Per què la pobresa està creixent a l´Estat Espanyol?

La resposta a aquesta pregunta és fàcil. La pobresa ha augmentat com a conseqüència de les polítiques públiques que s'han estat aplicant en els darrers anys. I, entre elles, tres adquireixen especial importància. Una d'elles és la reforma laboral que ha tingut com a objectiu reduir els salaris, com a conseqüència de l'augment de la desocupació.

Sóc conscient que hi haurà moltes veus que qüestionin aquesta tesi, dient que, en contra del que dic, la reforma laboral tenia com a objectiu establir les condicions per crear ocupació, afegint a més, que no era la seva intenció abaixar els salaris. Però l'evidència del contrari és aclaparadora. Conseqüència de les reformes laborals que s'han anat fent (facilitant l'acomiadament dels treballadors ha augmentat, no disminuït, la desocupació, destruint milers i milers de llocs de treball).

És difícil de creure que els dissenyadors d'aquestes polítiques i els legisladors que les van aprovar no sabessin que aquestes reformes del mercat laboral destruirien ocupació augmentant la desocupació i baixant els salaris. L'experiència internacional corrobora i confirma l'experiència nacional. Facilitar l'acomiadament determina augmentar el nombre d'acomiadaments i l'atur, sobretot en un moment com l'actual, en què no s'està creant ocupació.

La famosa "flexiseguretat" que es va estar promocionant pel govern espanyol anterior, segons la qual cal facilitar l'acomiadament dins d'un sistema de seguretat i reciclatge del treballador, assumeix que hi ha llocs de treball als quals el recentment treballador acomiadat pot incorporar. Aquest no és el cas. En realitat, els països que han tingut més èxit en evitar el creixement de la desocupació són aquells on s'ha repartit el treball.

Un cas clar és Alemanya on, en lloc d'acomiadar, el que es promou és la distribució del treball. Això és conseqüència del sistema de cogestió existent a Alemanya, on els sindicats a nivell d'empresa han dificultat l'acomiadament, facilitant al seu lloc el repartiment del treball (de manera que cada treballador treballa menys hores, mantenint així el nombre de llocs de treball) .

A Espanya, per contra, es promou facilitar l'acomiadament i debilitar el sindicat mitjançant la debilitació dels convenis col·lectius, ha disparat la desocupació i ha reduït els salaris espectacularment, facilitat per l'existència dels salaris mínims més baixos de la Unió Europea dels Quinze, UE-15 (el grup de països més propers a Espanya pel seu nivell de riquesa). La pobresa entre la població treballadora ha crescut exponencialment.

Però una altra causa de l'augment de la pobresa són les polítiques fiscals regressives, que han accentuat encara més l'escassa capacitat redistributiva de l'Estat, tant central com autonòmica.

Les polítiques fiscals s'han caracteritzat en els últims quinze anys per una reducció i / o eliminació d'impostos, que ha significat que hagin minvat els ingressos a l'Estat, com ara l´eliminació d'impostos de patrimoni (2.500 milions d'euros), rebaixes dels impostos de successions (2.552.000), rebaixa d'impostos de les rendes superiors (com les rendes que ingressen més de 120.000 euros a l'any, generant una pèrdua d'ingrés de 2.500 milions), baixada d'impostos de societats de grans empreses que facturen més de 150 milions d'euros l'any (i que representen només un 0,12% de totes les empreses), i que ha significat un descens dels impostos de 5.300 milions d'euros. I així un llarg etcètera de rebaixes d'impostos que beneficien primordialment a les rendes superiors (que deriven els seus ingressos, en gran part, de les rendes del capital).

Per tal de cobrir aquests forats en els comptes de l'Estat (contribuint al forat més gran, resultat de l'enorme frau fiscal que, segons el Sindicat de tècnics del Ministeri d'Hisenda de l'Estat espanyol, arriba a la xifra de 90.000 milions d'euros (frau que es concentra en les grans fortunes, a les grans empreses i en la banca) l'Estat (el central i els governs autonòmics, com la Generalitat de Catalunya) ha reduït les despeses públiques, incloent els socials (i, molt en particular, les transferències públiques - com ajudes a la gent gran, a les famílies, a les persones amb discapacitats, entre d'altres-i els serveis públics com sanitat, educació, serveis d'ajuda a les persones amb dependència, escoles bressol, habitatge social, serveis socials, serveis d'integració dels immigrants i prevenció de l'exclusió social), retallades que perjudiquen sobretot a les classes populars, les majors usuàries de l'Estat del Benestar.

Les retallades fiscals que han beneficiat a les rendes superiors i les conseqüents retallades d´inversió pública social (amb el consegüent empobriment de l'Estat del Benestar) que han perjudicat a les classes populars, han accentuat encara més la baixa capacitat redistributiva de l'Estat (tant central com el de la Generalitat de Catalunya), que és dels menys redistributius existents avui a la UE-15.

Si no hi hagués estat del benestar (és a dir, les transferències i els serveis públics), el 24% de la població adulta a Catalunya seria pobra.
Amb l'aplicació de les polítiques redistributives, la pobresa baixa a un 20% (entre nens es manté al 25%), una disminució de només 4 punts. En la mitjana de la UE-15 passa d'un 25% a un 16% (un disminució de 9 punts), i a Suècia passa d'un 27% a un 13% (una disminució de 14 punts). Aquesta és una de les majors causes de que Catalunya i Espanya tinguin el major nivell de pobresa a la UE-15.

Aquestes són algunes de les causes del creixement de la pobresa al nostre país. Aquest augment és, doncs, resultat d'intervencions públiques aprovades i promogudes per partits governants que, paradoxalment, semblen ara alarmar de la mida del problema social que estan creant. No deixa de ser una paradoxa que la televisió pública catalana TV3 (clarament influenciada pel govern conservador català, major proponent, juntament amb el govern conservador espanyol, de les reformes del mercat laboral i de les polítiques fiscals i de retallades d´inversió pública social) dediqui tota una marató per recollir quatre milions d'euros per als serveis d'ajuda a la societat civil per tal d'ajudar els pobres, quan es podrien haver aconseguit 2.500 milions eliminant la rebaixa d'impostos als rics (que ingressen més de 120.000 euros a l' any) o dels impostos de successions.

Temerosos que aquesta paradoxa aparegués durant la marató, tant el director general de TV3, el Sr Eugeni Sallent, com el Sr Antoni Bassas, el presentador del programa, van subratllar que l'objectiu de la marató no era discutir o analitzar les causes del creixement de la pobresa (que hagués mostrat clarament la seva complicitat en la creació de tanta pobresa), sinó només la seva necessitat de suport immediat per la societat civil.

Com deia Monsenyor Óscar Romero, arquebisbe de San Salvador, "sempre em diuen sant quan vull atendre els pobres, però em diuen "radical extremista" quan vull eliminar la pobresa, eliminant les seves causes". Caldria que l'Església catalana i espanyola i les associacions properes a elles desitgessin no només pal·liar, sinó també eliminar la pobresa. Podrien fer-ho denunciant aquelles polítiques de retallades en lloc de guardar silenci, com ho han estat fent durant tant de temps.

Vicenç Navarro és Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials, de la Universitat Pompeu Fabra

FONT: WEB VICENÇ NAVARRO