desenvolupament de la indústria armamentística global, mentre les minories ètniques i els pobres poden accedir al sistema a través de l'aparell militar o com agents de seguretat privada. Per a aquells que no tenien possibilitats d'accés al sistema els queda la radicalització nacionalista.

Segons aquesta lògica, els atacs suïcides del principi de la dècada i més tard els coets artesanals de Hamás permeten reconstruir una identitat jueva israeliana basada en els interessos comuns de seguretat. Amb aquests coets, una població marginalitzada i empobrida, com la que resideix a Sderot, pot retornar al centre del consens nacional. Sota la pluja de coets, Sderot es transforma d'una població marginal, on viu una tercera generació d'immigrants que no va poder escapar de la seva condició de perifèria, en un símbol de la destinació del poble jueu.

Evidentment, aquest procés requereix l'exclusió de la població no jueva a Israel i la marginalització dels ciutadans palestins de la vida pública. El contrari suposa retornar a les crues relacions socials que van començar a percebre's durant el procés de pau. Quan les relacions socials a Israel queden netes de les seves característiques ètniques, ser un aturat a Sderot no significa altra cosa que ser simplement una víctima del sistema.

El veritable ésser israelià queda construït en un context étniconacionalista excloent on l'anhel de pau es converteix en un ritual retòric però sense significat real. Òbviament això precisa excloure les forces polítiques que proposen un projecte coherent de pau pels perills que el mateix implica. Així, organitzacions i intel·lectuals reconeguts en l'exterior per la seva retòrica pacifista acaben donant suport a l'ofensiva d'octubre de 2000 contra el poble palestí, l'ofensiva contra el Líban de l'any 2006 i l'ofensiva actual contra el poble palestí en Gaza.

Sergio Yahni. Activista israelià del Alternative Information Center.

www.diagonalperiodico.net/spip.php?article7152

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció