‘Però fora, Pilar, hi ha tanta merda…’

Ho cantava Lluís Llach al disc “Porrera” i manté tota la seva actualitat. Li ho deia a la Pilar, quan li explicava que “fora, Pilar, hi ha tanta merda, merda, merda. La merda dels banquers que caguen misèria pels pobres de merda. La merda dels polítics amb horitzons de merda. La merda dels nous intel·lectuals amb cervells de micròfon que des de poltrones llepaires ens manen idees de merda”. I avui em vull aturar en els “nous intel·lectuals amb cervells de micròfon”, ja que els altres estan massa ocupats robant-nos...

Fa anys i panys que moltes de les persones que combatem el neoliberalisme des dels moviments socials tenim especial cura a fer, escriure, dibuixar i editar mitjans de comunicació propis que anomenem, a nivell genèric, “alternatius” o “contrainformatius”. I una de les funcions d'aquests mitjans és la de dotar-nos de pensament crític capaç de desmuntar els discursos del poder alhora que ens en construeix un o uns de propis. Sense cap mena de dubte, ho estem aconseguint, però en cal intensificar i aclarir les nostres intencions si realment volem que els canvis que proposem, expliquem i posem en pràctica siguin transcendents. Penso que un dels trets identificadors dels nostres discursos movimentístics és que qui els creï ha de ser un intel·lectual col·lectiu. I què és això? Doncs expliquem-ho i, tant com sigui possible, posem-ho a la pràctica.

L'intel·lectual col·lectiu està format per cada una de les aportacions de cadascun i cadascuna de les persones que no ens deixem xafar, de cada una de les que no ens creiem que estiguem tan bé com diuen que ens fan sentir. Perquè viatgem i veiem gent que pateix, i no perquè siguin patidors de mena sinó perquè tal com ho tenim muntat –com ho tenen... i nosaltres hi participem- no va. Fins fa poc no anava a fora però ara tampoc no va a dins. I quan sumem el que diem, totes i tots, malgrat que algun cop és contradictori -i no ens fa por que ho sigui-, esdevenim intel·lectual, intel·lectual col·lectiu, format per pensament i acció, per pensaments propers i sovint coincidents, tot i que no sempre. Fem, alhora que pensem, acció directa que no es conforma a denunciar sinó que alhora argumenta, explica, qüestiona... i així ens convertim en poderet constituent. Sí. dissoldre el poder en petits poders és una forma que pot arribar a ser bona per negar-lo.

Intel·lectual col·lectiu. Pensament i acció quan, per exemple, milers de persones gosem desobeir les ordenances cíviques que donen l'espai públic només a qui paga per ell i el converteix en negoci acampant a les places. O quan centenars de milers de persones participem en un procés de consultes sobre la independència de la nació catalana autoconvocant-nos. O quan milers de persones ens plantem davant del Parlament per visualitzar que el que anaven a provar (la Llei Òmnibus) és el pitjor atac dels poderosos i rics contra la majoria de població fet mai en democràcia, si és que això ho és. Intel·lectual perquè fa pensar i ajuda a fer-ho, denunciant els plantejaments destructors de la vida al tros de terra que habitem, ara inclús al cor dels llocs on habitem els que no estem tan malament com la majoria de la resta. Col·lectiu perquè el que diem, fem i provoquem és fet per més d’un nom, per més d’una persona, per més d’una manera de fer i de ser.

Tinguem clar que no només l’acció directa serveix per fer gramàtica amb al propi cos sinó també la frase líquida que flueix i va amarant consciències i cervells que la desgranen i en prenen una a una cada una de les parts, que gra a gra reformulen sentències i proposicions més o menys lúcides i fan que passin a ser part del propi pensament de qui les llegeix o sent.

Entre nosaltres també hi trobarem individualitats individuals i saber xuclar-les i que passin a ser part del tot és la nostra feina. Que esdevinguin part del tot que suma i s’infecta alhora que esdevé cada cop més col·lectiu, més divers i més format per gent diferent i pensaments veïns tot i que sovint no iguals.

No tindrem mai els grans mitjans de què disposa el pensament únic teledirigit dels “opinadors lliures” que tots diuen el mateix per tal que amplifiquin les nostres veus però sí que tenim ja els mil i un petits megàfons que les reprodueixen, que esdevenen mosquits que, ben encaminats i mai dirigits, facin caure l’elefant en qüestió, es digui Cardús, Sostres, Rahola, Barbeta, Losantos o Cuní. I en aquesta tasca, compartir és la millor tàctica, sumar la millor eina i no ser benvolent la millor forma d’intel·ligència. Escoltar, saber, reproduir, aprendre, fer, crear i infectar. Aquestes són les normes d’aquest intel·lectual col·lectiu que som totes i tots les qui ens atrevim a dissentir i que cal que creixi.

* Jordi Martí i Font és afiliat de la CGT de Tarragona