CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Processos àrabs: de l’eufòria al desànim?

Dissabte, 9 juny, 2012
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

Quan ha passat ja un any i mig des de l'inici de la primera revolució àrab a Tunisia, la situació en aquells països on els aixecaments populars han ofert la caiguda de diversos presidents, segueix sent molt preocupant.

El cas extrem és Síria, on el règim de Bachar al-Asad sembla decidit a dur fins a les seves últimes conseqüències l'opció militar. Per això, pot concloure's que en aquells llocs en els quals les mobilitzacions han derrocat al màxim dirigent, a Egipte, Líbia, Iemen i la pròpia Tunisia, l'objectiu de forjar societats lliures i igualitàries dista molt d'haver-se fet realitat. Més encara, en algun cas hem assistit al reacomodament del règim anterior, de tal manera que el poder roman en mans de sectors que, després d'encimbellar-se a l'estrada revolucionària, fan tot el possible perquè les coses no canviïn massa.

A Bahréin el resultat és més frustrant encara: puntal de la intifada social en el món àrab durant el primer quadrimestre de 2011, les maniobres del rei Hamad i el suport militar i diplomàtic de saudites i, darrere d'ells, Estats Units, van aconseguir desbaratar, momentàniament com menys, una rebel·lió cívica basada en un activisme polític amb un historial de dècades en contra del monopoli de l'oligarquia governant.

En la resta de països àrabs les manifestacions i accions de protesta han desembocat en tímids i insuficients processos de reforma “dirigits des de dalt” o han estat neutralitzades pel poder. Durant dècades, el descontentament social dels àrabs enfront dels seus dirigents despòtics i arribistes ha anat en augment, a causa de la confluència d'una sèrie de factors comuns. En primer lloc, com ja s'ha dit, la identitat profundament repressiva i policial, amb estat d'excepció inclòs en més d'un país, i una corrupció galopant que ha obligat als propis ciutadans a mantenir una relació pervertida amb els seus semblants. A això se li unia una política exterior dependent dels dictats externs i en absolut respectuosa amb els interessos nacionals, el que explica els canvis inexplicables de rumb de molts estats àrabs.

La manipulació d'una ideologia utilitària per a salvaguardar als règims, o l'absència mateixa d'un programa polític coherent, ha deslegitimat als dirigents àrabs, temerosos sempre de la “conspiració” externa o interna o, més aviat, desitjosos d'utilitzar el pretext de la confabulació contra la pàtria, la religió o el partit per a blindar la seva estratègia de control absolut.

Les causes de la rebel·lió

Però l'eclosió no ha tingut lloc fins a 2011, gràcies a tres factors principals:

1) la irrupció d'una generació de joves, majoritaris en moltes societats àrabs, aliens a la lògica fatalista dels seus predecessors.

2) un activisme social desideologitzat, que ha desbordat als partits polítics opositors, en molts casos tan autoritaris i poc democràtics com els règims imperants, a través de proclames legítimes i assumibles per a la major part dels seus conciutadans.

3) l'agreujament d'una crisi econòmica que ha disparat els índexs d'atur i alimentat la frustració d'una població, especialment els més joves, desesperats de qualsevol possibilitat de regeneració dels seus governants.

La percepció, per part de la major part dels àrabs, de compartir una injustícia comuna ha originat un autèntic panarabisme col·lectiu que considera a tots els règims àrabs sense excepció còmplices en l'opressió.

Per descomptat, el desigual balanç de les revoltes àrabs té molt a veure amb les peculiaritats socioculturals, econòmiques i religioses de cada país. La decisió de l'exèrcit a Tunísia i Egipte de no secundar als seus presidents, Zein Ben Ali i Hosni Mubarak, va propiciar la caiguda d'ambdós en un temps i amb unes baixes humanes relativament baixes si es comparen amb les de Líbia, on les forces armades es van dividir en bàndols antagònics i els opositors només van poder vèncer amb el suport militar occidental. A Iemen, la polarització dintre de l'exèrcit ha impedit que el president Abdallah Saleh continuï en el poder; però el descontentament social amb els plans en vigor per a atorgar-li immunitat diplomàtica a ell i a la seva família, juntament amb les friccions entre els cossos militars partidaris i contraris, i el caos que comença a ensenyorir-se de diverses regions, auguren una transició sagnant. El panorama més desolador es viu a Síria: l'exèrcit regular sofreix un degoteig de desercions que, ara com ara, no afecten, excepte excepcions, als oficials de major graduació ni a les unitats millor preparades. Mentre, el president Bachar al-Asad es resisteix a introduir reformes veritablement efectives i Estats Units i Rússia reprodueixen les seves disputes geoestratègiques dels anys setanta i vuitanta.

Així les coses, sobretot a la vista del marasme que pateix la major nació àrab, Egipte, la sensació, avui, és que l'anomenada primavera àrab es marceix. Per a uns, el suposat canvi ha significat l'ascens de forces “antidemocràtiques” (islamistes) que no trigaran a constituir un mal de cap per a occident; per això tracta de recompondre els règims anteriors amb una rudimentària labor cosmètica. Per a uns altres, la conclusió és antagònica: les revoltes eren esperançadores en països “reaccionaris” com Tunísia, Bahréin o Egipte. Però quan es van reproduir en sistemes “resistents” com el libi o siri van passar a ser titllades de complots orquestrats des de Washington.

Com vulgui que sigui, el balanç en conjunt és, encara, decebedor: deixant a un costat els sis estats citats, en els altres tretze les coses, en essència, segueixen com estaven: governs autoritaris, manipuladors i corruptes, tenallats en casos extrems com el sudanès o l'iraquià per una espiral d'enfrontaments armats i fragmentació territorial. O, en el palestí, pel fet de l'ocupació israeliana. Però no ens lliurem al descoratjament: la perseverança de la gent en la seva lluita contra règims que es neguen a desaparèixer, apunten que, juntament amb la resistència dels ciutadans en els diversos països amb una situació de conflicte evident i l'acció de molts ciutadans en altres països que viuen una aparent tranquil·litat, la intifada global àrab no ha dit la seva última paraula.

* Iñaqui Gutiérrez de Terán és especialista en el món àrab. Article publicat a la revista Diagonal.

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció