Per què li dieu “crisi” si són cops d’estat

Els primers sis mesos de l'any 2011, tres “empreses” han destinat 1,76 milions d'euros a influir en decisions polítiques del Congrés dels Estats Units. És una informació que dóna el diari “Público/Públic” en la seva edició del 16 d'agost, signada per Pere Rusiñol. Ara ja ho podem dir: cap altra publicació diària de paper, que es pugui trobar al quiosc, permet entendre aquest cop d'estat anomenat “crisi” com aquest plec de papers. No dic res d'altres seccions, però la d'economia de “Público/Públic” és l'única que apunta i assenyala responsables mirant cap a dalt, cap als amos, cap als poderosos... i s'agraeix molt en moments com aquests. Les empreses són tres agències de qualificació de deute, això que heu degut sentir tan freqüentment en els darrers mesos per televisió i que sembla no se sap ben bé què. Els noms ja se'ns han fet familiars: Moody's, Standard & Poor's i Fitch Ratings. Els homes que estan protagonitzant aquest assalt programat al que és de tots també tenen nom tot i que s'amaguin darrere d'aquestes tres “empreses de rating” o fins i tot alguns els diguin “els mercats”. Són, seguint un cop més informacions de Pere Rusiñol, Ray McDanield, màxim executiu de Moody's; Deven Sharma, cap de Standard&Poors; Stephen Joynt, director de Fitch Ratings; Bart Oosterveld, analista de deute sobirà de Moody's; David Beers, analista de deute sobirà de S&P; i David Riley, analista de deute sobirà de Fitch. Tots ells, com a mínim i sense excepció, estarien en una presó si els seus cops d'estat els haguessin protagonitzat amb uniformes militars, però estem al segle XXI i tot ha canviat per continuar igual, tal com escrigué l'onzè príncep de Lampedusa Giuseppe Tomasi.

Per què “la crisi” és -o ha servit- per tirar endavant diversos cops d'estat alhora? Doncs perquè, a banda dels actors, que han canviat perquè som al segle XXI i els militars no són a primera fila però sí vigilant, el que està passant arreu del món capitalista (arreu del món, doncs) és “la usurpació del poder vigent i la vulneració de la legalitat institucional per part d'un grup de persones amb l'objectiu d'aconseguir el poder absolut i governar mitjançant una dictadura”.Si cap govern del món pot triar les seves polítiques socials (sanitàries, educatives, d'assistència social...), ni econòmiques, ni laborals... perquè “els mercats” marquen quines han de ser... Si cap programa electoral enlloc incloïa això que anomenen “retallades” -i que només és una destrucció calculada i ordenada dels estats del benestar creats després de la segona Guerra Mundial per tal que les classes obreres nacionals no caiguessin en la temptació revolucionària-... Si qui mana no són els “polítics” sinó els especuladors financers... Si qui decideix les polítiques educatives i sanitàries d'un país no són els votants a través de la delegació de la seva sobirania personal sinó “els mercats” amb les seves amenaces reals... Si tot això..., el que tenim davant no té res a veure amb el que teníem abans del 2008. I si abans alguns li deien democràcia, ara fins i tot aquests poden entendre que li tot i que li diguin... no ho és.

No idealitzo aquella situació, perquè ideal no ho era, però sí molt millor que l'actual. Cal dir-ho ben fort: “la crisi” ha estat la gran excusa per fer diversos cops d'estat mundials que no són els darrers ni els únics. Ara van per totes. I quan hi ha cops d'estat cal saber els noms dels culpables, ja siguin militars històricament o economistes i voltants en l'actualitat. Alguns els tenim i amb les restes dels estats nacionals que encara queden cal fer-los front. I cal fer-ho ja, perquè mentre continuem teixint petites alternatives que van a pas de puça, ells han posat la directa i ho estan arrasant tot. I no és metàfora, desgraciadament ara no és metàfora sinó realitat pura i dura.

* Jordi Martí Font és afiliat de la CGT de Tarragona