CGT Logo

spccc@nullspcgtcatalunya.cat

935 120 481

Protegir contra la llibertat: El llenguatge al servei del feixisme

Dilluns, 6 gener, 2014
Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print

“La dona desapareix i el que en resta queda legalment sotmès al concebut, al fetus, a allò que encara no és.”

La realitat és llenguatge, no hi ha res més. El que no troba el seu lloc en l’interior putrefacte d’un concepte no existeix. Cada concepte dóna un color especial a l’objecte o a la situació als quals es refereix i, a partir d’aquest moment, el pensament se’n distancia per donar pas a la immediatesa de la mirada quotidiana. Les paraules travessen les coses i es claven, així, en la realitat, cobreixen les excepcions, arraconen a l’ombra de l’ontologia les tares, les anormalitats, els accidents, que en diria Aristòtil.

A partir d’aquí, les paraules queden a les mans dels que, perquè temen la diferència, temen el pensament que la podria fer visible, el pensament que pensa, que va més enllà d’allò alienat per trobar la causa d’aquesta alienació i pensar la utopia.

El pensament recupera les paraules per alliberar tot allò que ha quedat subordinat a elles. Aleshores les paraules prenen formes noves, tornen velles paraules i n’arriben de noves. És com un carnaval, una festa de paraules que sonen més bé que unes altres, paraules que es criden, s’escriuen, es canten i així, aviat, tothom les coneix, tothom les fa seves i, finalment, sorgides o retornades a les mans dels que les alliberen cauen a les d’aquells que les necessiten per reordenar-les.

Un dia, la paraula revolució es va convertir en el mot clau de la publicitat d’un banc i, al següent, la paraula drets es va convertir en el nom d’una llei per prohibir a les dones la gestió sobre el seu cos. N’hi ha prou amb canviar el mot que n’acompanya un altre per donar-li un sentit totalment diferent.

El llenguatge fa que una dona, subjecte de pensament i acció, deixi de ser-ho per convertir-se en una embarassada, aleshores ja no és una dona, és qui carrega en el seu ventre els ous, qui porta en les seves entranyes la mà d’obra futura; una embarassada no és una dona, se li designa un nom només en relació amb el que porta dins; no és vida, és portadora d’una vida futura que encara no s’intueix. La dona desapareix i el que en resta queda legalment sotmès al concebut, al fetus, a allò que encara no és. La vida amb majúscules no és la d’ella, sinó una que està per esdevenir. La dona és l’objecte que porta en el seu interior el que ha d’arribar a ser, imperativament, mà d’obra, malalt, consumidor.

* Núria Bazaga, és filòsofa, membre del col·lectiu Malapècora i Secretària de Gènere de CGT Girona. Article publicat a Ariet.cat

Share on facebook
Share on twitter
Share on email
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on print
  • Etiquetes

  • Dins la mateixa secció