Plomes o porres?

Tímid somriure nerviós o calfred gebrador d’espinada, escoltar el Conseller d’Interior Felip Puig demanar als periodistes que no siguin neutrals esparvera. Veure’l recomanant com cal desenvolupar la feina amb hàbils consells de pa sucat amb oli, acaba per deixar garratibat.

A propòsit de la futura llei sobre usos de l’espai públic, sarkozyiana regulació del burka inclosa, el conseller ha anunciat que els treballadors i treballadores de la informació “no seran només espectadors passius i missatgers asèptics i escèptics”. Que estem cridats -incerta glòria, dubtós encàrrec, pèssim avís- a “un paper important alhora de dibuixar el compromís” amb la singular concepció de seguretat que pregona el conseller d’Adigsa. Perdó, d’Interior, que la memòria sempre és punyetera.

Per empassar saliva, doncs, i tastar el nus de la gola: fitar un ministre de la porra demanant a la bestreta dosis de no-neutrals preludia, inevitablement, futures bombes de neutrons. De neutrons informatius, sobra dir-ho.
Ja disculparan les molèsties i perdonaran les disculpes, però comprenguin la boutade: fa res, sota la tèrbola dictadura que va arruïnar aquest país, ja disposàvem a l’estat veí d’un ministre d’Información i Turismo, el mateix que ratificava penes de mort i es remullava els genitals nuclears a Palomares, que manava puntualment com calia informar. I no feien pas broma. No els hi tremolava pas el pols si calia dinamitar la premsa. En literalitat real: van acabar volant amb goma-2 el ‘Madrid’. No fotem.

D’aleshores ençà, han plogut mentides i transicions de fira i tupinada. Transicions, transaccions, que també van deixar intacte, impune i incòlume les terminals del poder mediàtic que sostenia el règim interior anterior. Una transició xulipiruli, ja se sap. De faula. Avui, però, som al 2011. I molt s’han sofisticat les estratègies del silenci. Hi ha dinamites més subtils. De fet, fa anys que Chomsky categoritza i adverteix que la propaganda és a la democràcia allò que la porra és a la dictadura. Per això cal revisar, revisar amb cura, la demanda concreta de Puig: pretén implicar el periodisme, via creació d’estats d’opinió teledirigits i manufacturats en despatxos oficials, en la defensa de l’inquietant model de seguretat que preconitza.

El més greu de tot plegat és que no és pas el primer cop. Puig és, en aquest sentit, multireincident. Arran de l’indignant desallotjament frustrat del 27M a la plaça Catalunya de Barcelona, el conseller ja va acusar ‘el gremi’ d’estar rere la polèmica, acusant-lo d’haver inflat la notícia des d’un focus tendenciós que no va mostrar tot el succeït. Doble crítica implícita de fons, nascuda del responsable d’Interior i pel que es cou potser també d’Informació. Deia que no fèiem bé la nostra feina, i, disparant al pianista des de la soledat del xèrif, afegia que a més no li fèiem costat. Desagraïts com som. Vell estil amb velles maneres: versió oficial, versió d’oficials.

Aquella intervenció mítica corre el risc d’esdevenir antològica: Puig va jurar i perjurar que mostraria les esclaridores fotos d’allò realment succeït, que centenars de càmeres van ser incapaces de captar a plena llum del dia i que un helicòpter policial que tot ho enregistra -amb tecnologia punta i dubtós control judicial efectiu- tampoc va saber detectar. Curiós. Era el seu parer i empra el dret que l’assisteix a mentir, fins i tot en l’exercici de les seves responsabilitats públiques. El mateix dret, però, que tenim nosaltres a no combregar-hi i demostrar que mentia. Les fotos mai han aparegut. Ni apareixeran, perquè no són enlloc. O aquesta hipòtesi o l’altra: que Felip Puig bat rècords i esdevé el primer ministre d’Interior del món que no mostra, disposant d’elles, imatges que poden deslluir, estigmatitzar i qüestionar un moviment social de protesta i oposició.

Sant tornem-hi. El requeriment de Puig suscita l’etern debat vers l’aporia d’escriure amb ploma o amb porra. Els límits precisos entre propaganda i informació, la frontera que separa el mercenari del periodista. Fet i desfet, en aquest país tan petit, la tensa i contradictòria relació entre filtració policíaca i informació lliure és tristament prolífica: del Plan ZEN de Barrionuevo a la ‘garzonada’ del 1992, dels reservats de luxe mediàtic de Mayor Oreja a la capacitat de generar realitat simulada del Grup Godó. L’hemeroteca n’és massa plena. I qui sap si en el fons cal agrair, anticossos activats, la sinceritat del conseller: demana tendenciositat escorada i que s’enfoqui el plànol esbiaixat desitjat. Que li riguem les gràcies i li lloem les gestes. En la delicada matèria reservada -fet migratori, drets civils, convivències, futurs compartits- on ja es va estrenar amb el patró racista de l’estigma excloent: “col·lectius de procedència determinada que tendeixen a delinquir i s’organitzen en clans”.

Tal com va el país, juro i perjuro que encara no sé si parlava de la banca, de la direcció de la CAM al País Valencià o de determinades nissagues de Pedralbes. Però en tot cas i, sia com sia, el risc evident de la proposta és que acabi concorrent aquella cínica i popularitzada dita llatinoamericana que, sota el jou de les juntes militars, sintetitzava: “al lloc dels fets van personar-se periodistes… i altres forces de seguretat de l’Estat”. Ni per boca petita ni pel boc gros, entre tímid somriure nerviós i calfred gebrador d’espinada, molt em temo que aquesta ha estat la intemporal pretensió concreta d’un conseller compulsiu. Vaig rellogant cadires.

* David Fernàndez és periodista i activista social