Propera batalla, la universitat?

Ho vaig explicar a l’aula de primer del grau. Les cares inicials van ser de sorpresa perquè estava començant la classe i no parlava de l’evolució humana, que és el que deia el temari que havia de tractar. En poca estona van deixar pas a indignació. I no vaig poder continuar la classe. Els ànims dels estudiants ja no estaven per sentir parlar d’homínids africans del Pliocè. Les seves ments se situaven molt més a prop, en el temps i en la geografia. Dos dies més tard, me’ls vaig trobar a quasi tots a la xerrada que es va fer al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona per parlar de l’Estratègia Universitària 2015 i del proper canvi de plans d’estudi. Una espècie de Bolonya 2.0.

L’horitzó de la universitat pública s’ha enfosquit. De fet, ja fa anys que és més aviat negre, amb les retallades que han expulsat una bona part del professorat jove, amb un Pla Bolonya que es va aprovar a cops de porra i ara s’aplica sense cap recurs, i amb una privatització oberta i no amagada de la docència i la recerca. Tot i que semblava difícil, ara encara és més obscur el panorama. Aquesta setmana la CGT a la UAB ha fet públic el contingut del decret que ha preparat el ministre Wert i que posarà en marxa un nou pla d’estudis. Més enllà dels grans titulars, aquesta reforma devaluarà els estudis de grau, més curts i de caire més generalista i traslladarà l’especialització al màster, que passarà a durar un any més.

Amb una matrícula entre un dues i tres vegades més cara que la del grau, un any més de màster suposarà una autèntica barrera per a que estudiants de classes populars puguin completar els seus estudis. En el millor dels casos se’ls reservaran uns estudis generalistes i curts. I punt. I tot això comptant que es mantingui l’actual programació de màsters públics, escenari que tothom sabem que és ciència ficció. De fet, durant els darrers anys l’oferta de màsters oficials o públics no ha parat de disminuir, mentre que la de màsters privats o propis ha augmentat de manera continuada. La majoria d’aquests màsters els ofereixen les mateixes universitats i sovint amb el mateix professorat. No obstant, els segons poden valdre el doble, o el triple, o encara més. La matrícula d’alguns màsters privats de les universitats públiques costa més de 12.000 € l’any.

Es pot entendre que a les universitats els interessi tenir màsters privats. I que a una part del professorat participar-hi. Uns i altres reben uns ingressos extra que complementen les aportacions públiques i els salaris respectivament. Les universitats troben fonts alternatives de finançament en una època de retallades. Alguns professors/es incrementen notòriament els seus sous. La víctima de tot plegat és l’educació. En primer lloc perquè s’imposa i es normalitza una dualitat d’activitats públiques i privades, no sempre fàcils de discernir, sota l’aparença d’un servei públic. El seu esquema és similar al de la sanitat en alguns punts. En segon lloc, d’imposar-se la proposta del ministre, l’educació universitària serà encara més prohibitiva per a amplis sectors de la població, especialment els estudis d’especialització. En aquest sentit, ens acostarem més al desig que ja fa uns anys una ex-rectora de la meva universitat va verbalitzar quan, en una negociació sindical, se li va escapar dir “jo el que vull són estudiants com els de la Pompeu” mentre explicava que la funció social de la universitat tenia uns límits. Cruament exposava que, per a ella que ens parlava com a rectora, eren preferibles alumnes procedents de famílies de l’Eixample o Sant Gervasi que no pas de Badia o Barberà del Vallès. Tot una declaració política d’aquelles que poca gent s’atreveix a plantejar en públic.

Si no ho evitem, possiblement el nou decret del ministre Wert passarà sense pena ni glòria tot i que els seus efectes no. Els rectors universitaris en coneixen el contingut i a trets generals l’avalen. I guarden silenci. Com el govern català, que també calla, com l’oposició. La lliçó de la lluita contra el Pla Bolonya, del curs 2008-2009 encara dura. Ensenyar les cartes massa aviat incrementa el risc de topar-se amb facultats tancades, vagues i protestes. L’alternativa és mantenir el silenci i la cortina de fum mentre, els mateixos rectors, ens donen instruccions a facultats i departaments perquè ens posem mans a la feina. Que comencem a dissenyar com reconvertirem el grau i com definirem la nova oferta docent.

A la banda oposada, nosaltres hem de fer el contrari. Hem d’obrir portes i finestres i il·luminar l’escenari on es decideix el futur d’una part de l’educació pública, la universitària, i la recerca. Que se’n parli. Que tothom conegui què pretenen i què ens hi juguem. Que el debat és entre una educació com a negoci i una educació al servei de la majoria de la població.

I, un cop fet això, haurem de presentar batalla. No només a les aules. Caldrà sortir al carrer. Haurem de cercar les complicitats per a que no només ho fem els i les universitàries, ja que la lluita per l’educació és una lluita pel futur. I, ja posats, podem aprofitar per aprendre d’alguns errors del passat i no limitar-nos a defensar el que hi ha ara. La universitat pública, tal i com és, no ens agrada. Posats a haver d’entrar en conflicte, nosaltres optarem per anar més enllà de la seva defensa i aspirarem a canviar-la.

* Ermengol Gassiot és Secretari General de CGT Catalunya

http://lasaldelaterra.wordpress.com/2014/11/17/propera-batalla-la-universitat/

http://www.youtube.com/watch?v=QgZ4azD9eCo