Proletariat i lluita de classes socials, avui
El proletariat es defineix com la classe social que no té cap mena de propietat i que per sobreviure necessita vendre la seva força de treball per un salari. Formen part del proletariat, siguin o no conscients, els assalariats, els aturats, els precaris, els jubilats i els familiars que en depenen. A Espanya formen part del proletariat els sis milions d'aturats i els setze milions d'assalariats que temen engrossir les files de l'atur, a més d'una xifra indefinida de marginats, que no apareixen en les estadístiques perquè han estat exclosos del sistema.
La classe obrera és una classificació social OBJECTIVA, que designa tot aquell que manté una relació SALARIAL amb un patró (ja sigui privat o estatal) al qual ven la seva força de treball (els seus braços i la seva intel·ligència). La classe obrera forma part del proletariat, que inclou a més a aturats, jubilats i marginats. Els proletaris no són propietaris de mitjans de producció. El salari és la principal forma d'esclavitud moderna. LA RELACIÓ SALARIAL no és només de caràcter social i econòmica, sinó també política, ja que determina la manera d'existència dels que no tenen cap poder de decisió sobre la seva pròpia vida.
La classe mitjana inclou avui a alguns treballadors "autònoms", això és, treballadors independents i "autoexplotats", alguns tècnics i professionals altament qualificats i als empresaris sense assalariats. L'alta classe mitjana estaria formada per empresaris amb alguns treballadors assalariats, però sense influència política decisiva.
Capitalistes serien tots els propietaris de mitjans de producció, o alts gerents amb poder de decisió (encara que fossin assalariats) de grans empreses privades o estatals. Constitueixen menys de l'u per cent de la població, però la seva influència política és absoluta, i determinen les línies econòmiques que s'apliquen i afecten la vida quotidiana de la totalitat de la població. El seu lema seria: "Tots els governs al servei del capital; cada govern contra el seu poble".
La democràcia parlamentària europea s'ha transformat ràpidament, des de l'inici de la depressió (2008), en una partitocràcia "nacionalment inútil", autoritària i mafiosa, dominada per aquesta classe dirigent capitalista apàtrida, que està al servei de les finances internacionals i les multinacionals.
Es produeix una profunda i extensa proletarització de les classes mitjanes, una massificació del proletariat i l'erupció violenta i intermitent d'irrecuperables col· lectius, suburbis i comunitats marginades, antisistema (no tant per convicció, com per exclusió). Els Estats nacionals es converteixen en instruments obsolets (però encara necessaris, en quant garants de l'ordre públic i defensa armada de l'explotació) d'aquesta classe capitalista dirigent, d'àmbit i interessos mundials.
La societat capitalista actual, que ens permet l'anterior classificació social en tres classes fonamentals, encara admet al si de cada classe una infinita gradació de situacions econòmiques, socials, polítiques i culturals, però s'identifica amb l'EXPLOTACIÓ dels treballadors pels capitalistes, i tendeix a una ràpida polarització entre el proletariat (més la classe mitjana proletaritzada) i l'ínfima minoria dels totpoderosos dirigents (inferior a l'u per cent i apàtrida).
Tothom entén que hi ha explotació quan es parla del treball infantil esclau en manufactures de l'Índia o la Xina, que produeixen sabatilles o roba de marca per a multinacionals, amb jornades de 18 o 20 hores, sense més paga que aliment i màrfega en el mateix lloc de treball, que venen els seus productes a USA o Europa. I s'escandalitzen, amb raó, davant d'aquesta explotació del treball infantil esclau.
Cal entendre que l'EXPLOTACIÓ del treball assalariat és l'ESSÈNCIA de la societat capitalista. Tots els assalariats pateixen l'explotació capitalista (no només els nens hindús). Com més desenvolupada és la productivitat del treball col·lectiu d'una societat, major grau d'explotació experimenten els seus treballadors, encara que puguin consumir més mercaderies. La ferotge lluita entre els capitalistes per superar i sobreviure al competidor, impulsa l'increment de l'explotació dels treballadors, al marge de la bona voluntat o ètica de cada empresari individual. Els capitals es fusionen i concentren, atacant sense límits les condicions de vida i laborals dels treballadors, amenaçant amb anar-se'n a un altre país o amb contractar més barat entre els milions d'aturats sense recursos. A cada país un grapat de transnacionals efectua vendes anuals que superen àmpliament els pressupostos nacionals i tenen el poder de donar feina, o no, a milions de desposseïts.
El proletariat, que tendeix a abastar avui a un 75/80 per cent de la població espanyola, es pot classificar en assalariats, precàries, aturats, prejubilats, jubilats i marginats. La classe mitjana pateix una fortíssima proletarització, amb amplis sectors de professionals (en l'àmbit de la medicina, arquitectura, ensenyament, tecnologies i serveis socials), funcionaris i mitjans o petits empresaris (col·lectius que fa cinc anys percebien elevats ingressos) que es proletarizen, o fins i tot queden marginats econòmica i socialment.
L'elevadíssim nombre d'aturats i l'estadísticament desconegut nombre d'exclosos (per atur de llarga durada i/o no percepció d'ingréssos) fa que els assalariats, en el seu conjunt, es precaritzin col·lectivament en les seves condicions laborals i existencials fins a extrems impensables fa uns anys a Espanya i Europa. Fins i tot desapareix la negociació dels convenis col·lectius per sectors o empreses, que són substituïts per condicions mínimes i miserables de contractació.
Els suburbis es converteixen en guetos d'exclosos del sistema, que l'Estat intenta aïllar entre si, lliurant el seu domini a les bandes, la droga, les màfies, les escoles, els treballadors socials, oenagés, etetés, presons i policia, perquè conjuntament imposin el control i/o sacrifici econòmic, polític, social, moral, volitiu, i si cal també físic, de "tots els que sobren", amb l'objectiu precís i concret de desactivar el seu potencial revolucionari, intentant convertir aquests barris perifèrics en ruscs de morts vivents, als quals les institucions estatals els han declarat una guerra total d'extermini i aniquilació.
La tesi neosituacionista i mil·lenarista de la desaparició del proletariat mostra no només la seva irracionalitat i falsedat, davant l'immens increment del proletariat en països com la Xina, Sud-àfrica, el Brasil o l'Índia, sinó la seva falta de comprensió de la nova realitat europea, i de la proletarització de les classes mitjanes, sorgida amb la depressió iniciada el 2008. Primitivistes i "pro-situs" s'han quedat ancorats en els seus passats anàlisi, tan desmobilitzadors com artificials i inútils, confonent les característiques pròpies de les fases keynesià/fordista (1945-1975) i neoliberal/toyotista (1976-2007) del capitalisme, amb la seva essència. Catastrofistes, luddites, antidesarrollistes, profetes, tecnòfobs i idealistes de diferent pelatge i orientació, coincideixen en un punt fonamental, que ens desarma com a classe revolucionària en lluita contra el sistema capitalista: afirmen que el proletariat ha desaparegut i/o ha deixat de ser el subjecte revolucionari. Identifiquen una part amb el tot. Confonen classe obrera industrial amb proletariat. Menyspreen com a bàrbars barroers, grollers i desclassats al proletariat dels guetos. Són reaccionaris brillants i coherents, molt útils avui al capital, però que aviat desapareixeran en el no res de la neciesa i l'extravagància.
La lluita de classes no és només l'única possibilitat de resistència i supervivència enfront dels ferotges i sàdics atacs del capital, sinó la irrenunciable via de recerca d'una solució revolucionària definitiva a la decadència del sistema capitalista, avui obsolet i criminal, que a més es creu impune i etern. Revolució o barbàrie; lluita de classes o explotació sense límits; poder de decisió sobre la pròpia vida o esclavitud assalariada.
* Article de l'historiador Agustín Guillamón publicat al núm. 156 de la revista Catalunya.