Pressupostos suïcides
Els pressupostos generals de l'Estat aprofundeixen les lògiques que han generat les desigualtats socials.
No resulta difícil construir una crítica a aquest govern social-liberal del PSOE, tant per la seva proposta de Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) per a 2010 com per les seves polítiques socials, de regulació del mercat de treball, polítiques privatizadores que no garanteixen la satisfacció de necessitats (com l'educació, sanitat, cures, pensions, atenció familiar, transport, etc.), les seves polítiques mediambientals, energètiques o de retallada de llibertats civils.
Com organització sindical i social llibertària, anticapitalista, revolucionària, ens posicionem radicalment crítics a aquestes polítiques del Govern perquè només contemplen el continuisme del marcit model productiu. El capitalisme no és millorable ni reformable, no existeix cap capitalisme amb rostre humà. Amb ell la classe treballadora no té futur. Cal seguir treballant, lluitant, teixint xarxes d'autoorganització civil que aglutinin la nostra rebel·lia fins a assolir un canvi de model social.
En aquesta ocasió, els PGE 2010 no mostren sinó les mateixes polítiques implementades des de 2004, quan el PSOE accedeix al poder polític i s'emmarquen en un cicle de creixement sense precedents de l'economia, en el qual governants, empresaris, multinacionals, organismes supranacionals com la Comissió Europea, el FMI, l'OCDE o el Banc Mundial, al costat de molts assalariats concorren en la mateixa lògica capitalista: “a créixer” perquè els diners i les regles del mercat ens faran feliços.
La crisi del sistema capitalista no ens ha fet reflexionar sobre la necessitat d'un nou model social al servei de les persones i no del mercat. Ens diuen que els comptes són molt clars. Disminueixen els ingressos per la contracció de tots els sectors productius i de serveis i l'augment de l'atur en cotes del 20% de la població activa i, d'altra banda, augmenten les despeses.
Injustícia social oculta
Del Pressupost 2010, quant a com gasta l'Estat, pogués semblar que estem davant uns pressupostos “socials”: el 51,6% de la despesa es destina a pensions i atur; el 21% són transferències a Comunitats Autònomes i Ajuntaments i a la UE, que aquestes suposadament empren en necessitats socials, ja que tenen transferits drets socials essencials per a la població. Però la realitat se'ns emmascara: el 63% dels treballadors i treballadores perceben menys de 1.100 euros al mes; el 60% de les llars tenen problemes seriosos a fi de mes; el 20% de la població es troba per sota del llindar de la pobresa relativa, els joves van augmentar en sis punts el seu nivell de pobresa en 2008; prop de 1,3 milions de persones aturades no tenen cap tipus de prestació.
Aquesta realitat se'ns presenta com una cosa inevitable, que no està mediatitzada ni provocada pel model social de relacions que patim, per les polítiques que apliquen els governants, pels avantatges que progressivament assoleix la patronal a costa de la majoria social. Aquesta realitat oculta la, cada vegada major, descohesió social, basada en la injustícia social més criminal i suïcida, que el capitalisme duu a terme en els inicis d'aquest segle XXI.
S'oculta que la baixada d'ingressos prové de la rebaixa d'impostos que s'ha fet als més rics: l'impost de societats ha descendit entre cinc i deu punts amb el PSOE; l'impost de patrimoni ha desaparegut; la tributació s'ha limitat fins al tipus del 43% com a màxim; s'han rebaixat les quotes patronals a la seguretat social a través de dues vies, reduccions directes i milers de milions d'euros en subvencions de contractes; es deixen de percebre milers de milions d'euros d'ingressos al mantenir els topalls de cotització de la seguretat social; s'avalen fins a 90.000 milions d'euros a la banca; es presta diners a tot el sistema financer per mitjà del Banc Central Europeu i el Banc d'Espanya, en centenars de milers de milions d'euros a un interès del 1% i ells ho presten a una mitjana del/5 7%; s'endeuten (deute públic) cada vegada més per a pagar interessos a aquest mateix sistema financer (6,6% de tots els PGE 2010), sistema al que paradoxalment s'avala i dóna diners; es pugen impostos directes a tots per igual (IVA), i es legisla, no en funció de les necessitats públiques i socials, sinó per a quadrar els comptes de l'Estat i no sobrepassar el 3% del dèficit públic per a 2012, tal com ve imposat per la Comissió Europea.
Totes les polítiques i especialment les pressupostàries, tenen com fi garantir el “suïcidi col·lectiu” invertint en un model productivista (alta velocitat, infraestructures viàries, indústria de l'automòbil, etc.) i que la majoria social, les persones assalariades, pensionistes, joves, les persones estrangeres seguim finançant la barbàrie. Només hi ha un camí. Prendre el carrer, cridar a la mobilització, perquè junts, les organitzacions sindicals, socials, veïnals, estudiantils, plataformes en defensa del públic… defensem altre model social basat en la solidaritat, el suport mutu, la justícia social i la llibertat.
Com a CGT ja hem iniciat el procés de trobada, confluència i unitat d'acció amb la resta d'organitzacions perquè aquesta mobilització i vaga general sigui una realitat en els pròxims mesos.
Article publicat al núm. 113 de la revista Diagonal
www.diagonalperiodico.net/Presupuestos-suicidas.html